La cimera de Londres de l’OTAN, convocada per a celebrar els setanta anys de l’Aliança Atlàntica, ha acabat malament. Als dubtes coneguts del president dels Estats Units, Donald Trump, sobre la utilitat de l’OTAN, s’hi han afegit un seguit de discussions i incidents protocol·laris que posen en relleu la tensió entre les dues ribes de l’Atlàntic. Més ben dit, entre els Estats Units i la resta. Perquè el Canadà també ha rebut, després d’haver-se filtrat les imatges d’una conversa informal en què el primer ministre, Justin Trudeau, es burlava de Trump, acompanyat de la princesa Anna –que es va negar ostensiblement a saludar Trump-, el president Macron, que havia qualificat l’OTAN d’institució ‘en mort cerebral’, i del primer ministre britànic, Boris Johnson.

Que Trump és un problema i desagrada a la majoria dels socis de l’OTAN no és cap secret. El president nord-americà cultiva una imatge de persona cerca-raons i poc donada a les contemplacions. A Londres va respondre a Trudeau amb paraules molt fortes, que encara van fer créixer més la tensió.

Però la qüestió no és el caràcter del president nord-americà, sinó la imatge que té de l’OTAN. Perquè Trump és el primer president dels Estats Units que veu l’OTAN com una aliança prescindible, fins i tot com una nosa. I aquesta sí que és una qüestió determinant. Tant, que molta gent ja es demana si el 45è president dels Estats Units enterrarà l’OTAN. Cosa que seria una gran paradoxa, tenint en compte que l’OTAN, encara avui l’aliança militar més gran del planeta, va néixer en bona part per l’impuls del 33è president dels Estats Units, Harry Truman, que fins i tot va haver de resoldre un greu conflicte constitucional sobre la qüestió.

La incomoditat de Trump amb l’OTAN

Setanta anys després de la seva fundació, l’OTAN és més qüestionada que mai a la Casa Blanca. Durant la campanya electoral, Trump ja va sorprendre quan va dir que la seva prioritat en política exterior seria abandonar l’OTAN. I des que va arribar a la Casa Blanca no se n’ha desdit pas.

L’argument principal que presenta és el cost econòmic. Els Estats Units són els primers contribuents al pressupost comú, i n’assumeixen el 22%. Alemanya, el 14%; França, el 10%; i el Regne Unit, el 9,8%. I els Estats Units també són, amb diferència, els principals subministradors de tropes i armament. Això, Trump ho troba intolerable i, fins i tot, s’indigna quan algun país li fa veure que la indústria armamentística nord-americana també es beneficia més que ningú de l’esforç bèl·lic que fan els vint-i-nou estats membre de l’organisme.

Tanmateix, aquestes xifres no són gaire diferents de les que han servit per a fer funcionar l’OTAN. Més aviat a l’inrevés: durant dècades els Estats Units han pagat més i hi han aportat més. On rau la novetat real, doncs?

La gran diferència és el canvi d’estratègia de la defensa nord-americana impulsat per Donald Trump. Per a Trump, el pivot estratègic ha canviat radicalment de la contenció de l’URSS a la lluita contra el terrorisme. I considera que en aquesta missió l’OTAN no és eficaç ni ho pot ser. Una consideració que amaga, en definitiva, la veritable raó de fons del canvi d’estratègia militar, que no és sinó que la crítica al multilateralisme. Per això, el president Trump mira d’augmentar les relacions bilaterals en detriment de les estructures multilaterals. No solament l’OTAN, sinó també l’ONU i l’OSCE, per exemple. La raó? A banda de la ideologia, és evident que el pes dels Estats Units sempre serà més fort en una reunió de tu a tu que no pas en un format multilateral. Tesi amb què coincideix la immensa majoria del Partit Republicà, i una part substancial del Partit Demòcrata també.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb