Dolors Feliu: “Amb aquesta amnistia, hem donat un cop a un vesper i ens hem quedat dins l’habitació”

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha estat crítica amb les negociacions d’ERC i Junts per a la investidura de Pedro Sánchez i les ha seguides amb escepticisme. Ara, després de la reelecció del dirigent del PSOE com a president espanyol, la presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, alerta que es projecta una imatge falsa de negociació d’una solució al conflicte. Això, diu, dóna més raons perquè l’ANC impulsi una llista cívica, que pretenen que es conformi amb un procés participatiu obert als ciutadans si els socis de l’entitat ho ratifiquen en una consulta que preveuen de convocar els mesos vinents. Feliu defensa la via unilateral i veu paral·lelismes entre la situació d’ara i els anys de l’elaboració de l’estatut: espera que hi hagi un nou revulsiu que empenyi l’independentisme a reaccionar.

—En quin moment es troba, el procés? S’ha acabat? Està en crisi? En transició?
—No s’ha acabat. Segurament, podríem dir que està en transició. També podríem parlar de crisi si considerem que una crisi és un moment en què canvien coses i ara, evidentment, canvien. No és que no canviessin en el passat. El procés s’ha caracteritzat durant molt de temps per un efecte pèndol, i és un efecte que encara és aquí: contínuament es generen moments àlgids i crisis que generen uns altres moments àlgids.

—Cap a on porta aquesta transició?
—Aquesta transició només ens pot portar a la independència. Segurament, faltava encara algun altre escenari com el que tenim ara. Aviat, hi haurà un desencant davant les possibles esperances que hi ha ara, amb aquests pactes perquè l’estat espanyol realment reconegui alguna opció perquè hi hagi la independència de Catalunya.

—Creieu que fracassarà la via pactada i llavors es legitimarà la represa de la via unilateral?
—La via pactada no té futur. No ho creiem tan sols nosaltres. Ho ha dit i mantingut l’estat espanyol durant segles. És una tàctica: reprimir, fer-se els bons i aixecar una mica la repressió. L’ha feta servir durant tota la història. Sabem d’on venim, sabem la repressió que hem tingut, i ara la gent entén molt més què es pot fer i on podem anar. L’1-O semblava que era molt a prop, però ara la gent ja comença a entendre que no podem llepar-nos les ferides. Aquestes potser eren les últimes que ens podíem llepar: l’amnistia i aquest possible aixecament de la repressió en algunes causes. Però ja veurem com acaba això, perquè ja hem vist la reacció de tota la dreta espanyola. Sense els 48 escons de Catalunya al congrés dels diputats, la majoria absoluta seria del PP i Vox. És una Espanya molt dretana que reacciona molt contra qualsevol avenç que hi hagi, fins i tot, quan s’aixeca una mica la repressió contra Catalunya.

—Heu dit que els vots favorables d’Esquerra i Junts a la investidura de Pedro Sánchez impliquen l’espanyolització de Catalunya. Què voleu dir?
—Se supedita la política catalana als pactes que es puguin fer amb l’estat espanyol, donant suport total a la governabilitat d’un partit que no oblidem que va aplicar el 155 a Catalunya i que, a més, ha dit i continua dient que de cap manera no reconeix el dret d’autodeterminació de Catalunya. Governen gràcies als independentistes catalans a canvi d’aixecar-nos una mica la repressió. Per tant, és una espanyolització, en el sentit que no és una política pròpia de Catalunya, sinó supeditada.

—Creieu que Esquerra i Junts han abandonat la defensa de la independència?
—Diguéssim que han abandonat una mica l’esperança de la independència. Ens diuen que defensen la independència davant una persona que ja saben que no els la donarà. És frustrant, perquè tots sabem que això és una via morta. Sembla que hagin abandonat l’esperança de fer-la efectiva.

—Fa uns dies, Elisenda Paluzie deia en una entrevista a VilaWeb que l’opció de la independència perd credibilitat i que això desil·lusiona la gent. Ho compartiu?
—L’independentisme sempre es posa en cercles que poden ser virtuosos o que poden ser viciosos. En aquest cas, quan els principals representants polítics realment no fan una via cap a la independència, sinó una via cap a una acomodació, això crea decepció. La gent, de vegades, s’apunta a allò que genera més esperança i, per tant, això crea una manca d’opcions reals. Però també és veritat que l’independentisme hi és. I aquesta manca de credibilitat, en part, l’assumeixen els mateixos partits, com hem vist en l’abstenció que hi ha hagut en les eleccions espanyoles i municipals.

—L’amnistia és un perdó, com va dir Pedro Sánchez en el discurs d’investidura?
—L’amnistia és una opció jurídica que permet que hi posis la ideologia moral que tu consideris. Simplement, parla d’una convivència, que hi va haver unes tensions. Uns diran que el text de la llei exemplifica un perdó de l’estat, i uns altres diran que són passos per al reconeixement del Primer d’Octubre. La llei pot implicar un alleujament de repressió. De fet, hi va haver algun moment del procés d’elaboració de la llei d’amnistia que es va dir que potser seria d’alleujament penal. Fins i tot, es va pensar en aquesta paraula. Per a Sánchez, és un perdó i s’ha acabat. Per a la part catalana que l’ha promogut, és un avenç per a aquest reconeixement de l’1-O. Però no s’ha relacionat l’1-O amb l’exercici de cap dret fonamental. Per exemple, no s’ha parlat en cap moment de l’article 23 de la constitució, que és un dret fonamental de la participació directa. I això, en tots els estats, són referèndums. Per a Sánchez, no és l’exercici d’un dret de participació. És un perdó amb un tema que li generava tensió. A més, va dir expressament “fem de la necessitat virtut.” No ho hauria fet si no hagués estat a canvi dels vots independentistes.

—Per a l’ANC, què és l’amnistia?
—No és un pas cap a la independència. Precisament, per aquest posicionament clar de l’estat espanyol i pel fet que no s’hagi afrontat el tema de fons: el reconeixement de la voluntat d’autodeterminació per la independència de Catalunya. Per part de la voluntat de l’estat espanyol, és un tancament en fals. Evidentment, ens alegrem per aquestes 300 persones a qui diu que afectarà l’amnistia, i no tant pels 75 guàrdies civils i policies nacionals. De fet, no ens n’alegrem gens, perquè van atacar els ciutadans de Catalunya. L’independentisme dóna suport a una presidència espanyola que no reconeix l’autodeterminació, que ho banalitza i diu que és el reencontre total, que no hi ha protestes als carrers de Barcelona i de Catalunya.

—Aquesta amnistia beneficiarà tothom a qui hauria de beneficiar? N’heu fet cap anàlisi?
—Se’n van fent anàlisis. Veiem que la llei està bastant acurada per encabir-hi els supòsits. En alguns, és veritat que estem pendents de les esmenes que hi hagi, i finalment en veurem l’abast. D’entrada, no sembla que sigui una llei mal feta. Sembla que realment intenta d’abastar tots els supòsits.

—Veieu alguna escletxa on es puguin agafar els jutges més renuents a aplicar-la? En el cas dels CDR, per exemple?
—Poden generar zones on intentin boicotar l’aplicació de la llei. Jo crec que això és molt clar. Hi ha tot el tema de les qüestions pre-judicials davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que també podrien provocar suspensions de procediments, i hi ha tot un ventall de possibilitats perquè en casos concrets o en general no tingui efectes. Sempre hi ha un marge d’interpretació de les normes que recau sobre els jutges. La llei està bastant tancada, però també és veritat que l’oposició dels jutges és molt gran. Per tant, estem pendents del que passi.

—Què us sembla que dirigent com Carles Puigdemont o Oriol Junqueras, si se’ls aplica l’amnistia, tinguin l’opció de tornar a presentar-se a les eleccions?
—Alleujar la repressió, acabar la repressió, és positiu per a tots. Represaliar representants polítics vol dir represaliar les persones que l’han votat i la persona concreta. És important que s’aixequi tota aquesta repressió i, evidentment, contra aquestes persones tan referents del país, molt més encara. Això només pot tenir un efecte positiu. Però ens aniria bé que la protagonista fos aquesta idea: és la independència, que ens alliberarà de la repressió, abans no ho aconseguirem. Tenim la sensació que, amb aquesta amnistia, hem donat un cop a un vesper i ens hem quedat dins l’habitació.

—ERC i Junts han emprès vies paral·leles per a aconseguir un referèndum, diuen. Junts, per exemple, proposa en l’acord amb el PSOE la convocatòria d’un referèndum emparat en l’article 92 de la constitució espanyola. Com ho veieu?
—L’acord diu que es plantejarà un referèndum pel futur de Catalunya, sense dir “independència”. És problemàtic, perquè aquí podria entrar un referèndum per un estatut, per exemple. D’altra banda, segons la jurisprudència i el mateix article 92, és un referèndum a tot l’estat espanyol que convoca el rei i que no pot ser sobre la independència. Per tant, aquesta referència se’n va cap a un referèndum a tot l’estat espanyol sobre un tema que no sigui la independència. No hi veiem recorregut. És veritat que la constitució té preceptes que semblen contradictoris pel que fa al referèndum. Per exemple, l’article 23, que parla del dret de participació, o quan diu que és competència de l’estat autoritzar referèndums a les comunitats autònomes. I després, tenim la llei orgànica de referèndum, també, on hi ha referèndums estatals, referèndums obligatoris (com poden ser els de l’estatut, autonòmics) i després hi ha els referèndums locals, que no entren en l’article 92. En canvi, no s’explora el fet que hi pugui haver referèndums de territoris, de nacionalitats o regions, que són les comunitats autònomes.

—Què en penseu, de l’acord de la claredat que proposa Pere Aragonès?
—Al món, l’acord de la claredat té com a referència el del Canadà. El dictamen del Tribunal Suprem del Canadà sobre el Quebec de l’any 98 després va derivar en la llei de la claredat del Canadà, que torna a dipositar les decisions sobre la independència del Quebec en l’estat canadenc. Per tant, parlar d’un acord de la claredat és una rebaixa de plantejaments molt gran, tant pel que fa a donar ales a l’estat espanyol perquè es quedi amb aquestes decisions, com per allò que significa de renúncia de la via unilateral, que en aquests moments és l’única que podria tenir efectivitat a l’independentisme.

—Heu demanat al parlament que aixequi la suspensió de la declaració d’independència, però en aquests moments no sembla que hi hagi una majoria favorable a aprovar-ho.
—En realitat, demanàvem un pacte i un projecte per a aixecar aquesta declaració, i que es fes al Parlament de Catalunya. I això, realment, no ha passat. Alguns mitjans ja ho heu tractat: el Parlament de Catalunya ha tingut molt poc paper en aquesta negociació de la investidura. Són pactes entre partits. Des de l’11 de setembre i l’1 d’octubre, hem estat demanant un pacte del parlament per a aprofitar el moment, però ha estat infructuós.

—Què en penseu, del mecanisme de verificació i de seguiment dels acords que han aconseguit Junts i ERC?
—El mecanisme de verificació ens sembla bé, però és sobre una taula totalment eixuta. No hi haurà gairebé res a verificar, perquè l’estat espanyol ja ha dit que no està disposat ni a parlar de cap tema d’autodeterminació per la independència. Volen parlar d’acomodació, de pactes perquè Catalunya es quedi dins l’estat espanyol. Es poden fer mil i una verificacions. Però són com variables de la multiplicació del zero. Hi ha zero i podem anar-hi posant multiplicadors, però sempre serà zero.

—Amb tot el que ha passat, veieu més raons per a la llista cívica?
—Sí, veiem raons per a la llista cívica i potser els escenaris encara canviaran més. Creiem que dins el parlament hi ha d’haver una força que defensi l’efectivitat de la independència, de la necessitat de fer un pla per a fer efectiva la independència. Hi ha l’abstenció, persones desencantades que ja verbalitzen que necessiten una opció així. A més, es poden reproduir situacions semblants a les que hi va haver amb l’estatut d’autonomia del 2006, quan hi va haver un pacte entre el PSOE i el PSC per a aprovar l’estatut i això va enrabiar molt les dretes. El PP va començar a fer accions al carrer i a recollir assignatures per a impugnar l’estatut i tot va culminar amb la sentència del Tribunal Constitucional, que va aixecar l’independentisme. Ara som en una situació una mica semblant: hi ha aquest acord, forçat perquè Pedro Sánchez l’ha necessitat i els partits independentistes hi han jugat, i la dreta s’ha aixecat al carrer i els jutges també s’hi ha pronunciat en contra. La llista cívica i la voluntat de fer la independència poden coincidir en un moment en què es demostri que l’estat espanyol és l’estat espanyol, que per més que intentis de fer algun pacte, hi ha una base social que no està a favor de Catalunya, ni del seu reconeixement i encara menys de l’autodeterminació, i ni tan sols de fer passos per a alleujar la repressió. Això pot tornar a evidenciar que l’única opció possible és la independència. I tornar a fer un crescendo cap a aquestes opcions.

—Per a recuperar la via unilateral?
—Sí. De fet, la independència sempre és unilateral, perquè és una nació que es declara a si mateixa. Una altra cosa és com reaccioni l’estat del qual te’n vas, però la independència sempre s’ha de fer dintre d’un estat que afirma la seva pròpia característica i identitat com a nació i com a estat.

—L’ANC ha convocat una consulta sobre la llista cívica que vau dir que es faria abans d’acabar l’any. Teniu data i pregunta?
—És veritat que es va aprovar que s’havia de fer durant aquest darrer trimestre del 2023, però en el darrer secretariat nacional es va acordar d’ampliar el termini al primer trimestre del 2024. Érem en un moment en què ni tan sols hi havia hagut investidura, la situació política era canviant, i enteníem que no era ni just ni adequat perquè la gent pogués valorar exactament quines eren les opcions i quin era el capteniment dels partits. Ara tot sembla indicar que aquesta negociació no va a res, però hi ha tota una sèrie de gent ha d’anar-ho comprovant. La consulta no serà més enllà del primer trimestre del 2024.

—I aquesta serà la validació definitiva de la llista, si guanya el sí?
—Exacte. Aquesta serà la validació definitiva i, de fet, ja pensem a endegar accions més contundents després, fer passos més participatius per a la seva composició i efectivitat.

—Heu dit que vós no encapçalareu la llista i tampoc no poden els membres del secretariat. Qui anirà al capdavant?
—Això serà causa de participació de tota la ciutadania. Volem que sigui gent identificada pels independentistes com a persones que s’han compromès molt amb la causa aquests darrers anys. Des del 2009 o 2010, des de la sentència de l’estatut o des de les consultes d’Arenys, hem vist molta gent moure’s en diferents nivells: alguns han decebut, uns altres, al contrari, s’han anat enfortint en la seva línia. Són lluitadors.

—Heu dit que serà una agrupació d’electors. Els membres els elegiran els socis de l’ANC?
—Encara ho estem vehiculant, però la idea és que els noms sorgeixin de gent proposada pel moviment, no que es proposin ells mateixos, i que hi hagi participació ciutadana. I després hi haurà requisits de gènere, de circumscripció, etc.

—Voleu dir que hi podran votar i participar ciutadans que no siguin socis de l’Assemblea?
—Sí.

—Si l’ANC passa a fer política institucional, com queda el seu paper en la societat civil?
—L’Assemblea impulsarà que es generi aquesta llista, però després no es convertirà en un partit polític. La idea és que l’ANC continuï amb la seva força, amb l’únic objectiu que té, que és la independència de Catalunya, i que aquesta branca institucional, dins el parlament, serveixi per a fer la independència.

—Preveieu que hi hagi sempre una vinculació estable de l’ANC amb aquesta agrupació d’electors o hipotètic grup parlamentari?
—Un vincle, sempre, no hi pot ser, perquè és un impuls. Hi pot haver un codi ètic, unes línies marcades, un impuls per a fer la independència. Però hi ha una representació parlamentària que, de vegades, fins i tot, és independent dels partits. De vegades, veiem diputats que surten del partit i es queden al parlament. Aquí hi ha d’haver un marge de confiança, de fer avançar aquesta agrupació d’electors.

—Aquesta agrupació podria acabar essent un partit?
—Les agrupacions d’electors no es poden convertir en partits polítics legalment. En podria sortir algun, però tant de bo ja parléssim llavors d’una Catalunya independent.

—Aleshores, la concebeu com una agrupació d’electors instrumental?
—Sí, totalment.

—Com van les bases locals de l’ANC? Hi percebeu desmobilització?
—L’independentisme té moltes cares. L’altre dia, vam ser en un acte de la llista cívica a Palau-solità i Plegamans i hi havia molta gent, i molt d’interès: vam acabar molt tard, no acabàvem amb les preguntes. Ara es parla molt d’independència. El 2022, hi va haver un moment en què no se’n parlava tant. Ara se’n parla molt. El moviment, clarament, no és mort. Espanta les dretes espanyoles, s’ha plantejat una amnistia perquè tornin alguns dels represaliats i que la gent que està encausada en pugui sortir… Realment, bull, l’independentisme. Que hi ha gent que té l’ai al cor? Sí, segurament. Però l’independentisme és molt present en l’imaginari de tots.

—Pot passar que el carrer torni a empènyer les institucions?
—Jo crec que sí. Les proves les tenim en aquestes abstencions, en aquestes bandades que fan els partits que es diuen independentistes, que ara van cap aquí, que després diuen que culminaran, que després diuen que negociaran, que després van en coalició, que després la trenquen… Tot això passa en uns períodes molt curts. Tots ens movem molt, i ens movem molt de pressa. I això, en part, és pressió del carrer, i segurament serà encara molt més intensa. Les forces estatals dretanes i contràries molt visceralment a la independència ens faran reaccionar.

—Quina relació teniu ara amb Òmnium Cultural? Fa poc, vau denunciar que no us havien convidat a l’acte unitari per la causa del Tsunami Democràtic.
—Després en vam parlar, i evidentment sempre hi ha algunes discrepàncies, però estem junts en el Pacte Nacional del Moviment Civil per la Independència i, precisament, arran del que va passar l’altre dia, també ens vam tornar a instar a fer coses plegats. De fet, vam tornar a estar junts davant de Via Laietana, en un acte amb la Comissió de la Dignitat, on també hi havia forces unionistes que havien amenaçat de boicotar-lo. Com sempre, doncs, en perpètua connexió.

—Com van els ponts amb ERC, Junts i la CUP?
—Vam tenir unes rondes de contactes abans de les eleccions del 23-J, i ara, amb el tema de la investidura, ens hem mantingut en un nivell d’informació i de contactes. No estem a zero, diguéssim. No podem estar a zero per dues raons. La primera, perquè de vegades no corre la informació i, per tant, podries malentendre coses que passen. La segona, perquè realment crec que tots estem una mica preocupats, almenys a l’ANC, clarament, per aquesta reacció de l’estat espanyol tan furibunda. Estem expectants que puguin passar algunes coses que puguin afectar el país.

—Quines coses?
—No sabem què passarà amb tot aquest projecte d’amnistia. Veurem com es desencadena tot això. Aquests dies es parlava de la sentència de Hasel, per exemple, que és difícil que entri dins l’amnistia, i que retalla molt drets fonamentals. Hi pot haver acabaments de judicis per l’amnistia o no; o reaccions, com hem vist aquests dies, dels tribunals espanyols per a revifar i per a agreujar causes que ja eren a punt del sobreseïment. Són situacions per a afrontar entre tots.

—Encara sou massa lluny per proposar un intent de reprendre una coordinació estratègica?
—Les experiències prèvies no han estat satisfactòries. Una cosa és parlar en determinats moments, que passin coses, i una altra cosa és intentar de fer taules que ningú no vol que arribin on l’altre pensa que han d’arribar. O sigui, si realment uns estan només per la negociació i uns altres estan perquè es faci efectiva la independència i no hi veuen un punt entremig… Nosaltres no podem ser en una taula que serveixi per a empènyer una negociació. I, segurament, ells tampoc no es volen veure en una taula on es digui clarament que si no hi ha projecte per fer la independència efectiva, doncs res. De fet, diuen que no ho veuen. Quan caigui del tot la careta d’aquest estat espanyol, i es vegi que no hi ha via negociadora, llavors es podran plantejar uns altres escenaris. Mentre no sigui així, no es pot donar una imatge falsa, com nosaltres denunciem que passa amb l’estat espanyol: es dóna la imatge falsa que es parla d’una solució al conflicte tot i que, en realitat, no se’n parla pas.

—Voleu afegir res més?
—Nosaltres empenyem per una estratègia per a fer la independència de Catalunya. I ho fem analitzant el moment en cada cas. Tot el nostre esforç sempre va encaminat cap aquí. Tenim el nostre pla, però si es desencadena qualsevol ocasió que pugui ser favorable a implementar la independència, intentarem d’aprofitar-la.