Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Potser hi havia raons per a abstenir-se en la investidura de Pedro Sánchez, i quan dic raons vull dir raons fonamentades en processos mentals impecables, no en impulsos, pors, esperances o motius inconfessos. Dic que potser n’hi havia, de raons, però jo no n’hi sé veure. Això no és pas insinuar que no hi fossin. És dir que en lloc de raons hi he vist emocions i oportunisme; això és, política de mirada curta i poc abast. 

Que la meva percepció no era del tot desencaixada m’ho confirmà el discurs de Montserrat Bassa al Congrés dels Diputats. Un discurs sorprenent. Primer, perquè articulava moltes i bones raons per a votar no a la investidura, però, com passà amb la declaració d’independència, en suspenia l’efecte, en aquest cas no pas per obrir un parèntesi temporal sinó per tancar-lo. Al faristol, Bassa proclamà el principi d’inconseqüència. Més exactament, subordinà les raons a les emocions, cosa molt perillosa en política.

El discurs era complex en l’aparent espontaneïtat, fins al punt que algú podria titllar-lo d’escenificació. Aquest judici seria injust, car la intervenció de Bassa es pot qualificar de tot menys de fingida. Aquí en rau precisament el patetisme. Afirmar que personalment hauria votat no a la investidura i seguidament exhibir emocions íntimes per a justificar el vot contrari, perquè ho ha decidit el partit, sols pot qualificar-se de sacrificium intellectus i de sacrificium voluntatis. És, amb tota la bona fe que es vulgui, posar la intimitat de les pròpies emocions a disposició de l’aparell. 

La presó (però també l’exili, casualment oblidat) planava damunt la cambra. D’ençà del 2017 que plana damunt la política espanyola i catalana, car d’ençà d’aquell octubre que tot es regeix per aquest fet i la política gira en l’òrbita de la presó efectiva i la presó prospectiva, de la presó provisional i la presó expansiva, de l’amenaça de presó i l’arbitrarietat de l’empresonament, de la presó, en definitiva, com a arma política de l’estat. Però no sols de l’estat; també de l’independentisme en la seva antropofàgia particular. No hi fa res que el patiment sigui transversal, amb membres d’ERC a l’exili i membres de JxCat als Lledoners i viceversa. En la divisió dels papers, ERC va quedar-se amb la presó mentre que JxCat protagonitzava l’exili. La topada entre aquests fronts ha estat monumental. Puigdemont té la virtut o la inconveniència, segons els parers, de representar la legitimitat anterior a l’aplicació de l’article 155. Això explica el cop d’estat parlamentari dirigit des de Soto del Real contra la seva investidura. I explica que els lacais mediàtics d’aquella estratègia maldin per deslegitimar la continuïtat expressada a les urnes el 21 de desembre, parlant del ‘romanticisme del Primer d’Octubre’ en un esforç com més va més bel·licós per a desamarrar la política catalana d’aquella fita. Ja ho heu llegit, doncs, tots els qui vàreu suportar estoicament els cops del Primer d’Octubre i els que heu rebut després: oblideu-ho, sota pena que us caricaturitzi la premsa del seny. 

Sols des d’aquesta distribució dels papers s’entén l’afirmació de Gabriel Rufián que la decisió de la cambra europea d’acreditar els eurodiputats catalans era fruit de la presó. Ja es veu el suc que se’n pot treure, de la repressió, pedra d’escàndol de la legislatura i ara també de la investidura. ERC n’era conscient. Per dissimular-ho o si més no per compartir el desprestigi amb el seu rival va provar d’incorporar JxCat a les negociacions amb el PSOE. No ho va aconseguir i en darrer recurs ha convertit l’empatia en arma política traient a passejar els presoners. Però l’empatia no és cap virtut abstracta adreçada a l’intel·lecte. Essent-ne conscient, Bassa va evocar el somriure, la bonhomia, el martirologi, la santa resignació i sobretot l’exhortació dels presoners a cercar el diàleg. Factors adreçats als sentiments, que cap bona persona no pot desestimar. Per això es referí als presos en conjunt, tot i que la decisió d’investir l’havia presa un de sol.

Per a Bassa, la contradicció entre dignitat i acatament va significar un tràngol. Resoldre el dilema en favor del joc polític requeria plantejar-lo en termes de sacrifici. D’aquí ve el patetisme en la forma i en el fons del seu discurs. Acotar el cap en les actuals condicions del terreny polític ha d’haver estat molt difícil de pair. Ho palesava la violència que s’havia de fer ella mateixa per reconstituir el tirà Sánchez, a despit de la impudícia del personatge. En realitat, aquesta violència la feia ERC al conjunt de l’independentisme, mentre provava de mitigar-la amb un esclat de sentimentalisme que hauria estat indecent en qualsevol diputat que no fos Bassa. Implorar compassió –aquest és el significat de ‘empatia’– en lloc d’exercir la força negativa del vot fou un senyal de submissió i d’impotència, sense cap possibilitat de remoure les consciències a les bancades socialistes. I menys la d’un Sánchez a qui del discurs no interessava res sinó la conclusió, i ho demostrava consultant el mòbil en els moments més intensos de la interpel·lació a què el va sotmetre Bassa. El contrast entre emotivitat i indiferència no podia ser més gran. Però en realitat ell no era el principal destinatari d’aquella al·locució. Ho era l’electorat català, molt més afectable que no pas els endurits diputats del PSOE. Subrogar al sentimentalisme l’ús del poder de què ERC gaudia circumstancialment servia, més que per a entendrir el PSOE, per a acusar JxCat d’insensible per persona interposada. Negar el vot a Sánchez atorgava a JxCat un marge de credibilitat, que a ERC li convenia de desactivar amb vista a unes eleccions que veien imminents.

No és mai bo, i rarament és honest, fer política amb els sentiments. Avantposar la (teòrica) llibertat dels ostatges a l’alliberament col·lectiu ha estat políticament una estratègia pèssima. També humanament, si es pensa que el pacte ‘d’esquerres’ s’ha gestat a costa de l’esforç, el patiment i les esperances de milions de persones. La desmobilització acabarà essent un crim si el resultat d’aquesta opció per un diàleg sense capacitat per a imposar res i dins la camisa de força de la constitució significa llençar la revolta democràtica a la paperera de la història. N’hi ha que ja ho fan, titllant-la de romàntica. Pel mateix preu, podrien llençar-hi de passada l’Onze de Setembre i acabar de buidar la revolta catalana de tots els referents. Es diguin de dreta o d’esquerra, les veus que demanen de desfer el camí del Primer d’Octubre són el vessant reaccionari de l’independentisme, car, parafrasejant Pla, res no s’assembla tant a un botifler de dretes com un botifler d’esquerres. 

Si es persisteix en la fal·làcia d’arribar a la independència mitjançant l’aquiescència, el govern espanyol veurà el camí aplanat. No haurà de fer res més que anar ficant gent a la presó per treure partit de la repressió. Tot plegat demostra que poc assenyat que és fer política de la presó estant. Però és més poc assenyat llevar tot sentit al sacrifici de la gent, començant pels presos i exiliats, per ajudar Espanya a governar-se. I encara fer-ho dient que a un tant se li’n dóna la governabilitat. Però si realment és així, a qui pot interessar votar de manera tan desinteressada? A qui interessa, cui bono, la governabilitat d’Espanya?

Sacrificar els sacrificis, si hem de creure Bassa, és un imperatiu que emana de la situació dels presoners. L’imposa l’escàndol de la presó que ella retreia al ‘botxí’ un moment abans d’atorgar-li el poder, precisament en nom de les víctimes. Més que una contradicció, el vot d’ERC ha estat una maniobra antinatural, car natura non saltum facit i el salt d’ERC ha estat un salt al buit, com el del cavaller de la fe de Kierkegaard, però amb el PSOE i no pas Déu per agafar el trapezista abans no s’estavelli contra el terra del circ. Hi serà el PSOE a l’altra banda? La paraula ‘diàleg’ pot encobrir molta buidor i moltes renúncies, car de parlar per parlar se’n diu xerrameca.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.