dignitat del silenci opinio resina

L’estiu del 1941, amb França ocupada pels alemanys, Jean Bruller escrigué Le silence de la mer. La publicà secretament sota el pseudònim de Vercors i de seguida esdevingué un referent de la resistència. L’argument és molt senzill, com totes les coses queixalades per la urgència. Un home d’edat avançada i la seva neboda es troben obligats a hostatjar un oficial alemany. Aquest home, compositor a la vida civil, tracta els hostes amb perfecta correcció. Sap que la seva presència és forçada, però els parla ingènuament de la germanor entre els dos països, víctima crèdula de la propaganda nazi. Però per més que s’esforci a semblar gentil i encara que ho sigui objectivament, no aconsegueix d’arrencar cap paraula dels seus hostes. Aquests, practicant allò que avui s’anomena resistència passiva, fan del silenci un argument insuperable i eventualment insuportable contra l’invasor.

Bruller era un patriota, i aquest concepte avui té molt poca acceptació popular i gens de recorregut entre els polítics, que ho fien tot al diàleg amb qui no vol escoltar. O, a tot estirar, amb algú que escoltaria de grat sense entendre res, com l’exquisit oficial de la novel·la. Que, per cert, acaba adonant-se de la conducta real dels seus i considerant insostenible la seva posició. Llavors demana el trasllat al front de l’est, i s’acomiada dels hostes dient-los que se’n va a l’infern. D’ocupants tan nobles, Catalunya no n’ha conegut cap. L’alliberament no li vindrà pas del remordiment dels qui, provinents de fora, hi passegen l’uniforme del seu estat donant ordres mentre acusen els de casa de dividir-la. Va essent hora, doncs, que els patriotes, si n’hi ha, gosin trencar l’encantament amb què els sotmet la propaganda i neguin la condició de catalans als qui no són sinó tropes d’ocupació. Viure en un mateix territori, com compartir una història, no equival a germanor. Com advertia l’enyorat i sempre incisiu Manuel Vázquez Montalbán, catalans i espanyols tenen una història en comú, certament, però la història no és igual vista de l’una banda dels canons que de l’altra. O és que ja no sabem distingir entre immigració i ocupació?

La situació és pitjor que la de família de la novel·la, car, conscient d’un deure bàsic de la civilitat, l’oficial alemany s’esforçava a parlar l’idioma dels seus hostes. Però molts catalans tenen aluminosi a la biga de l’esquena i es desfan per demostrar a l’ocupant que és a casa seva.

N’hi ha que, amb una superioritat moral a la mida de la seva abjecció, fan veure que creuen que l’alemany és propi del país. Vull dir, és clar, l’alemany de Valladolid. Si els catalans som on som lingüísticament i políticament –l’una cosa va amb l’altra– és perquè ens esforcem a parlar com l’invasor i així hem desaprès la llengua pròpia, que és allò que fa eloqüent el silenci. Creiem que congraciant-nos-hi oblidarà qui som i qui és ell, i en tot cas ja farem per manera d’oblidar-ho nosaltres.

La pitjor feblesa, la gran maledicció catalana, és la por de desagradar. Sobretot de desagradar als qui han mostrat algun senyal de poder, ni que sigui el d’imposar el seu idioma. Tan senzill i alhora tan eficaç com seria d’aixecar un mur de silenci! Aquests dies hem llegit paraules admiratives sobre la lliçó de dignitat dels presos al congrés. Per l’heroïcitat de prometre els seus càrrecs per la República i coses semblants. I per haver-ho fet en català, per a més irritació del feixisme. Tots menys Junqueras. Però aquest gest d’imponent força simbòlica s’esbordellà quan van acostar-se a saludar com bons jans l’escarceller en cap. Tot i que els micròfons no ho van captar, és poc dubtós que s’hi adreçaren en alemany. De què serveix llavors de fer un gest públic de resistència si no s’aguanta ni un minut? Els personatges de Vercors no fan cap declaració simbòlica davant un país admiratiu. La resistència es porta fins a la intimitat, sense cap més testimoni que un mateix i l’enemic, i se sosté cada dia malgrat la tibantor en la convivència i els entrebancs per als afers de consuet. França se salva en aquest gest, amb aquest silenci.

Rull i Turull evidenciaren un ver cor petonejant-se amb Inés Arrimadas. Quina lliçó d’altesa i de cortesia superant per elevació moral l’animositat de la política! No menys noble, sens dubte, que la germanor entre països rivals ponderada per l’oficial alemany mentre els seus camarades afusellaven partisans i prenien ostatges. Jo no sé pas què en deuen pensar, d’aquesta bonesa, els qui durant més d’un any han suportat atacs dels escamots d’aquella mateixa senyora perquè portaven els llaços que els vindicaven a ells, les víctimes assenyalades de l’odi que ens engloba a tots. Tenen el dret les víctimes, quan actuen en representació d’un poble tacat de groc, de segellar una germanor impúdica amb els opressors que persegueixen fins i tot el color de la memòria? Per més catàrtics que els resultessin personalment, aquells petons ofenen el decòrum de l’independentisme. En aquest punt, el text que em ve a la memòria és Cartes a un amic alemany d’Albert Camus, d’una claredat meridiana.

Anant encara més lluny en la subordinació, Junqueras s’aturà davant Sánchez per dir-li que havien de parlar, mentre l’oficial alemany, sorprès pel suplicatori, li responia que no es preocupés. Per què havia de preocupar-se, efectivament, si ja pensava de foragitar-lo del parlament per no haver de sentir-lo? Ser ostatge i alhora resistent és molt difícil. Com és difícil de predir si el Tribunal Europeu de Drets Humans revertirà maniobres tan evidents d’una política d’ocupació que té en favor seu la coquineria dels ocupats. L’única cosa segura és que fiar la redempció política a carregar-se de raons davant Europa és una fantasia. Els catalans tenen raó, moltíssima raó, un devessall de raons, però Europa té les seves, de raons, i no són les nostres. Però, més enllà de les raons, sempre dialèctiques i contraopinables, hi ha una força irrefutable en la dignitat. Per això el Primer d’Octubre fou una fita global. Però aquesta força s’enerva i es dissipa amb la passió per ser amic de tothom. Més que no pas eixamplar la base fent-nos còmplices de vils germanors o acceptar una retirada honrosa per a escapar de la Gestapo i tombar a les mans dels oficials polits, com dimarts suggeria el corresponsal del SüddeutscheZeitung, resistir exigeix fer de Catalunya un país inhòspit a l’invasor. En tot cas, l’única estratègia validada per la història de les ocupacions consisteix a fer el país inhòspit en lloc d’acollidor. Accentuar-ne l’estranyesa i subratllar l’anormalitat de l’ordre que el regeix seria un bon principi de resistència, en lloc de mostrar-nos cofois i agraïts quan algú del país germà ens adula dient-nos que no som tan excloents com ens pinta la propaganda i, prova definitiva que som innocus, garlem en espanyol amb alegria i deseiximent de súbdits ben ensinistrats.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb