El dia que el futur es va convertir en Avui

La diada de Sant Jordi de fa cinquanta anys va marcar el començament d’una nova època. Per primera vegada després de Franco, un diari en català arribava als quioscs. D’ençà del 1939 que no passava. Finalment, el futur que tanta gent havia somniat arribava: l’Avui sortia al carrer el 23 d’abril de 1976. El diari va ser possible gràcies a una operació que va implicar més de 80.000 persones, entre les beceroles i les ampliacions posteriors, segons el director actual, Joan Vall Clara. L’operació va durar més de deu anys i va transformar no sols la premsa, sinó també el país sencer, perquè la llengua recuperava un prestigi arrabassat a punta de pistola per les tropes franquistes. “Una vegada hi ha premsa en català als quioscs, has pujat un esglaó en aquesta escala per a anar recuperant llibertats i ja no pots fer marxa enrere”, com ens diu Jordi Panyella, periodista del diari i un dels tres comissaris de l’exposició sobre l’Avui que es pot veure al Palau Robert de Barcelona.

D’aquella primera portada històrica, que es pot consultar en aquesta informativa pàgina dedicada als cinquanta anys, se’n destaquen tres titulars: “Vint mil obrers del metall en vaga”, que ja marca una línia editorial que, tot i la llufa de burgès que es va penjar al diari, va tenir un començament més transversal que no semblaria; “Trenta-set anys després”, títol de l’editorial, i, “No hi ha política sense llibertat”, de Ricardo de la Cierva, el franquista reconvertit en demòcrata que va oferir el pregó del Dia del Llibre de fa cinquanta anys. Uns franquistes reconvertits que dominaven l’època. Sense anar més lluny, l’inefable Carles Sentís, el periodista franquista de l’any 1939, va ser clau per a aconseguir els permisos necessaris els anys setanta per a impulsar el diari.

Una de les persones que va viure intensament aquella jornada va ser Enric Cirici, un dels fundadors de l’Avui i l’únic que queda viu del grup que, al voltant de l’ànima de la iniciativa, Josep Espar i Ticó, feia més de deu anys que intentava de llançar el diari. Són noms com els germans Amorós o el notari Puig i Salellas, gent també implicada en els Fets del Palau o en la discogràfica Edigsa. “Molts érem gent de missa progressista. Anàvem poble a poble a explicar el projecte. Solíem contactar amb els rectors de la parròquia perquè ens ajudessin”, ens explicava fa uns quants dies a casa seva el mateix Cirici, que es dedicava al negoci del paper i que tenia el llenguatge i el contacte amb les empreses basques que van permetre d’imprimir el diari.

Aquest anar de poble en poble en cerca de finançament que ens comentava Cirici és la famosa història dels comptepartícips, les 34.000 persones que van posar diners per aconseguir que un dia hi hagués un diari en català. Per a entendre el caràcter transversal del projecte, dues dades sobre aquests comptepartícips: hi trobem la filla de Francesc Macià, el fill d’Enric Prat de la Riba, els fills de Jordi Pujol i el president del Barça, Agustí Montal, però també un futur batlle de la CUP, Jaume Soler i Pastells (“Vaig entrar a la presó amb l’Avui sota el braç”), valencians com Salvador Signes i Chover (“En la batalla de València, he estat una persona que ha sofert atemptats”) i Montserrat Soler i Gasset (1923), de cent tres anys, que fa mig segle que rep cada dia l’Avui. “De petita havia anat al funeral de Macià i el seu marit va ser aviador de la República”, segons que va explicar al periodista Saül Gordillo, l’home a qui el director i amo actual, Joan Vall Clara, va encarregar de fer les entrevistes als comptepartícips vius que han trobat (es poden llegir ací).

Agustí Pons, cap de la secció de Països Catalans del primer Avui, aquests dies penja al seu bloc unes interessants entrades sobre el diari en què es poden veure els comptepartícips famosos. La figura del comptepartícip era una mena de micromecenatge (s’hi podien posar fins a 100.000 pessetes) que blindava la gent davant els franquistes més que no pas la figura de l’accionista. Però no sempre. Hi va haver dies que la Guàrdia Civil va perseguir els actes de presentació del diari. I el 1973, un informe del governador franquista de València informava que “uns catalanistes catalanitzants cercaven finançament per al projecte”, ens explica Panyella, que ha visitat l’Arxiu General d’Alcalá de Henares per consultar deu anys de papers i arribar a una conclusió: “La famosa llei Fraga (qualsevol espanyol pot fundar un diari) era mentida, perquè hi faltava afegir: ‘Tret que siguis català’.”  Encara el novembre del 1975, gairebé una dècada després dels primers intents, l’administració espanyola va negar el permís al diari. Quan va arribar, el gener del 1976, no es va trigar ni tres mesos a sortir. Potser amb massa presses, consideren avui alguns. “El diari Avui va sortir enmig de l’entusiasme general, però era pobre i molt voluntarista”, comentava Jaume Guillamet, subdirector de l’Avui entre el 1980 i el 1982. “No sabien coses bàsiques de com fer un diari, al començament, com es pot veure a les fitxes que en guarda l’Arxiu General”, ens diu Panyella. “Així que el diari va sortir, ens en vam desentendre per no quedar-hi atrapats econòmicament. Tots menys en Vilalta, que s’hi va quedar”, afegia Cirici.

Els primers directors del diari van ser Josep Faulí i Josep Maria Cadena, tot i que Espar i Ticó volia que hagués estat el mític Ibáñez Escofet, que va declinar l’oferiment. A la primera redacció hi havia vint-i-quatre homes i dues dones, Maria Favà i Margarida Sáez Díez. Les dones, de mica en mica, van anar guanyant presència a la redacció: “A partir del primer de maig, hi vam entrar Alícia Fajardo, corresponsal a Roma, Laura Palmés, excel·lent periodista i reportera, i jo mateixa. M’agrada recordar-ho perquè la Laura ho alegrava tot amb la seva presència i el seu ull periodístic. És un dels primers records que en tinc. Aquest i l’astorament de ser nomenada cap de la secció d’Espanya a vint-i-un any”, ens explica Mercè Ibarz.

“Segurament, una de les coses que m’ha impactat més de descobrir –ens diu Panyella– és el Registre Oficial de Periodistes: una llista de periodistes, càrrecs i fitxatges que l’Avui, i la resta de diaris, havia de lliurar a les autoritats. Tot controlat, ho tenien. Doncs em va impactar que aquest registre encara fos actiu als anys vuitanta!” La llista de noms que han escrit a l’Avui és llarga i diversa: de Montalbán a Monzó i de Pàmies a Maria Aurèlia Capmany, passant per l’Espinàs, segurament l’home que ha marcat més el diari, i Santiago Sobrequés, el col·laborador que hi va escriure d’ençà del principi i que encara hi continua escrivint.

Els artistes Joan Miró, Salvador Dalí i Antoni Tàpies, entre més, van ajudar a finançar el projecte amb quadres i litografies, molts dels quals han acabat venuts per a eixugar el deute que el diari va arrossegar amb els anys, tot i aquell començament prometedor. Un començament recollit en aquest vídeo enregistrat per Antoni Martí la diada del 1976, quan el futur va arribar, certament, però potser el passat no va acabar de marxar, tal com ens recorda Panyella fent referència tant als franquistes reconvertits que dominaven l’època com a les declaracions d’Eduardo Mendoza de fa ben pocs dies.