Deu anys de l’escàndol de la BPA: incògnites, silencis i obstruccionisme

Un document de deu pàgines fa tremolar Andorra. És una nota del FinCEN, una agència del Departament del Tresor dels EUA contra l’emblanquiment de capitals. Assenyala la Banca Privada d’Andorra (BPA) com una “entitat financera de preocupació principal“. És 10 de març de 2015. No s’ha obert la capsa de Pandora, ha fet implosió. El cap de govern, Antoni Martí –uns dies abans havia revalidat la majoria absoluta, però encara exercia en funcions–, anuncia la intervenció de la BPA, que és propietat de la família Cierco, i assegura que pensar vetllar “pel bon nom i la integritat de la plaça financera andorrana”.

Les autoritats americanes acusen “alts executius” de la BPA d’haver acceptat suborns i comissions per facilitar operacions amb capitals de grups criminals de Rússia, la Xina i Veneçuela, entre més països. La nota del FinCEN la signa la directora, Jennifer Shasky Calvery, que actualment treballa per a l’entitat financera HSBC. La intervenció de la BPA comporta que el Banc d’Espanya faci el mateix amb la seva filial espanyola, el Banco de Madrid. Uns mesos abans, aquesta entitat havia omplert titulars perquè la família Pujol, després de la confessió de la deixa, la va utilitzar per regularitzar vora quatre milions d’euros.

L’escàndol de la BPA fa tremolar Andorra i amenaça d’engolir-ne el sistema financer. La nota creditícia es degrada i les autoritats imposen un corralito als clients del banc per dissoldre les cues als caixers. Encara no ha passat una setmana i la voràgine no s’atura. El 16 de març, el conseller delegat del banc, Joan Pau Miquel, després de 48 hores detingut, és empresonat de manera preventiva a la Comella. Hi romandrà gairebé dos anys, fins que és alliberat per ordre del Constitucional. És l’única persona que ha trepitjat la presó per aquest cas.

El govern de Martí acorda de fer una auditoria milionària a la BPA, a càrrec de Price Waterhouse Coopers (PwC), que determina que el banc tenia un 3% de clients sospitosos d’emblanquiment de capitals (923) amb un volum de negoci d’uns 1.000 milions d’euros (un 19% del total). Els germans Cierco, Higini i Ramon, sempre han posat en dubte les xifres i les consideren “dubtoses”. De fet, en van reclamar, sense aconseguir-ho, una revisió.

Finalment, l’Agència Estatal de Resolució d’Entitats Bancàries (AREB), creada en plena crisi, acorda de traspassar els “actius bons” de la BPA a Vall Banc, que l’abril del 2016 és adquirit per 29 milions per J.C. Flowers & Co., un fons nord-americà que abans s’havia interessat per Catalunya Caixa. Sis anys més tard, Vall Banc torna a mans andorranes i s’integra a Crèdit Andorra.

Una dècada d’incerteses i interrogants

Deu anys després, l’escàndol de la BPA és un manyoc de causes judicials, a banda i banda del Pirineu, que ofereix més incerteses que no pas respostes. El setembre passat, el Tribunal de Corts havia d’emetre la primera gran sentència, l’anomenada “causa general”, però la va ajornar fins el 15 de juliol d’enguany. Aquest cas és el que investigava el presumpte emblanquiment de capitals provinents de l’organització encapçalada per l’empresari xinès Gao Ping, que també és investigat per l’Audiència espanyola.

Arran de la “causa general”, el conseller delegat del banc va ser empresonat i la fiscalia li demana vuit anys de presó, deu d’inhabilitació i cent milions de multa. En total, hi ha més d’una vintena d’acusats –entre directius i gestors–, però no pas els germans Cierco. La batlle Caòlic Mingorance els va deixar al marge per manca de proves perquè no tenien funcions executives. Ara, sí que van declarar com a testimonis i van destapar l’anomenada branca andorrana de l’operació Catalunya.

L’estiu del 2016, en plena instrucció, els germans Cierco van denunciar “amenaces i extorsions“ per part de comandaments policíacs espanyols –un any abans que el banc fos intervingut– perquè els lliuressin informació bancària de la família Pujol, però també d’Artur Mas i Oriol Junqueras. A més, els van advertir que si no col·laboraven amb ells, actuarien contra la BPA, fins i tot mitjançant la maquinària de l’administració nord-americana.

Els Cierco van assegurar que el govern n’estava al corrent “des de feia mesos”, perquè li havien comentat personalment a uns quants ministres i al mateix Antoni Martí. Tanmateix, l’executiu va negar les ingerències espanyoles. Higini Cierco també va explicar que es va reunir amb l’agregat d’Interior a l’ambaixada espanyola, Celestino Barroso, que li va dir que calia parlar amb “unes persones a Madrid pel tema del banc”. “En cas contrari morirà, i els americans estan al corrent de com fer-ho”, va afegir.

Més tard, els Cierco van aportar un enregistrament d’una segona reunió entre el conseller delegat i Celestino Barroso, que actuava amb immunitat diplomàtica. “El Banc d’Espanya té una inspecció al Banco de Madrid i se’l carregaran. Hi ha una empresa americana disposada a prendre el control del banc […] Depèn de vostès que quedi en no res”, li va dir. Així mateix, va instar Miquel a reunir-se a Madrid amb un alt càrrec policíac.

Aquest home, que feia servir l’àlies Félix, era Marcelino Martín Blas, ex-cap de la unitat d’Afers Interns de la policia espanyola, que va reiterar l’amenaça. Informació bancària sobre Pujol, Mas i Junqueras, o era el final de la BPA. Les pressions van fer cedir a la cúpula del banc, que va lliurar una captura de pantalla amb informació dels comptes de la família Pujol, que el 2010 havia traspassat des d’Andbank. Tot plegat va acabar a la portada del diari El Mundo l’estiu del 2014. Uns dies després, Pujol admetia la deixa.

L’advocat de la família Pujol, Jean Michel Rascagneres, sempre ha dit que la família Cierco fa servir l’operació Catalunya, concretament el cas Pujol, com a excusa per a tapar les seves males praxis bancàries. De fet, hi ha una querella pendent contra Higini Cierco i Joan Pau Miquel per revelació de secret bancari. De totes maneres, les pressions sobre la BPA no es van aturar. Els Cierco diuen que les clavegueres no en tenien prou i exigien més informació –inexistent– sobre Mas i Junqueras.

Finalment, el cap de la BPA va rodolar avinguda Meritxell avall fins a les aigües de la Valira. Poc després del fatídic 10 de març de 2015, un inspector de la policia espanyola –número 111.129–, per encàrrec dels fiscals José Grinda i Juan José Rosa, va fer una còpia de tota la base de dades del banc. El fonament de l’actuació era una investigació per emblanquiment de capitals contra el Banco de Madrid, però la còpia es va fer abans que la justícia andorrana acceptés la comissió rogatòria.

La justícia espanyola no ha volgut saber mai res sobre l’operació Catalunya i, encara menys, sobre la branca andorrana. D’ençà del 2017, a instàncies de l’Institut de Drets Humans d’Andorra (IDHA) i el col·lectiu de juristes Drets, la Batllia ho investiga com un atac a la sobirania andorrana mitjançant les coaccions, les amenaces, l’extorsió i el xantatge. Inicialment, la querella apuntava a la cúpula de la policia espanyola, però el 2019 es va ampliar per a apuntar també contra la Moncloa. Entre els encausats hi ha l’ex-president espanyol Mariano Rajoy, i els ex-ministres Jorge Fernández Díaz i Cristóbal Montoro.

La denúncia assenyala Rajoy com el capitost de l’operació contra la BPA. Més enllà de les pressions al banc, els denunciants consideren que l’ex-president espanyol també va jugar les seves cartes amb l’aleshores cap de govern, Antoni Martí, amb qui es va reunir el 2014 a Madrid i Sanxenxo, però sobretot a Andorra el gener del 2015, poc abans de la nota del FinCEN. “O hi va haver complicitat o els van intimidar. Tenim el dubte. Antoni Martí aleshores volia fer un bon tractat amb la UE, i Rajoy els devia prometre ajuda”, va explicar l’advocat Agustí Carles a VilaWeb.

Però, com s’ha dit abans, la justícia espanyola no té cap mena d’interès en l’operació Catalunya, especialment la branca andorrana. D’ençà de l’estiu del 2024, la causa està completament aturada pel blocatge dels tribunals de la capital espanyola. El juliol, l’Audiència de Madrid va denegar l’auxili judicial a la batlle Stéphanie Garcia perquè creia que la comissió rogatòria no concretava ni els fets, ni la participació dels investigats. La fiscalia i les defenses van al·legar que era una causa política i no pas penal.

Uns mesos més tard, concretament el novembre, la decisió de l’Audiència va rebre l’aval implícit del Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM). “Aquella querella ha estat liquidada”, va dir la setmana passada Rajoy a la comissió d’investigació de l’operació Catalunya al congrés. L’ex-president espanyol va negar que sabés res sobre la guerra bruta i es va permetre el luxe de declarar: “No se m’acudeix d’amenaçar ningú. No és el meu estil.”

En la mateixa sessió, l’ex-ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz també es va fer l’orni. Es va espolsar qualsevol responsabilitat i va dir que no hi va haver cap operació d’estat. “La BPA no entrava en la meva agenda i si algun policia va fer el que no tocava, que respongui ell”, va assegurar sobre la branca andorrana.

Unes setmanes abans, Joan Pau Miquel havia dit tot el contrari: “Som víctimes d’un atac que es va gestar prop d’aquesta cambra i en mans de policies que ho farien tot per Espanya. Uns policies dirigits per polítics sense escrúpols ni moral […] Hem estat víctimes per no cedir al xantatge i les extorsions de l’estat amb finalitats polítiques contra el nacionalisme català.”

Un laberint sense sortida

El laberint judicial de la BPA sembla una litografia de M. C. Escher. Passen els anys i encara surten causes i causes dels calaixos. Els germans Cierco fa anys que intenten que Andorra i l’estat espanyol els indemnitzin per la intervenció de la BPA i del Banco de Madrid. En total reclamen 365 milions d’euros per “danys i perjudicis”, però, ara per ara, tot són negatives. Un dels arguments que utilitzen és que fa sis anys que la justícia espanyola va arxivar la causa per emblanquiment de capitals contra Banco de Madrid.

El desembre passat, la presidenta del consell d’administració de l’AREB, Sílvia Cunill, va relatar que la justícia andorrana encara té en curs 46 de les 187 accions legals del cas BPA. La majoria dels processos eren de naturalesa administrativa (148), dels quals en queden 13 en marxa. Deu eren plets civils –sis pendents de resolució– i 29 penals (27 encara oberts).

Una de les causes és la demanda de responsabilitat social que l’AREB va presentar contra els germans Cierco i Joan Pau Miquel. Cunill es va mostrar confiada que els tribunals els donaran la raó i obligaran a l’ex-cúpula del banc a pagar 479 milions en concepte de reparació dels danys causats. Quan es resoldrà? Segons Cunill, faran falta entre cinc anys i deu perquè la demanda està aturada per prejudicialitat penal.

I mentrestant, l’embolic de causes penals avança de manera intermitent. La setmana passada, per exemple, la Batllia va processar els germans Cierco i Joan Pau Miquel per haver desviat fons presumptament de la BPA mitjançant una societat panamenya anomenada Landsteet Internacional. L’objectiu de la trama, segons la Batllia, era de treure diners del banc –es calcula que més 50 milions– amb justificacions fictícies.

S’acabarà mai el cas BPA? L’octubre passat, la defensa dels germans Cierco va fer una proposta. L’advocat Xavier Jordana va suggerir de fer una amnistia perquè tots els delictes relacionats amb el banc no anessin a judici. Demòcrates, el principal partit al Consell General d’Andorra, ho va descartar perquè consideren que atempta contra la separació de poders i posa en dubte la constitució. Un parer que comparteix el cap de govern, Xavier Espot, que ho veu inviable.