25.09.2021 - 00:29
|
Actualització: 26.09.2021 - 23:03
Pablo Llarena sempre ha anat contra direcció a Europa, i sempre ha perdut. I tanmateix, tant ell com la resta dels magistrats que manen a la sala segona del Tribunal Suprem espanyol, i tota la cort política i mediàtica que els acompanya i aplaudeix i encoratja, continua pensant que és la resta d’Europa qui va contra direcció. I s’obstinen a presentar l’octubre del 2017 com un cop d’estat rebel –o sediciós– que ha de ser castigat amb la màxima duresa, els dirigents polítics i socials del qual han de ser empresonats i eliminats de la vida pública. Però ningú més no ho veu així, a Europa. I tanmateix, diuen, és Europa qui s’equivoca. L’exemple més impactant d’aquesta dissonància el vam veure amb la detenció i posterior alliberament del president Puigdemont a Alemanya la primavera del 2018, i la subsegüent resolució de Slesvig-Holstein que sentenciava que no hi va haver res semblant a una rebel·lió o una sedició. El Suprem i els principals mitjans de Madrid van patir un daltabaix en dues setmanes: de la convicció que “Alemanya marca el camí de retorn dels colpistes fugits” a l’agror i el ressentiment contra allò que consideren “un tribunal menor”. Ara, amb la detenció de Puigdemont a l’Alguer i el posterior alliberament, en menys de vint-i-quatre hores i sense mesures cautelars, ha passat una cosa semblant, però amb algunes diferències importants, perquè l’arc temporal entre el frenesí i l’ensorrament a Madrid ha estat molt més curt aquesta vegada. I, sobretot, el joc brut de l’estat espanyol per a aconseguir l’extradició a la desesperada de Puigdemont s’ha descobert del tot.
Com el març del 2018, el Ministeri d’Interior espanyol es va afanyar a filtrar a la premsa amiga els detalls de la detenció de Puigdemont, com una manera de penjar-se la medalla, de vendre l’èxit de l’operació contra l’enemic número 1 de la unitat d’Espanya. Les filtracions d’aleshores indicaven que probablement hi va haver aspectes il·legals en l’espionatge a Puigdemont. Ara, aquesta filtració ha palesat la mala fe processal del Tribunal Suprem espanyol envers la resta de l’espai judicial europeu i la complicitat de la policia espanyola i, per tant, del Ministeri d’Interior del govern de Pedro Sánchez en una detenció que ha estat, si més no, irregular.
Segons la informació filtrada en aquest cas, la base de dades del sistema pel qual comparteixen informació els estats de l’espai Schengen va alertar la policia italiana que el president Puigdemont agafava un avió que havia d’aterrar dijous al vespre a l’aeroport de l’Alguer; que la cúpula de la policia espanyola va anar seguint els esdeveniments, tot esperant l’aterratge de Puigdemont; que la policia italiana va consultar amb la policia espanyola i des de Madrid van donar llum verd a la detenció, tot afirmant que l’euroordre contra el president continuava activa.
Segons que va explicar l’advocat Gonzalo Boye, durant la llarga conversa que van tenir amb els policies italians a l’aeroport, els van fer veure que, tal com va resoldre el Tribunal General de la UE el 30 de juliol, aquesta euroordre havia restat suspesa i Puigdemont no podia ser detingut. Però els agents els responien que no podien entrar en aquestes consideracions, i que ells tan sols podien obeir les ordres que els arribaven. I així va ser, van traslladar Puigdemont a la presó de Sàsser, a una trentena de quilòmetres de l’Alguer.
Això evidenciava, tal com la defensa de Puigdemont i dels consellers Comín i Ponsatí van alertar al TGUE, que el Tribunal Suprem espanyol mantenia actives les descripcions en el sistema d’informació de Schengen contra tots ells a efectes de ser detinguts. És a dir, el Suprem mantenia actives les euroordres. I això és així d’ençà que les va emetre, la tardor del 2019, i no les ha suspeses en cap moment; ni quan Puigdemont ha esdevingut eurodiputat de ple dret amb plena immunitat, ni tan sols quan el març d’enguany va presentar unes preguntes pre-judicials al Tribunal de Justícia de la UE sobre com s’havien d’executar. Unes pre-judicials presentades per mirar d’evitar que es repetís el cop de porta definitiu de Bèlgica a l’extradició de Lluís Puig.
Aquella vegada, Llarena no va avisar ni a Bèlgica ni a Escòcia, que tramitaven les euroordres contra Puigdemont i Comín i contra Ponsatí, respectivament, que havia presentat les pre-judicials. Els va comunicar que el Parlament Europeu havia aprovat el suplicatori per a retirar-los part de la seva immunitat com a parlamentaris. Però Llarena, com a representant de l’estat emissor de l’euroordre, no va dir als altres jutges, com a representants dels estats executors, si havien de continuar la tramitació que fins aleshores havia restat aturada perquè tots tres eren eurodiputats. I tot i que n’eren coneixedors, no els va dir res sobre les pre-judicials que havia presentat a TJUE, quan la resposta de l’alt tribunal europeu serà determinant. Llarena va sembrar confusió.
Quan Puigdemont, Comín i Ponsatí van presentar una demanda al TGUE contra el suplicatori, van demanar unes mesures cautelaríssimes perquè els retornessin la immunitat que se’ls havia retirat. Era una manera de tenir la garantia que no els detindrien i que podrien exercir sense entrebancs la tasca d’eurodiputats mentre no es resolgués el fons de la demanda per a la recuperació de la immunitat retirada amb el suplicatori. Però, després, el TGUE no els va confirmar les mesures cautelars que demanaven, perquè va dir que no calia, perquè no hi havia risc que els detinguessin, atès que les euroordres restaven suspeses.
I curiosament el Tribunal General de la UE feia servir els arguments que li havia fet arribar l’advocada de l’estat espanyol en les al·legacions que havia presentat sobre si calia concedir les cautelars. Era Espanya, doncs, que garantia que no podien ser detinguts. L’advocada de l’estat va al·legar que, com que les euroordres havien estat suspeses, no els podien detenir. I el vice-president del TGUE, Savvas Papasavvas, ho va veure clar: no hi havia risc que els detinguessin. Així ho expressava en la resolució: “Les autoritats espanyoles van indicar expressament que aquesta sol·licitud [de qüestions pre-judicials] exigia la suspensió de les ordres de detenció nacionals dictades contra els demandants i implicava la suspensió de qualsevol procediment d’execució d’una ordre de detenció europea que s’hagués començat. A més, indicaven que cap tribunal de la UE no podia executar les ordres de detenció europees controvertides fins que el Tribunal de Justícia de la UE no s’hi hagués pronunciat.”
Després d’aquesta resolució del 30 de juliol, el Tribunal Suprem va continuar mantenint actives les euroordres, passant per alt tant els arguments de l’advocacia de l’estat espanyol com, sobretot, el criteri de la justícia europea. Llarena no en deia res a ningú, actuava amb sigil, ho deixava tot tal com estava malgrat el fet d’haver presentat unes pre-judicials, com un darrer intent a la desesperada de deixar de picar de cap contra la mateixa paret. De manera subreptícia, mantenia aquest ham llançat, per si algun dia en algun lloc Puigdemont feia un pas en fals. I el president va viatjar a l’Alguer.
La mala fe processal d’aquests anys s’ha descobert del tot quan ha arribat el moment que les autoritats judicials italianes han hagut de comprovar si efectivament les euroordres continuaven vigents. Arran de la detenció, el Tribunal Suprem espanyol va fer córrer finalment la seva versió contra el criteri de Luxemburg: sí que continuaven actives perquè les pre-judicials es referien específicament al cas de Bèlgica i amb relació als criteris expressats en el rebuig a l’extradició de Lluís Puig. Però les preguntes de Llarena anaven més enllà i, en tot cas, sigui com sigui, el criteri que va fixar el TGUE amb la seva resolució del 30 de juliol vincula el Suprem espanyol.
Que les coses no anaven gaire bé per als interessos de Llarena es va endevinar quan el divendres a primera hora de la tarda va enviar un comunicat al Tribunal d’Apel·lació de Sàsser adjuntant-li una còpia de l’euroordre contra Puigdemont del 2019, dient-li que era vàlida, i una altra de les preguntes pre-judicials que va fer al TJUE, insistint que no modificaven pas la tramitació de les euroordres. Llarena no ho devia veure gaire clar. I, efectivament, segons consta a la resolució per la qual el jutge de Sàsser ha alliberat Puigdemont, el contingut de la qual ha pogut conèixer VilaWeb, ni el jutge ni el fiscal –que acostuma a assumir la posició dels estats demandants de les euroordres durant la tramitació– no van creure’s els arguments espanyols i van adherir-se completament als del Tribunal de Luxemburg.
I vist aquest cas, la deslleialtat processal de Llarena ja té conseqüències, i en pot tenir més. Ja les té perquè Puigdemont és en llibertat i es pot moure sense cap impediment per tots els països de la Unió. La vista del dia 4 d’octubre vinent haurà de servir per a acabar de certificar l’enèsima derrota de Llarena a Europa. I en pot continuar tenint perquè hi ha uns quants procediments oberts sobre el cor de l’estratègia de la repressió judicial espanyola contra l’independentisme al Tribunal de Luxemburg, i els jutges europeus n’hauran pres bona nota.
