Desobediència

Els moviments pels drets civils s'han posat en marxa allà on ha calgut revertir una injustícia i sense esperar ni que els partits polítics hi donin el vist-i-plau ni que alguna ment brillant tingui enllestit el disseny brillant de la jugada brillant que acabi essent el brillant desllorigador de tot

Núria Cadenes
13.04.2022 - 21:30
Actualització: 13.04.2022 - 21:31
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“Estaríeu disposats a participar en un moviment de desobediència civil pacífic per aconseguir la independència?” La pregunta és important. I sobta saber d’entrada que sigui la primera vegada que es formula. La pregunta és important i la resposta, també: més d’un 70% d’independentistes que diuen que sí.

I això és moltíssim. Tant quantitativament com qualitativament. Pel que la dada indica, en general i específicament també. En aquest temps que diu que hem d’anar fent com si res, qui dia passa anys empeny mentre ens deixem bullir al bany maria autonomista, resulta que no, que hi ha més d’un 70% d’independentistes catalans que no compren els decrets de pansiment i que mantenen desperta la seva determinació.

I aquesta determinació significa, també, determinació a actuar.

No pas a la babalà ni perquè sí ni sense propòsit, és clar, i aquesta és, segurament, la mare dels ous. Però d’entrada bé ens caldria celebrar la constatació, l’existència bella que supera qualsevol anunci o interessada predicció en sentit contrari: la constatació, l’existència, la persistència que mostren els resultats del sondatge que ha presentat el Catalonia Global Institute.

En un moment en què els partits independentistes han deixat més o menys de banda el vessant que diu que tenen d’independentistes i se centren tan aferrissadament en l’altre, el que els conforma com a partit (més enllà de la retòrica, vull dir, que de cap manera no pretendria mai sospesar ni encara menys jutjar conviccions o sentiments íntims: escric tan sols sobre la base dels fets, de les coses que fan… i de les que no fan), és interessant de constatar fins a quin punt no només es manté el desig d’independència en la societat catalana sinó que hi ha, tal com indica ara aquest sondatge, “una àmplia majoria dels independentistes que estarien disposats a prendre part en campanyes de desobediència civil no violenta per a defensar la independència de Catalunya”.

Que no es tracta de descobrir la sopa d’all, ara, que és així, ben mirat, com s’ha fet avançar la història contemporània en tantíssimes parts del món: fent servir els mecanismes de la desobediència civil. En el nostre cas, fent aflorar la capacitat de mobilització de la societat catalana per tal de fer evident la situació anòmala que encara vivim (és a dir, l’ocupació), per tal de qüestionar l’status quo per aconseguir de revertir la injustícia que comporta.

Els moviments pels drets civils (de reivindicació i de reclamació i de defensa dels drets civils) s’han posat en marxa allà on ha calgut revertir una injustícia i sense esperar ni que els partits polítics (quan hi ha partits polítics) hi donin el vist-i-plau ni que alguna ment brillant tingui enllestit el disseny brillant de la jugada brillant que acabi essent el brillant desllorigador de tot. No. Els moviments pels drets civils plantegen, des de diversos camps, la desobediència a l’ordenament imposat (siguin lleis, siguin situacions de fons) mitjançant campanyes i accions amb objectius concrets i assolibles, dels que mostren el tot en la part i que, des de la part, són apamables. I guanyables. De vegades, alguns d’aquests objectius poden semblar menors, però resulta que propicien salts de consciència i d’ampliació de suports i simpaties. I de deslegitimació de la força que imposa la injustícia que cal vèncer.

I d’exemples n’hi ha a dojo: des de la lluita pel dret de vot de les dones fins al moviment pels drets civils dels negres als EUA (que continua, i que arriba fins a l’extensió de la denúncia de la violència racista que és el moviment Black Lives Matter). La lluita contra l’apartheid a Sud-àfrica. El moviment d’alliberament LGBTI. La mobilització d’objectors de consciència i d’insubmisos que va aconseguir de posar fi a la mili (i és fantàstic, ara, haver d’explicar al jovent què dimoni és –era!– la mili, i que et mirin atònits: semblava impossible de canviar i ara sembla impossible que hagi existit). Els irlandesos que pintaven les llambordes de blanc i de verd i de taronja quan a Londres havien decretat per llei que la seva bandera creava perill i no es podia onejar.

Sempre és igual, sempre és qüestió d’organització i d’imaginació i de determinació, de triar l’objectiu, i de fer-hi força. Deslegitimar la presència de la policia espanyola denunciant què és i significa que mantinguin encara en funcionament el símbol de tortura que és la comissaria de la Via Laietana de Barcelona. Denunciar la discriminació lingüística amb la visibilització que hi donen les accions de la Plataforma per la Llengua. El plantar cara també judicial que han endegat les famílies de l’escola de Canet (i que es podria anar estenent). Per exemple. Coses que ja fa temps que haurien d’activar les entitats que ens vertebren, que qui diu Òmnium diu l’ANC i diu el Consell. O potser sóc jo, que no ho sé veure, i que ja ho fan.

Perquè és així com han avançat totes les causes dels drets que han de vèncer el mur: presentant batalles que es poden guanyar, que poden significar un salt en la consciència; picant el mur per allà on no s’ho espera, amb estratègia i amb imaginació i amb alegria, també; mantenint la determinació i la constància i la constància i la constància. Sense esperar momentums ni jugades mestres ni grans desllorigadors, perquè el secret és que no hi ha secret: tot és picar pedra i fer feina. Com s’ha fet fins ara. Que així és com hem aconseguit aquest espectacular creixement. Que cal continuar. Simplement això. Sense desesperar-se per haver perdut una batalla després de tantes i tantes de guanyades, tan bellament i contra pronòstic.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €