La indignació amb què tanta gent ha rebut la decisió presa pel PSOE d’abstenir-se per afavorir un govern de Rajoy és comprensible. Remou massa coses. La impotència contra el cinisme del comitè federal i dels responsables del socialisme espanyol mena a un sentiment d’engany i de burla més que comprensible. No únicament pel que han fet, sinó també per les formes.

Al nostre país, la disputa té matisos particulars. Els socialistes de les Illes i el Principat han estat contundents i clars. El PSPV també, però els interessos personals de Ximo Puig n’han aigualit la resposta d’una manera que segurament a ell li passarà una factura cara. El mapa que n’emergeix, amb la discrepància territorialitzada, és apassionant i palesa d’una manera indiscutible l’existència de les dues Espanyes, una d’espanyols i prou i una altra d’espanyols que volen ser-ho però com més va més difícil els resulta. Per això el punt més important i interessant d’aquesta crisi encara ha d’arribar. I potser arribarà demà mateix.

El pacte PSOE-PP ja és cosa feta i té unes conseqüències demolidores per a l’esquerra espanyola. Em sembla que això seguirà el camí d’Itàlia: uns quants partidets a l’esquerra barallats i una supremacia de la dreta durant dècades, fins que algú s’empesque una fràgil olivera, algun invent per a reagrupar els vots de les esquerres entorn d’un sol nom.

Ara, per a l’esquerra catalana, amb el procés d’independència encarant la recta final, les conseqüències seran molt més importants i arribaran molt més ràpidament. Demà el PSC decidirà si acata la decisió del comitè federal o si els seus diputats mantenen el no a Rajoy. I ací sí que hi ha en joc, crec, bona part del futur immediat del país.

Perquè si el PSC acaba acatant, ni que siga de la manera més dissimulada, em sembla que en podem certificar la mort electoral i el final ideològic. I ells ho saben. La qüestió, doncs, és si s’atreviran a mantenir el no i sobretot què passarà a partir d’aleshores. A mi em sorprendria molt que no passàs res i més aviat crec que hi ha la possibilitat d’un trencament entre el PSC i el PSOE. I això, això sí que seria gros i acabaria de decantar la balança. Imagineu-vos què significaria que el PSOE s’implantàs a Catalunya i combatés el PSC de Miquel Iceta.

No vull anar tan lluny per a explicar que la separació entre Txèquia i Eslovàquia es va fer possible precisament quan els dos partits socialistes van tirar cadascun pel seu costat. Avui el PSC no té el pes que tenien els socialistes eslovacs i la direcció del procés d’independència és a les mans d’uns altres, entre els quals molts socialistes que van optar pel país abans que no pel partit. Però, encara que no puga ser una cosa d’aquesta dimensió, tothom sap que la possibilitat d’un enfrontament agre i obert entre el PSOE i el PSC seria un element molt determinant en el futur immediat Catalunya. És això que Miquel Iceta va explicar ahir clarament quan demanava que els deixassen continuar essent part del PSOE. Però el problema que té el PSC és que a Ferraz sembla que ja no queda ningú disposat a entendre res sobre això que passa.

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb