Del govern del 52% al pacte del pollastre

  • El govern no es trencarà pel cas Borràs perquè ara mateix a cap dels dos partits no li interessa pas de trencar

VilaWeb

Dubte molt que, per més que xerren i especulen, ningú sàpiga realment on ens portarà el judici a la presidenta del parlament. La situació és tan insòlita que, si em permeteu de dir-ho de manera gràfica, no crec que cap polític ni cap analista estiga avui en condicions de dir on serem, políticament parlant, d’ací a un any, per posar una data qualsevol. Aquest judici i tot allò que comporta és una bomba política, però és una bomba que pot esclatar en moltes direccions diferents i contradictòries i no totes són fàcils de controlar per qui activa el mecanisme percussor.

L’única cosa que és meridianament clara, això sí, és que s’ha acabat la legislatura del 52%. Entesa com la legislatura en què l’independentisme unit i fent un front comú saltava una paret simbòlica que se li havia resistit durant anys i es proposava objectius ambiciosos. Aquella xifra de votants que va omplir d’orgull el moviment –perquè per fi se superava la majoria absoluta no tan sols en escons sinó també en vots– avui ja no es pot invocar ni aritmèticament parlant. Si sóc sincer, he de dir que no estic gaire segur si aquesta legislatura havia arribat fins ahir, vista la manera com la CUP havia quedat clarament despenjada del govern i vistes les insòlites propostes que han emanat d’aquest govern irreconeixiblement independentista. Però en el cas que la resposta fos afirmativa, suposant que la legislatura hagués arribat fins ahir, ara sí que em sembla que podem dir que això s’ha acabat. Perquè la trencadissa diguem-ne emocional és irrecuperable, fins i tot, en el cas que continuen els dos partits units al govern, que és el que crec que passarà.

I això, perquè trencar ara mateix no interessa a ningú, en realitat. Potser interessaria a Esquerra una mica més que a Junts, però el preu de canviar d’aliances en aquest moment és massa alt, hi ha massa risc de fer-ho quan hi ha indicadors que les coses no els van tan bé com ells pensaven que els anirien i posaria en perill l’aposta tan alta que han fet per les municipals de l’any vinent. Esquerra ara no vol soroll, i a Junts tampoc no li interessa, encara que siga per altres raons. És un partit en construcció i vol tenir càrrecs i sous, però, a més, no li convé gens que li diguen que ha trencat el govern per un afer de corrupció –suposant que això de què acusen Laura Borràs siga catalogable com a corrupció, que no és gens clar si ens agafem al que diuen els estàndards internacionals. Però disquisicions a banda, no tingueu cap dubte que els uns i els altres ja s’entendran i es posaran d’acord per continuar treballant plegats. Això sí: mirant-se de reüll i provant d’aprofitar qualsevol cosa que troben per erosionar el veí i fer-li tant de mal com siga possible. Venjativament i tot.

Evidentment, en aquestes condicions, qualsevol il·lusió política –de fet, la posada en marxa de qualsevol projecte polític– és una cosa simplement impossible. Això ja no tracta d’independència, si és que mai, d’ençà que va començar aquest govern, ha tractat d’independència. Més aviat, es pot dir que hem arribat finalment al punt de la repetició descarnada del pacte còmic i penós del pollastre valencià.

Quan el 1995 el PP va necessitar Unió Valenciana per portar Eduardo Zaplana a la presidència, el pacte entre els dos partits es va tancar al despatx del president de l’Associació Valenciana d’Empresaris d’aleshores, un home que tenia empreses de pollastres. I a l’eixida de la reunió, Vicente González Lizondo, l’histriònic dirigent dels blavers que no s’avenia gens amb Zaplana i per a qui l’elegància era un concepte extraterrestre, va fer aquella declaració sonada i rotunda: “Ací només hem parlat sobre a qui li toca la cuixa i a qui el pit”. Doncs, escolteu, a partir d’ara, això mateix fins el dia que ja no interesse a un dels dos.

 

PS1. L’ANC va anunciar ahir el recorregut de la manifestació de l’Onze de Setembre, que es farà al marge dels partits i sense tenir-los en compte per a res. Completament d’acord, i si no, que algú m’explique per què caram ho hauria de fer a hores d’ara, ben mirat?

PS2. Avui presente Fronteres a Sant Esteve de Palautordera i a partir de la setmana vinent em concentraré en un seguit de presentacions valencianes –a Sella, Ondara, Morella, Bétera i Quatretonda. Els llocs i les hores els trobareu ací.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any