Hebe Uhart (© Tiempo Argentino) i Toni Sala (© Sergi Alcàzar).

“Vull parlar dels meus pares i del meu avi matern. Vull parlar d’experiències passades pel temps. La intenció d’escriure sobre casa meva m’ha perseguit molts anys i tot just avui m’hi veig amb cor. Fins ara em feia por que els meus braços no suportessin aquest cos.”

Es pot dir que així arrenca Una família, l’últim llibre de Toni Sala. Comença explicant-nos un moment de la seva infantesa en què va tenir por i va travessar un túnel de foscor (no és cap metàfora) i en acabat va tornar a veure la llum (tampoc ho és) i llavors ens diu que escriurà, per fi, sobre la seva família, una família. N’hi ha que encara som dins del túnel (ara sí que ho és), i veure que se’n surt i que es pot escriure sobre els teus ens empeny una mica cap a la nostra llum. També n’hi ha que no han hagut de passar mai per cap túnel per fer-ho, és clar. I n’hi deu haver que el túnel potser se’l troben després. Cadascú se sap les seves coses.

“La família sempre ha sigut una referència molt forta per a mi pel que fa a la temàtica dels meus contes. Jo sabia totes les històries familiars, des de petita que m’agradava escoltar el que explicaven els meus familiars, sobretot els de la part materna, perquè eren d’origen italià, en canvi, per part del pare, eren bascos, i per tant molt més tancats. Escriure va ser per a mi una mena de treball de la memòria.”

Això ho va dir en una entrevista l’escriptora argentina Hebe Uhart, que des de sempre va escriure els seus contes i les seves cròniques tenint la matèria familiar com a font d’inspiració. Uhart no devia ensopegar amb cap túnel, penso.

“El distanciament català entre pares i fills ve de la por al sentimentalisme i no té cap mena d’intenció didàctica. Els catalans no tenim cultura emocional, el sentiment ens sobrepassa i ens espanta.” Torna a ser Sala, a la primera part d’Una família, dedicada al pare, que va morir massa jove per parlar-li de segons què.

Diria que aquest és el túnel, la foscor que hem de travessar, per a molts, aquesta por del sentimentalisme que ens han gravat amb foc a la pell, i que Sala (encara l’estic llegint, m’aventuro doncs a dir-ne coses sense saber si les encertaré, només pel gust de pensar-hi mentre el llegeixo, que això també és llegir) travessa amb Una família, després d’haver-hi rumiat molt de temps. Hi ha per una banda aquella sensació que el que has viscut tu no té interès, que sempre et superen en glamur i originalitat les vides dels altres, una sensació que des del No soc aquí d’Anna Ballbona tinc molt més dominada i difuminada, que vam quedar que també hi ha memòria als polígons. Hi ha, després, la por de caure en el “barranc del sentimentalisme”, que deia Rodoreda, de fer allò que no t’agrada llegir, literatura lacrimògena, amb els violins tocant ben fort quan s’acosta l’escena que farà plorar a tothom, com si el plor fos un automatisme del tot controlable, com si el plor, a més, fos garantia de (repic de timbals) qualitat literària. Quantes vegades m’he vist defensant que és infinitament més fàcil fer plorar el lector, si et serveixes d’aquestes trampes, que el que de debò és difícil és fer-lo riure, riure d’aquella manera que has de parar de llegir perquè t’ofegues, perquè si llegeixes al tren corres el risc de passar per boig (excepte per a aquell noi que mira de veure el títol del llibre que t’ha fet esclatar en riallades, per apuntar-se’l, que a tot arreu hi ha còmplices, només cal saber veure’ls). I hi ha la por, la por més grossa, la de ficar la mà a la intimitat dels altres, encara que en part sigui també teva, aquella parcel·la.

A la mateixa entrevista que citava més amunt, Hebe Uhart també diu, quan li demanen què prefereix, si escriure contes o novel·la: “Els gèneres literaris no m’interessen. Mentre m’agradi el que he escrit, tant me fa si és un conte, una novel·la, una crònica, no em fixo en aquests límits”. Ella diu “no em fixo en aquests límits” i jo afegiria: no es fixa aquests límits.

I això també lliga amb l’últim llibre de Sala. N’hi he dit “llibre” tota l’estona, us hi heu fixat? M’agradaria que entrés a la llista dels deu més venuts, no solament perquè el valoro com a autor i sé que es mereixeria una alegria així, sinó perquè voldria veure on el posen, si a ficció o a no-ficció, perquè si ens basem en com està escrita Una família, no dubtaríem a posar-la a ficció, però si posem el focus en què explica, potser ens vindria el dubte de si no ha d’anar a no-ficció; una mica perquè sense dir-nos-ho mai explícitament els del gremi hem mig acordat que a grans trets ficció sol ser igual a literatura, i no-ficció, llevat d’algunes excepcions, tira més cap al periodisme, l’assaig històric, filosòfic o polític, l’autoajuda, el llibre testimonial… Això no es diu, repeteixo, perquè és més una sensació que un fet, però és una cosa que es respira i que en el cas d’Una família em divertiria veure cap a on tiraria, tot i que ignoro qui fa aquesta classificació, i no sé si l’editorial hi pot dir alguna cosa o s’ho troba fet, o què.

Però el que m’interessa ara és això dels gèneres, i sé que no és un tema nou en aquest racó. Uhart diu que no es fixa en els límits, jo afegeixo que no es fixa límits, i Sala diria que escriu Una família amb la mateixa actitud que l’autora argentina: si m’agrada el que escric, tant és què és. És com quan demanen a un escriptor què pretenia escrivint aquell llibre; quina pregunta més impertinent per a algú que escriu com Uhart i com Sala. Has escrit més de dues-centes pàgines i te’n demanen un resum com qui pidola la resolució d’un enigma. Llegir ha de ser també això: mirar d’esbrinar què pretenia l’autor, segons la teva lectura, i quedar-te amb això, i donar-hi voltes, i veure on et porta, i si se t’encadena o connecta o enreda amb alguna altra lectura anterior, i què en surt, d’això, i aviam si més endavant, llegint una altra cosa, et ve al cap aquest llibre i hi tornes per fullejar-lo i trobes noves complicitats entre autors, entre llibres, que potser ni es coneixien. No sé si Sala coneix Uhart, i em penso que Uhart no va conèixer Sala (conèixer aquí vol dir haver llegit), però a mi se m’ajunten ara i aquí i el llibre de Sala no l’he acabat i ja m’ha dut cap a un munt de llocs, fins i tot m’he acostat un cop més al meu túnel, i tinc ganes d’acabar aquest article per continuar llegint-lo i anar-hi trobant tots els límits que no s’ha fixat.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.