No es mereixen, Amir

  • El debat de com se supera la por del conflicte és soterrat, privat, i viu

VilaWeb
Imatge aèria del tall a la Jonquera. Arxiu (Foto: Alber Salamé)

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“Sense saber-ne res, i sense voler jutjar-vos, i malgrat la ignorància, diria que vosaltres els catalans el Primer d’Octubre del 2017 vau cridar: “Agafeu-me o m’hi torno, agafeu-me o m’hi torno”, però que a l’hora de la veritat potser no teníeu gens la intenció de defensar-vos de l’agressió, ni d’encarar el conflicte i les amenaces que rebíeu. No calia que ningú us parés els peus. Ja ho fèieu tots sols.” L’Amir, home d’humor finíssim, hoste molt acollidor, pare de quatre fills i educador a punt de retirar-se, ara que voreja la seixantena, va definir en poques i demolidores paraules què ens va passar el 2017. Un “aguanta’m el cubata” de manual.

Tampoc no és gens estrany que Amir sigui ciutadà d’Israel. Un país que, cada cop que he visitat, em confirma una idea: ens tenen apamats. De fet, de fet, diuen, diuen , duien, que aquest és el país que va visitar un personatge d’un cert rang català amb la intenció de veure’s amb un personatge d’un cert rang israelià, per saber com havien vist els israelians el conflicte amb el govern espanyol, el referèndum del Primer d’Octubre, la violència policíaca, però sobretot com havien vist la reacció dels catalans, i consells a donar: “Que com ho hem vist? Doncs que aquí no torneu fins que vegeu les coses més clares. De primer aclariu-vos, tous que sou uns tous! No sou cats, sou pussycats, ha ha!” li va dir el paio, al mig de la cara, fent un joc de paraules anglès entre cat (català) i pussycat (tou), amb aquest humor tan directe, tan militar, tan cru que poden tenir alguns israelians. I si l’un va dir gràcies, l’altre va dir no es mereixen.

Amir, en canvi, res de militar, directe i cru. Home tendríssim, davant nostre va exhibir un preciós draghon khan emocional que va incloure plors recordant els pares, supervivents de l’holocaust; riures parlant de les carreres d’èxit dels quatre fills; i un assortiment de fruita, sucs i amanides fresques per a alimentar la nostra curta estada en una d’aquestes enormes ciutats construïdes més enllà de la Green Line, 15.000 ànimes jueves en territori de Cisjordània, Palestina, on les infrastructures civils (túnels, autopistes, segones residències, gimnasos o peatges) són també infrastructures militars (murs, assentaments, aigua i posts militars). Coneixedor d’Andorra i les seves muntanyes, afeccionat que és al ciclisme, abans d’anar-nos-en em va acaronar la cara, molt dolçament, i amb la veu fluixeta, perquè no ens sentissin, ell i les seves contradiccions, em va deixar anar: “No sé si, a la cunyada, li agradaria que simpatitzés amb vosaltres, o amb els palestins, que també volen la independència. Però mira…” Em pica l’ullet, i em rebla: “Jo no et dic que vagi a favor vostre, eh! Ni a favor d’ells. Vosaltres heu de saber si us hi voleu posar. Però, si us hi poseu, trobareu espines que haureu de superar.” I si l’un va dir gràcies, l’altre va dir no es mereixen.

La crítica empàtica (“no us vau atrevir a saltar la ratlla, vau defugir el conflicte, heu d’estar disposats a entomar la violència del rival, i tot i així saber-lo guanyar”) no és que se senti poc, és que no se sent gens, enterrada per l’aclaparadora propaganda de la maquinària rival que diu exactament la contrària (“vau saltar la ratlla, heu atiat conflicte, els violents sou vosaltres”), i també enterrada per la insistència a voler tornar a passar de la llei a la llei, referèndum pactat,  i sense comptar que la violència del rival hi serà. Passa que, privadament, aquest debat no cessa de funcionar: Com és que ens vam parar els peus nosaltres tots sols? Com superar la por del rival? I com no tornar-hi. Aquest és el debat soterrat, privat, que circula per sota l’oficial.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes