Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

De l’entrevista que van fer dissabte al president Quim Torra a TV3 hi va haver un detall que em va impressionar. Va dir moltes coses interessants i va parlar sense embuts i de manera sincera, cosa que s’agraeix, però allò que em va impressionar més va ser un silenci de gairebé deu segons, que en televisió són una eternitat com la que cantava Víctor Jara. És l’únic gran silenci que hi ha entre pregunta i resposta en tota l’entrevista. Si algú el vol escoltar, que escoltar silencis és tot un plaer, el trobarà aquí, al minut 1:11:57.

Quan Cristina Puig li demana “De què han servit la presó i l’exili?”, el president Torra resta mut i immòbil. Com que vaig mirar l’entrevista per internet, us prometo que vaig pensar que fallava la connexió. Però no, tot seguit Quim Torra uneix les mans davant la boca en posició de pregària, després les obre i les allunya, agafa aire, s’assegura que vol dir allò que dirà, i respon: “Si no seguim el camí cap a la independència, no hauran servit de res.”

La mirada de Torra transmet el dolor que sent en pronunciar aquestes paraules. De fet, tota l’entrevista és amarada de tristesa: la tristesa de qui ha estat a primera línia del camp de batalla i ha vist els morts, la tristesa de qui ha entrat a la cuina del restaurant i ha vist com es malcuinen els aliments, la tristesa de qui accepta entrar en un món que no és el seu per lluitar per una causa noble i comprova que els qui l’acompanyen estan més preocupats de continuar fent de la política un lloc inhòspit que no pas d’assolir la noble causa.

La pregunta, però, és punyent: de què han servit la presó i l’exili? De què serveixen? De què serviran? Al món occidental estem acostumats, com més va més, que el verb ‘donar’ vagi sempre  acompanyat del verb ‘rebre’ i que les inversions portin beneficis. Ja no som el pagès que sembrava i confiava collir, si el temps i els déus ho volien. No, a la nostra societat cada gest, cada moviment, cada hora de feina són calculats i tenen assignats un retorn, una recompensa. L’única excepció, almenys en part, és tenir fills, però això ens allunyaria massa del tema que ens ocupa.

A Catalunya hi ha gent que ha donat el bé més preuat, que és la llibertat, per acostar-nos a la independència. D’acord, el bé més preuat és la vida, però no dubteu que l’haurien donada, o més aviat els l’haurien presa, si en lloc d’enfrontar-se a l’Espanya del 2017 s’haguessin encarat amb la de qualsevol època passada. Podem discutir, i convé fer-ho, si ho van fer amb més encert o menys, o amb una sorprenent ingenuïtat, però difícilment en podem posar en dubte el sacrifici, que és l’exili i la presó.

Aquests dies llegeixo el llibre Carregades de raons, escrit per les germanes Dolors i Montse Bassa. És un llibre bonic i dur, ple de sentiments, com tots els que han escrit els presos, en què el tema del sentit de la condemna i el sentit de tot el patiment que han de suportar hi apareix de manera continuada, de vegades de manera explícita i de vegades implícita. Quan saps que tens raó i que t’han condemnat injustament, no et queda sinó l’esperança que tot plegat serveixi d’alguna cosa. Que si no pots veure com creixen fills i néts, si no et pots acomiadar dels pares quan es moren, almenys això serveixi per a avançar.

Avançar a partir d’on ho van deixar els qui avui són a l’exili i a la presó, vet aquí la qüestió. Avançar cap on vol la majoria de la població, no ho oblidem. Amb confrontació intel·ligent amb l’estat, amb taules de diàleg i/o negociació, amb desobediència civil persistent, amb resiliència. Com sigui, però avançar. També va aparèixer a l’entrevista del FAQS: “La presó i l’exili són la llavor d’una victòria o la demostració d’una derrota?” Depèn de nosaltres. Per bé i per mal, de nosaltres depèn que algun dels presos o exiliats sigui el primer president de la República Catalana, com Mandela, o que acabin amargats i amb el sentiment que tot ha estat debades, com alguns dels vells lluitadors de l’IRA que descriu Patrick Radden Keefe.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.