‘Sacríleg i criminal succés al Valle de los Caídos’, anunciava una notícia breu de la pàgina 6 de La Vanguardia Española el dia 14 d’agost de 1962. Amb aquest subtítol: ‘Es va fer esclatar un artefacte a l’interior de la basílica.’ La notícia destacava que no hi havia hagut desgràcies personals, que l’explosió havia estat poc després de la missa festiva de les sis de la tarda i que l’artefacte havia estat col·locat sota uns dels bancs prop de l’altar major i la capella del Santíssim. I rematava: ‘Es duen a terme les oportunes indagacions per a la localització dels autors d’aquest fet sacríleg i criminal.’

Els autors, el metge Paul Desnais i l’enginyer electrònic Antonio Martín, no foren mai capturats. Feia quatre hores que havien programat el petard, amagat en una bossa de mà, i havien fugit corrent cap a França en el cotxe del metge. Tots dos formaven part d’un dels diversos escamots que aquell estiu del 1962 van reactivar les accions armades contra el règim per fer soroll i recordar al món que a Espanya encara hi havia una dictadura feixista i una generació de joves del moviment llibertari espanyol que no estaven disposats a claudicar.

Als joves anarquistes fills de l’exili francès –com m’explicà Antonio Martín fa vint anys a París– els resultava físicament insuportable veure com els seus amics francesos viatjaven a Espanya de vacances i tornaven explicant meravelles de les platges, les noies i els preus. No ho podien sofrir. Volien fer soroll perquè el món obrís els ulls, per continuar la lluita dels seus pares –el d’Antonio havia lluitat a la Columna Durruti– i per denunciar la terrible injustícia de la pervivència del feixisme a l’Europa dels anys seixanta, uns anys en què el món començava a experimentar grans canvis: la lluita pels drets dels negres nord-americans, les independències africanes, el triomf de Fidel Castro i el Che Guevara, etc.

La pressió dels joves llibertaris a l’exili havia impulsat l’any 1961, en el congrés de reunificació confederal de la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries, la creació d’un organisme clandestí, Defesa Interior (DI) per reactivar la lluita d’acció contra la dictadura. Cipriano Mera, Joan Garcia Oliver i Octavio Alberola –aquests dos provinents de Mèxic– van ser tres peces clau en la revifada de les accions, tot i que Garcia Oliver ben aviat va tornar a Mèxic i se’n va distanciar.

Les accions, planificades i realitzades per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) tenien per norma no causar danys físics a les persones, sinó cridar l’atenció, provocar la repercussió a la premsa mundial, denunciar encara l’existència anacrònica de Franco i recordar als presos que hi havia gent al carrer disposada a lluitar.

Algunes accions es van coordinar amb l’oposició portuguesa on també els llibertaris i els drilistes lluitaven contra la dictadura de Salazar. Aquí va néixer el Consell Ibèric d’Alliberament (CIL), que podria ser fill del Directori Revolucionari Ibèric d’Alliberament (DRIL) que havia segrestat el transatlàntic Santa Maria el gener del 1961. Hi ha un corrent de lluita en aquells anys, una línia d’acció que uneix activistes exiliats al marge de les estructures rovellades de partits i sindicats tradicionals.

Per Defensa Interior només hi havia un objectiu mortal: el general Franco. Ells creien que si s’eliminava el cap, el franquisme trontollaria per les greus divisions internes. I no anaven gens errats, em sembla. Va haver-hi alguns intents d’atemptat fallits, molts plans, moltes detencions i empresonaments i, fins i tot, dos executats, Francisco Granados i Joaquín Delgado, executats al garrot vil el 17 d’agost de 1963 a Carabanchel.

La majoria dels joves activistes eren fills de l’exili republicà i anarquista, estudiants i treballadors assalariats a França. Per això moltes de les accions es feien a l’estiu, que és quan tenien vacances, o bé, quan se les enginyaven per obtenir baixes laborals, una gestió en la qual col·laborava de bon grat el metge i company Paul Desnais.

L’estiu calent del 1962 i els anys següents
La primavera de l’any 62 va haver-hi tres mesos de vagues a Astúries per l’acomiadament de set miners. La repressió de la Guàrdia Civil va ser implacable, amb detinguts, acomiadats i desterrats. Una onada de vagues solidàries es va estendre per tot l’estat espanyol i captà la solidaritat interior i internacional.

La bomba del Valle de los Caídos de l’estiu del 1962 inaugurava simbòlicament una nova etapa de la lluita d’acció del moviment llibertari. Una batalla en què estaven sols. Els comunistes ja havien abandonat l’acció armada i la resta d’opositors la rebutjava. ETA tot just era a les beceroles, encara no s’havia encaminat clarament cap a l’acció.

Això no obstant, aquell mes d’agost, un escamot conjunt de bascs d’ETA i anarquistes del DI van planificar de matar Franco quan arribés a passar les vacances al Palau d’Ayete, a Sant Sebastià. Però el general hi arribà molt més tard que no van preveure i els activistes van haver de fer esclatar, per seguretat, l’explosiu que havien col·locat a la Cuesta d’Aldapeta. La notícia, també breu (doc. 5), va ser encara més vaga i insubstancial que la de l’explosió del Valle de los Caídos. Evidentment, ningú no va esmentar que l’esposa de Franco, Carmen Polo, i la seva filla, sí que eren ja al Palau d’Ayete.

En pocs dies de diferència havien esclatat dues bombes, en llocs ben significatius. Era un avís al règim. Una declaració de guerra. Un crit d’atenció al món. A partir d’aquí, les accions es van succeir sense treva durant uns quants anys i van obtenir un ressò considerable a la premsa internacional (doc. 6 i 7). Sense causar danys a persones, van esclatar artefactes en oficines bancàries, institucions religioses, seus institucionals del règim, locals falangistes i de l’Opus Dei, redaccions de diaris, oficines d’Ibèria i molts altres llocs significatius.

La campanya d’accions també es va internacionalitzar. Actuaren a Lisboa, al Vaticà, on va esclatar una bomba dins la basílica de Sant Pere, a Nova York, on esclatà un explosiu a casa del cardenal reaccionari Spellman, i en aeroports de tot Europa. L’objectiu era fer soroll i cridar l’atenció a tot el món. I ho van aconseguir. Fins i tot, van segrestar Isu Elías, el vice-cònsol espanyol a Milà, per demanar la llibertat dels seus companys detinguts a Barcelona, entre els quals hi havia Jordi Conill, que fou condemnat a mort –i més tard indultat, gràcies a la pressió internacional i la intervenció del cardenal Montini, futur Pau VI.

La repressió implacable del règim contra els llibertaris
A més a més dels executats, Granados i Delgado, aquells anys molts més joves anarquistes foren detinguts, torturats i condemnats a llargues penes de presó a l’estat espanyol. Cal fer esment de la detenció i empresonament d’activistes europeus, com ara els francesos Alain Pecunia, Bernard Ferry i Guy Batoux, l’escocès Stuart Christie i alguns anarquistes italians. Un petit rebrot del brigadisme internacional.

Del 1961 al 1962, en un any, la xifra de detinguts polítics a Espanya augmentà d’un 80%: passà de 1335 a 2438, una dada molt significativa que aporta J. J. del Águila a El TOP. La represión de la libertad, (1963-1977) (Planeta, 2001).

Els tentacles de la policia franquista, dirigida pel sinistre coronel Eduardo Blanco, home d’una intel·ligència i una fredor d’acer, també es van estendre a França, de manera que s’activà l’eix París-Madrid. La policia francesa va fer detencions, escorcolls de locals i domicilis i interrogatoris d’uns seixanta llibertaris, dels quals vint-i-un van ser empresonats, com ara els històrics Cipriano Mera –que havia arribat a ser tinent coronel de l’exèrcit republicà– i José Pascual.

El secret de la col·laboració entre la policia de tots dos països va ser un intercanvi d’informació i col·laboració conjunta en la repressió dels seus enemics. Si Franco tenia als anarquistes amagats a França, De Gaulle tenia els ultradretans de l’OAS protegits a Espanya. L’Organització Armada Secreta (OAS) era formada per africanistes pied-noirs bons amics dels franquistes, contraris a la independència d’Algèria, que ja havien provat de matar De Gaulle a París aquell mateix any. De fet, el president francès i la seva dona es van salvar de miracle. El cotxe oficial, un Citroën DS, va ser metrallat a consciència i quedà com un colador.

Fundada el 1961, a Madrid, en un any l’OAS havia fet més de set-cents atemptats a França per provocar el caos i facilitar un cop d’estat. L’any 1962 féu atemptats a Algèria, amb un resultat de 110 morts i 147 ferits. Destacats membres de l’OAS trobaren en l’Espanya franquista un refugi acollidor i fructífer, tingueren impecables relacions de camaraderia amb el coronel Eduardo Blanco i més prohoms franquistes i, amb els anys, alguns dels seus mercenaris acabaren treballant en la guerra bruta dels aparells policíacs i militars espanyols, col·laborant amb grups parapolicíacs d’extrema dreta com el Batallón Vasco Espanyol i els GAL.

El procés per la bomba del Valle de los Caídos
La premsa del règim va donar molt poca importància a la notícia de la bomba del Valle de los Caídos i a la de l’explosió al Palau d’Ayete. No volia exposar en públic les febleses del règim. Això no obstant, un mes després, anunciava victoriosa a la primera plana de La Vanguardia Española: ‘Fracassat intent comunista per a torbar la pau i la prosperitat espanyoles’. ‘Ha estat descoberta l’organització terrorista que col·locà explosius en Madrid, Barcelona, València i Sant Sebastià. Han estat detinguts els agitadors, dirigits de l’exterior estant.’

La nota oficial de la policia, redactada amb el vist-i-plau de Manuel Fraga Iribarne, que havia debutat precisament aquell estiu com a ministre d’Informació i Turisme, estava farcida d’inexactituds i propaganda, com ara el fet de definir-los de comunistes, i vincular-los a l’habitual paranoia franquista d’un complot comunista internacional. S’hi destaca, com a dada curiosa, que atribueixen la bomba del Valle de los Caídos a un ‘francès’ que havia fet el viatge en ‘autostop’ i, després de col·locar la bomba, havia tornat ‘ràpidament’ al seu país. No ho especifiquen, però se suposa que també devia fugir en autostop, mètode de viatge que, com tothom sap, és el més adequat per fugir d’un lloc després de posar-hi una bomba.

Doncs bé, l’atribució inicial de la bomba al francès autostopista no va impedir que un mes després, el 20 d’octubre un consell de guerra que va jutjar onze joves llibertaris, condemnés Francisco Sánchez Ruano, estudiant de ciències polítiques, a la pena de vint-i-vuit anys de presó, ‘implicat en la col·locació de l’explosiu portat a Espanya per un grup estranger’. L’única cosa que van poder provar és que el noi era al Valle de los Caídos la tarda que va esclatar l’artefacte.

Malgrat que ell sempre va al·legar que no hi tenia res a veure, que no en sabia res, que si ell hagués posat la bomba, lògicament, hauria fugit cames ajudeu-me de la basílica, ningú no va tenir-ho en compte. El van condemnar sense proves pel simple fet de tenir propaganda llibertària a casa seva i haver acompanyat aquella tarda un grup d’estudiants estrangers d’excursió a aquell indret.

Francisco Sánchez Ruano va complir onze anys de condemna al penal de Burgos.

Fa uns quinze anys, Sánchez Ruano va trobar-se a París amb Paul Desnais i Antonio Martín, que li van confessar que havien estat ells els autors de l’atemptat, però que si ho haguessin dit en aquell moment no hauria servit absolutament de res, perquè el règim buscava un cap de turc per infligir un càstig públic exemplar.

La pervivència del Valle de los Caídos, responsabilitat de tots
Són molts que avui s’exclamen de la pervivència del Valle de los Caídos. A mi em sembla de justícia recordar-los que a l’atemptat de l’estiu del 62 i la condemna i repressió d’anarquistes, l’oposició antifranquista, com sempre ha fet, s’hi va solidaritzar girant-s’hi d’esquena.

El patriarca del sobiranisme, Jordi Pujol, vint-i-tres anys president de la Generalitat, i ‘capo’ d’un clan familiar investigat per corrupció i delictes econòmics, és dels qui millor encarnen a Catalunya l’esperit de la transició. A les seves memòries s’explica molt bé quan, referint-se a la condemna a mort de Salvador Puig Antich, afirma: ‘Jo, contrari a les armes i a l’anarquisme, em vaig mantenir al marge d’aquell cas, com s’hi van mantenir pràcticament totes les forces polítiques.’

Quan Franco va morir, i durant molts anys, gairebé fins abans-d’ahir, l’oposició antifranquista en el poder a Madrid, a Bilbao i a Barcelona, va negligir absolutament la qüestió del Valle. Com moltes altres velles reivindicacions de la memòria històrica ‘roja’ de la guerra, l’exili i la dictadura que ara molts oportunistes fan seves, sovint, sense ni el més mínim símptoma de decència.

El règim del 77 també és el règim basc i català, sí. I és, també, gràcies a tots ells, que el Valle de los Caídos ha romàs intacte fins avui, encara que ells actuïn com si l’haguessin descobert ara, quaranta-tres anys després de la mort de Franco, per escandalitzar-se tots plegats en pro dels seus beneficis econòmics i empresarials.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb