De futbol i estanqueres a les aules

  • Per a qui volia oblidar-se'n una estona, la ultradreta anticatalana li ho recorda: allò que deia que només era futbol, no és només futbol, i una bandera espanyola penjada en una aula no és una bandera qualsevol

Marta Rojals
28.11.2022 - 21:40
Actualització: 01.12.2022 - 10:11
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El linxament a la professora de la Salle de Palma ens ha tornat a recordar els mestres de l’IES de Sant Andreu de la Barca assetjats per la dreta i la ultradreta anticatalanes, valgui aquí la redundància –sota la mirada de partit de tenis d’una part simptomàtica de l’esquerra espanyolista. Venint d’on venim, per tant, sorprèn que mitjans catalans (els mallorquins no ho sé) encara juguin a fer l’innocent portant-ho al terreny d’una mera qüestió d’autoritat a l’aula, que al final és igual una estanquera que una bandera del Che Guevara, que ja se sap com són els adolescents, que els pobrets tenen passió pel futbol i que no havia passat mai que s’ensopegués un mundial dins del calendari escolar.

Com si fos una meteorologia inevitable, ja fa dies que es parlava d’estudiants que miren la competició amb el mòbil sota la taula. Passat el tràmit tediós de reivindicar els drets humans, havia arribat l’hora de l’espectacle. Les televisions enviaven micròfons a la porta dels instituts, els informatius en feien notícia. A la primera ràdio de Catalunya fins van entrevistar una professora de català que, per a fer xerrar els xavals en la llengua del país, s’havia empescat l’exercici de fer-los retransmetre jugades a classe. Entranyable. Servidora em demanava, aleshores, si tot això interessava en la mateixa mesura les xiquetes o si no era un altre cas d’universalització d’un interès –d’un negoci– eminentment masculí, com el mundial mateix. Si volia cap sorpresa, havia errat la pregunta, però això ho vaig saber després.

Perquè, dels comentaris de mestres catalans sobre el mundial (agraïda als qui me’ls heu fet arribar), em van cridar l’atenció dos fets: per una banda, el desconeixement, si no desinterès, de l’alumnat sobre la violació de drets humans a Catar –un fet que seria més preocupant si no fos pel campionat de la hipocresia que els estem servint els grans; i per l’altra banda, el sobtat fervor per la selecció nacional espanyola que ha aixecat l’esdeveniment entre la canalla, un fenomen observat també per pares situats als antípodes d’allò que representa la samarreta que s’han posat a idolatrar sons fills. És la seua il·lusió, es consolaven uns; al final només és futbol, miraven de convèncer-se els altres: volen gaudir de l’espectacle i dels jugadors que admiren, no els fiquem en les nostres batalles. Ja en tindran, de temps.

No passa res, no ens esverem. Els adults ho sabem fer, això: de drets humans sempre en podrem parlar demà. I de l’esperit que encarna una selecció nacional respecte de les nacions subordinades, també. És humà voler gaudir de la vida, de la rivalitat sana, dels valors de l’esport. Ara toca separar l’obra de l’artista, gaudir de la piloteta redolant per una gespa refrigerada enmig del desert, vibrar amb els crits orangutànics dels retransmissors dels partits, sentir els streamers patriòtics i trobar-te el “vamos España” fins al Cola-cao dels teus fills. Tot molt bé, ho fem al teatre, ho fem al cinema, ho fem quan llegim una novel·la o juguem a un videojoc: és la suspensió de la incredulitat que ens permet d’immergir-nos en una ficció i de gaudir-ne en complicitat amb els creadors.

Però llavors irromp un episodi com el de Palma i ens desperta del somieig d’una plantofada. Per a qui volia oblidar-se’n una estona, la ultradreta anticatalana li ho recorda: allò que deia que només era futbol, no és només futbol; una bandera espanyola penjada en una aula no és una bandera qualsevol, i uns alumnes encarant-se a la mestra per no retirar-la no són només uns adolescents fent la seua fenya de portar la contrària. I encara un bonus-track Qatar edition: les amenaces de mort a la professora d’una assignatura concreta i no una altra, com les denúncies a professors per parlar d’un tema i no d’un altre, també són un recordatori que els drets i llibertats no es poden donar mai per descomptats.

Xiquets, xiquetes, naltros us voldríem feliços per sempre, però a tots ens arriba el dia de saber qui són els Reis. La canalla ho haurà de saber tard o d’hora: la indústria del futbol no és futbol, és política. Quan mireu un Barça-Madrid, veureu política. El “més que un club” és història política del país. Els càntics que sentireu als estadis, les pancartes que s’hi pengen i les que es fan despenjar, la prohibició d’uns símbols i no d’uns altres, és política. El mundial, dèiem. Doncs emblanquir una dictadura a canvi de futbol és un negoci polític. I un campionat de seleccions és un xou polític global. Quan trieu l’adhesió a un color i no a un altre, el sentiment de pertinença, l’imaginari patriòtic, el marc mental al qual us trasllada serà polític tant si voleu com si no. No cal que ho sapigueu ara, però quan sentiu que penjar la bandera (de la selecció) espanyola a l’aula és “neutralitat ideològica”, això és política, política feta amb valtros, política que fa de valtros un instrument.

Com diu una veterana periodista de casa nostra, l’extrema dreta sempre sembra en terra fèrtil. No ens estendrem ara en la infiltració d’aquesta ideologia entre els jóvens, i més concretament els nois, mitjançant joves gurus de Twitch i de TikTok. Del 2017 cap aquí, hi ha mestres que tenen por de tractar segons quins temes a classe, i a d’altres ni els volen deixar parlar: professors de català escarnits per alumnes amb banderes espanyoles, salutacions feixistes i càntics de “Cara al sol” amb veus esquerdades. Aquests nanos gairebé ho saben –donem-los el benefici de la provocació adolescent–, i els alumnes de Palma més innocents també ho descobriran: una bandera espanyola no és només tal-tal, ni tampoc un simple símbol d’una febre futbolística. I quan per aquesta bandera vegin patriotes d’una ideologia concreta destruir la vida de la seua mestra, potser alguns arribaran a alguna conclusió. No cal que sigui ara, diuen els pares, que gaudeixin del futbol. Doncs ja caldrà que pagui la pena la paciència, que quatre anys fins al pròxim mundial donen per a molt.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes