I

El conat d’independència de l’octubre del 2017 va ser un fracàs, no pas una derrota. El fracàs s’esdevé quan un projecte no dóna resultat per un seguit de factors inherents al projecte mateix, mentre que la derrota ha de ser infligida per un altre. Però si no examinem el fracàs a la llum de les mancances inherents al projecte mateix, aleshores correm el risc de ser veritablement derrotats. El fracàs del 2017 va ser fill de dos factors: l’oportunisme i la confusió. Oportunisme en el maneig del temps entre l’1 i el 27 d’octubre de 2017 i confusió entre la urgència de les masses mobilitzades i el partidisme. Oportunisme en la resolució de la crisi del poder i confusió en la desunió estratègica en la resistència. D’aquests factors deriva la situació actual, caracteritzada, certament, per la possibilitat que l’estat opressor ens derroti, perquè no hem analitzat les raons del fracàs. Tal vegada no hem arribat encara a la derrota de la primera fase del procés d’independència, però no hi ha cap garantia que no tornem a fracassar en la segona fase.

II

El fracàs de la primera fase del procés d’independència té a veure, igualment, amb la formació des del 2010 d’un independentisme d’al·luvió, que ignorava l’experiència de quaranta anys d’independentisme de combat contra l’estat i els seus servidors autonòmics. Aquest independentisme de nova fornada va trobar servidors capaços de convertir les seves certeses nacionals i de classe, hereves de la pax autonòmica pujolista, en un programa idealista (“de la llei a la llei”, “estructures d’estat”…), inútil per a construir un contrapoder enfront de l’estat, perquè ignorava el moment de la força. Es tracta d’una fase primitiva de l’independentisme dels nostres dies: el projecte exigia unes masses més madures i conscients del seu poder per a accedir al moment de la força i exercir-lo. La topada amb els factors limitadors del projecte –manca de cohesió política i dèbil formació de lideratges; relació subsidiària de les masses respecte a les institucions: manca de capacitat de direcció del conjunt del país– va portar al fracàs i va obrir pas a la crueltat sense límits de l’estat opressor –pas obligat per a derrotar-nos. Aquest fracàs hauria d’haver fet madurar políticament l’independentisme, però la frustració, políticament infantil, va portar a un ressentiment i una depressió que han alimentat la irracionalitat de solucions simples, verbals, ocurrents. Però una lluita actual, com la dels ensenyants, és indici que es poden superar els límits inherents a qualsevol projecte amb mecanismes d’unitat i formes de lluita organitzada en àmbits als quals l’estat –govern autonomista inclòs– és incapaç d’arribar. Per això no estem derrotats. I no ens podem sentir derrotats. Els atacs sistemàtics i deliberats als drets col·lectius per part de la policia autonòmica són obsolets davant unes masses decidides i organitzades, que ocupen els carrers en defensa d’una educació entesa com a bé comú –una estructura de país– i no com a mera instància corporativa.

III

La derrota ens pot arribar per la persistència en l’error de no entendre les raons del fracàs, la més fonamental de les quals és la translació mecànica de la mobilització de masses a l’àmbit d’una representació política incapaç de moure’s al ritme dels esdeveniments: n’és una mostra que un moviment com el de l’escola no forci els partits que donen suport al govern Illa a canviar la composició de forces al parlament per obrir pas a la resolució nacional del conflicte. D’aquesta paràlisi representativa, l’escenari privilegiat de la qual són les eleccions en clau autonomista i la pretensió d’assolir-hi una nova majoria independentista (n’hi ha que al preu d’aliar-se amb gent que negaria drets humans fonamentals), se’n deriva la dependència respecte als ritmes polítics imposats per l’estat: es prenen les conjuntures per finalitats, es canvia de posició al ritme dels titulars de premsa i es dissimula la impostura estratègica amb toscos mecanismes de míting de cap de setmana –l’operació Rufián en seria un exemple.
La segona fase del procés d’independència requerirà unes institucions posades al dia.

IV

En temps foscos, la nació catalana ha hagut d’aferrar-se a les institucions pròpies per a subsistir, amb tots els avantatges i inconvenients que això comporta. La cohesió nacional n’era, si no un imperatiu, un dels avantatges; i un dels inconvenients més notoris, quan la nació es trobava en perill –com a hores d’ara–, ha estat la lluita sectària per fer de les institucions un refugi particular. El moment històric potser reclamarà unes institucions que reflecteixin una situació no pas local, peninsular, o europea, sinó d’unes dimensions civilitzatòries d’extrema urgència –d’aquí ve l’esterilitat dels qui, en comptes de pensar a ampliar i millorar drets, neguen els més elementals. La “crisi catalana” és subsidiària d’aquell desafiament civilitzatori –“ningú no és una illa”–, i exigirà de tenir-ho ben present si volem tolerar fracassos inherents al projecte de llibertat i evitar la derrota infligida per l’opressor. En aquest camí, la imprescindible independència política no n’hauria de ser el límit, sinó el punt de partida. I atendre aquella màxima: “Enfront de qui té el poder i les armes, per què demostrar allò que se sap?”