17.06.2025 - 21:40
|
Actualització: 17.06.2025 - 21:47
Espanya ha perfeccionat durant segles l’art d’erosionar les perifèries culturals amb la manipulació administrativa. Avui, mentre contemplem un nou intent d’arrancar oficialment Alacant del domini lingüístic català –domini on va ser inserit en la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià–, és crucial d’entendre que això no és cap fet aïllat, sinó una estratègia sistemàtica i deliberada que té precedents històrics clars.
Perquè la història es repeteix amb una precisió esgarrifosa. La lògica d’ara és la mateixa, per exemple, que va portar a modificar els bisbats catalans als anys vuitanta i noranta perquè coincidissen amb les noves fronteres administratives, de manera que s’escapçà la diòcesi de Lleida per ajustar-la a la línia autonòmica, i també la diòcesi de Tortosa, que fins el 1957 arribava a Almenara.
La Franja de Ponent –la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya– representa l’exemple més clar de l’intent sistemàtic de l’estat espanyol de desvincular tants territoris com ha pogut de la seua matriu cultural. Els governs successius de l’Aragó han fomentat deliberadament l’enfrontament amb el Principat, i han provat de bastir una barrera –que no havia existit mai– entre Fraga i Lleida. Van arribar a l’extrem d’inventar-se una llengua –aquell ridícul del LAPAO– o de prohibir que els llibres de text incloguessen l’expressió històrica “corona catalano-aragonesa”, una mesura revisionista que anava més enllà d’allò que s’havia atrevit a fer el franquisme. El conflicte actual per les obres d’art del monestir de Sixena il·lustra perfectament aquesta estratègia i n’és la continuació.
Tot i que els noms específics varien segons les èpoques, els projectes de reorganització territorial que pretenen crear noves regions administratives amb la intenció de fragmentar els Països Catalans han estat constants. Propostes com les d’una “regió de l’Ebre” que separaria les terres de l’Ebre per unir-les a l’Aragó o aquell “Sureste” que havia de separar Alacant per unir-lo amb Múrcia i Almeria.
Aquest projecte de “macroregions”, que haurien d’agrupar territoris catalanoparlants amb uns altres de predomini castellà, responen sempre a la mateixa lògica de dilució identitària. Però com que no han reeixit mai, ara el partit d’extrema dreta Vox ha proposat que Alacant canvie de zona de predomini lingüístic per mirar d’exterminar el català en aquesta ciutat. I la proposta, per més que semble brutal en l’expressió, segueix la lògica implacable de l’erosió territorial: si no pots conquerir un territori a la força, modifica les regles administratives per debilitar-lo de dins.
La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià del 1983 va establir un marc de protecció que, quaranta anys després, continua essent sistemàticament incomplert, però que encara permet una certa defensa de la legalitat de la llengua pròpia. Intentant aquest canvi del mapa de les zones de predomini lingüístic, ara Vox vol deixar indefensos els catalanoparlants d’Alacant, sense poder-se emparar en cap llei.
El patró és clar: Espanya, allà on pot i sempre, aplica polítiques d’erosió territorial que pretenen fragmentar la continuïtat cultural i lingüística dels Països Catalans i per a ells, en aquest intent, tot s’hi val. De la modificació dels bisbats als intents de canviar la condició lingüística d’Alacant, passant per la guerra de símbols a la Franja, atiada ara amb el cas de Sixena. L’estratègia és consistent i persistent i reclama respostes igualment consistents i persistents.
Perquè l’erosió –com ens ensenya prou la història– s’atura quan la resistència es torna irreversible. I perquè el futur de la llengua i la cultura catalanes –no tan sols en la perifèria, no tan sols a Alacant o la Franja, sinó a tot arreu– depèn de la nostra capacitat de construir aquesta resistència, units per damunt de les fronteres administratives. La història ens ensenya que molts imperis que intenten d’homogeneïtzar la diversitat territorial si us plau per força s’acaben fragmentant. I també ens ensenya que les cultures que resisteixen amb intel·ligència, persistència i solidaritat no tan sols poden sobreviure, sinó guanyar. L’elecció, doncs, és nostra.
PS1. El cap de govern d’Andorra, Xavier Espot, va rebre dilluns l’editora de VilaWeb, Txell Partal, i els periodistes Alexandre Solano i Albert Salamé. L’objectiu de l’entrevista era repassar el moment particularment complex que viu el nostre únic estat independent i que avui té una cita important en el debat d’orientació política del govern: “Xavier Espot: “Andorra no pot continuar creixent aix픓.
PS2. El primer ministre espanyol es reuneix aquests dies amb les forces polítiques que li van donar suport en el debat d’investidura per explicar-los què pensa fer respecte dels greus casos de corrupció que sacsen el seu partit. Vicenç Vidal, diputat de Més per Mallorca, dins el grup Sumar, ha estat dels més durs i això ho deixa clar en aquesta conversa amb Martí Gelabert: “Si no hi ha una reacció clara i contundent, ens desvincularem del govern espanyol”.
PS3. Els combats entre Israel i l’Iran tenen com a rerefons la hipotètica construcció d’una bomba atòmica per part d’aquest darrer país. Els iranians han reaccionat ara considerant una possible retirada del Tractat de No Proliferació Nuclear, retirada que faria augmentar molts graus la tensió regional, tal com explica en aquest reportatge Jonathan Tirone.
