17.06.2025 - 21:40
|
Actualització: 17.06.2025 - 22:51
Bloomberg · Jonathan Tirone
L’Iran podria ser a punt de retirar-se de l’acord internacional que cerca d’evitar la proliferació d’armes nuclears, en ple augment de tensions amb l’organisme de control atòmic de l’ONU i enmig de l’escalada militar amb Israel, que ha presentat els seus atacs contra el país com un intent desesperat d’evitar que Teheran desenvolupi armes nuclears pròpies.
Si l’Iran es retirés del Tractat de No Proliferació Nuclear, les possibilitats d’una solució negociada a les aspiracions atòmiques de Teheran es reduirien dràsticament, cosa que significaria un cop especialment dur per als esforços internacionals per evitar la proliferació d’armament nuclear al món.
Què és el Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP)?
Conegut per les sigles TNP, el tractat és l’acord fonamental de la diplomàcia nuclear. Entrà en vigor l’any 1970 i compta amb 191 signataris, incloent-hi l’Iran. El TNP és considerat l’acord de control d’armament més reeixit de la història, atès que ha limitat la proliferació d’armes nuclears i, simultàniament, ha promogut l’accés a tecnologies nuclears pacífiques durant més de mig segle.
L’acord reconeix la legitimitat dels arsenals nuclears de la Xina, França, Rússia, el Regne Unit i els Estats Units –els cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU– i els exigeix, alhora, que els redueixin gradualment. A la resta de signataris se’ls prohibeix de desenvolupar un arsenal nuclear propi, però sí que els permet l’accés a tecnologia atòmica amb finalitats pacífiques, com ara isòtops, per al tractament del càncer i la producció d’energia elèctrica.
Aquests altres signataris també han d’acceptar la supervisió internacional per a garantir que no redirigeixen aquest combustible nuclear per a la producció d’armament. Els inspectors de l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica (OIEA), l’organisme de monitoratge nuclear de l’ONU, s’encarreguen de controlar què es fa de cada gram de material físsil de què es té constància.
Històricament, els Estats Units han estat un actor fonamental a l’hora de garantir el compliment del TNP. El fet que Washington estengui el seu paraigua nuclear als seus aliats significa que la gran majoria d’aquests països no han trobat mai la necessitat de desenvolupar els seus propis arsenals nuclears. Quan una nació ha amenaçat d’incomplir els seus compromisos en virtut de l’acord, els Estats Units han acostumat a imposar-hi sancions comercials.
Per què voldria sortir l’Iran de l’acord?
L’OIEA, i gairebé tots els estats membres de l’ONU, amb les excepcions notables d’Israel i els Estats Units, acorden que els signataris del TNP tenen dret d’enriquir urani amb finalitats civils. L’Iran sempre ha mantingut que el seu programa nuclear cercava únicament de desenvolupar energia nuclear, no pas armes.
En aquest sentit, Teheran podria argumentar que el fet de ser signatari del TNP no li ha servit per a protegir-se dels atacs militars d’Israel. L’OIEA informava aquesta setmana que els atacs aeris israelians havien infligit danys estratègics a un emplaçament nuclear iranià clau –Esfahan, al sud de Teheran–, cosa que podria retardar significativament el cicle d’enriquiment de l’urani al país a curt i mitjà termini.
Esfahan és l’únic emplaçament nuclear iranià on l’urani es transforma en la matèria primera que empren les centrifugadores per separar els isòtops d’urani, necessaris tant per a la producció d’energia nuclear com per a la producció de bombes atòmiques.
L’Iran sosté que seria discriminatori que no li permetessin l’accés ple al cicle del combustible atòmic, atès que a uns altres països que no posseeixen armes nuclears –com ara l’Argentina, el Brasil, el Japó, els Països Baixos o bé Alemanya– sí que els han autoritzat a enriquir urani.
S’ha retirat algú abans del Tractat?
Només un país ha abandonat el TNP: Corea del Nord, l’any 2003. Pyongyang dugué a terme el seu primer assaig nuclear tres anys després, i ara és considerada una potència nuclear en tota regla.
Hi ha quatre membres de l’ONU que no han signat l’acord: l’Índia i el Paquistan, ambdues potències nuclears; Israel –un país que els experts sospiten que posseeix armes atòmiques, encara que el govern israelià no ho hagi confirmat mai de manera oficial; i el Sudan del Sud.
Quin impacte tindria la retirada de l’Iran de l’acord?
Qualsevol signatari del TNP té dret de retirar-se de l’acord, tal com recull l’article 10. La sortida hipotètica de l’Iran del tractat reduiria significativament la capacitat de monitoratge del programa nuclear del país per part de la comunitat internacional, cosa que dificultaria enormement saber fins a quin punt Teheran seria a prop de desenvolupar armes nuclears pròpies.
Si l’Iran activés l’article 10 del tractat, els inspectors de l’OIEA perdrien el dret de revisar el programa nuclear de Teheran al cap de tres mesos justos. Aquests darrers mesos, els inspectors de l’organització han fet múltiples inspeccions el dia als emplaçaments atòmics del país.
Laura Holgate, ex-ambaixadora dels Estats Units davant l’OIEA, explica que la possibilitat que l’Iran travessi la línia vermella i desenvolupi una bomba nuclear podria desfermar “un torrent de proliferació [nuclear]”. I afegeix: “Si l’Iran esdevé [una potència] nuclear, més països podrien seguir-ne l’exemple. Això podria trencar el tabú de la no-proliferació i empènyer uns altres països, fins i tot de fora de la regió, a desenvolupar el seu propi arsenal nuclear”.
Aquests darrers anys, els governs d’Alemanya, el Japó, Polònia, l’Aràbia Saudita i Corea del Sud han flirtejat públicament amb la perspectiva de desenvolupar una estratègia de dissuasió nuclear pròpia. Després de la fi de la Guerra Freda, Ucraïna accedí a lliurar l’arsenal nuclear que heretà de l’era soviètica en canvi d’unes garanties territorials que Rússia no ha respectat.
Per què és tan important, l’Iran, per a la proliferació nuclear?
El 2015, l’Iran signà un acord històric amb els cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU i Alemanya, en què acceptà de limitar l’abast del seu programa nuclear en canvi d’alleugerir el règim de sancions internacionals.
En el marc de l’acord, l’Iran es comprometé a no enriquir l’urani més enllà del nivell del 3,7% –la concentració de l’isòtop de l’urani-235 que cal perquè funcionin les centrals nuclears– durant els quinze anys vinents, tot restringint el seu arsenal d’urani enriquit a un total de 300 quilograms.
L’any 2018, durant la primera legislatura de Trump, els Estats Units es retiraren de l’acord, tot al·legant que no s’havia aconseguit d’impedir que l’Iran fes noves passes cap al desenvolupament d’una bomba atòmica pròpia, per bé que l’OIEA havia verificat que el país no havia deixat de cenyir-se als principis de l’acord.
D’aleshores ençà, el programa nuclear de l’Iran s’ha accelerat. Aquest maig, un informe de l’OIEA determinà que l’arsenal iranià d’urani enriquit del 60% –prop de la puresa que es necessita per al desenvolupament d’armes– havia augmentat de gairebé un 50% durant els tres mesos anteriors, fins als 409 quilograms. Aquest arsenal d’urani, afegí l’organització, podria purificar-se ràpidament fins al nivell d’un 90% que cal per formar el nucli d’una desena bombes nuclears.
La setmana passada, l’OIEA censurà l’Iran per no haver complert les seves obligacions en el marc del TNP. En concret, l’organització acusà Teheran de no haver cooperat amb els seus inspectors, tal com l’acord estipula, per la qual cosa l’organització ha estat incapaç de determinar si el programa nuclear del país continuava essent exclusivament pacífic.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
