Odi i violència: les protestes ultres de Madrid per dins

“Li han disparat a ell? De debò?” Una veïna del barri de Salamanca de Madrid, amb un nadó en un cotxet, s’acaba d’assabentar que Aleix Vidal-Quadras, ex-alt càrrec del PP i fundador de Vox, ha rebut un tret de pistola al carrer de Núñez i Balboa número 40 de la ciutat. “No m’ho puc creure”, murmura. La policia ha acordonat el carrer i els periodistes s’enfilen allà on poden per mirar de veure què passa més enllà de les sirenes apagades i els uniformes.

Els agents refusen de dir res sobre el crim. “No puc parlar ni tampoc no ho vull”, diu un policia mentre tanca el maleter del vehicle que fa de barrera. Tanmateix, el cordó policíac no és infranquejable. Rere les cintes, en una cantonada, hi ha un bar del qual entren i surten clients com si no hagués passat res. El local presumeix amb uns neons de fer uns grans entrepans.

“Ell no ha fet res”, diu una dona gran. “Ell no ha fet res per l’amnistia. Que li matin la família a en Sánchez”, continua, enfurismada. Vidal-Quadras ha rebut el tret a la cara –la bala li ha travessat la mandíbula– a les 13.30, poques hores després d’anunciar-se l’acord entre el PSOE i Junts, que aplana la investidura i la llei d’amnistia.

“La nostra nació deixarà de ser així una democràcia liberal per convertir-se en una tirania totalitària. Els espanyols no ho permetrem”, havia piulat poc abans. L’ex-polític havia de fer el parlament de clausura d’un acte en contra de l’amnistia davant la delegació del Parlament Europeu.

Ya se ha acordado el infame pacto entre Sánchez y Puigdemont que tritura en España el Estado de Derecho y acaba con la separación de poderes. Nuestra Nación dejará así de ser una democracia liberal para convertirse en una tiranía totalitaria. Los españoles no lo permitiremos.

— Alejo Vidal-Quadras (@VidalQuadras) November 9, 2023

Al carrer de Núñez i Balboa l’ambient s’enrareix. David Santos, un influenciador d’extrema dreta, fa uns quants intents d’enregistrar un vídeo sobre l’agressió armada. La policia es cansa dels “informadors” i decideix d’ampliar el cordó per allunyar-los. Uns quants agents s’encaren amb un càmera i una periodista que es neguen a anar-se’n. Finalment, són acorralats contra l’aparador d’una floristeria i identificats.

“Fora. No direm res”, insisteix un altre agent, que gesticula com si s’espolsés la gent de sobra. Els mòbils bullen i comencen a córrer tota mena de teories sobre l’intent d’assassinat. L’extrema dreta compara l’atac a Vidal-Quadras amb l’assassinat de José Calvo Sotelo, poc abans del cop d’estat del 17 de juliol de 1936. La resposta? Aquesta nit ha de cremar la seu del PSOE, al carrer de Ferraz.

“Ursula von der Leyen, atura el cop!”

Poques hores més tard, el focus mediàtic s’ha traslladat al passeig de la Castellana, davant la delegació del Parlament Europeu. El col·lectiu Revuelta –vinculat a Vox– hi ha convocat una concentració per a reclamar que la UE aturi la llei d’amnistia. “Ens heu de fer costat. Som dels vostres”, crida a les furgonetes de la policia un senyor que porta una bandera espanyola lligada al coll.

El lateral de la Castellana es va omplint de mica en mica. Hi ha cartells contra Sánchez, contra l’amnistia, però també demanant el boicot a Catalunya. De seguida se senten els primers crits de “Puigdemont a la presó”, però els ànims no s’escalfen del tot fins que no arriba Cayetana Álvarez de Toledo. La llum de les càmeres li il·lumina el rostre mentre s’endinsa entra la gent que l’aclama.

Els insults a Sánchez i a Puigdemont s’acumulen fins a quedar-se sense ressò. I algú decideix que és el moment d’assenyalar també el seu rei. “Felipe, pronuncia-t’hi”, “Felipe, fot-li ous” i “Felipe, defensa la nació”, són algunes consignes. Els manifestants s’acosten a la delegació del Parlament Europeu i els policies es tanquen a les furgonetes.

Alguns participants porten banderes europees –regalades per l’organització–, que després de l’acte seran completament engolides per les espanyoles. Membres de Revuelta fan una mena de rotllana sobre l’asfalt amb una pancarta que diu: “Aturem la traïció.” El megàfon va saltant de mans i es van succeint els parlaments, fins i tot un en alemany dirigit a Ursula von der Leyen.

“Això està molt bé per als mitjans internacionals, però som espanyols. No s’entén ni una merda”, diu un manifestant entre rialles. Cap al final, quan la multitud crida “Sánchez delinqüent”, apareix l’ex-dirigent del PP Alícia Sánchez Camacho. No s’afegeix a la consigna –fa veure que cerca alguna cara coneguda–, però de cop i volta algú brama “Viva Espanya!” i ella respon a plens pulmons: “Visca!”

Al carrer de Ferraz, de bracet de la policia

Una onada de banderes espanyoles abandona la delegació del Parlament Europeu i es dirigeix cap al carrer de Ferraz. La marxa avança a pas àgil i és aclamada per alguns conductors a cop de botzina. “No ens miris, uneix-t’hi”, és el clam dels manifestants als vianants que resten astorats. La columna baixa per la Castellana fins a la plaça de Colón i travessa el centre de la capital espanyola.

La policia talla tots els carrers i permet que la gernació avanci sense entrebancs. Els manifestants intenten de captar els agents per a la causa. “Policia, uneix-t’hi”, diuen. Alguns es deixen estimar, però no fan el pas. Simplement, s’enriolen i continuen caminant al costat de les banderes. “Això de tallar carrers m’agrada. Em fa sentir important”, diu una adolescent al seu avi.

Al carrer del Marqués de Urquijo, la marxa s’alenteix i la gent s’acumula. Als bars s’escuren cerveses abans de baixar fins al carrer de Ferraz. “No és una seu, és un puticlub” és una de les consignes que agafen força. Un home aprofita l’afluència per vendre les últimes banderes: tres euros la petita i deu la gran. L’helicòpter de la policia comença a pentinar el cel.

Els primers caps rapats, la simbologia franquista, unes empentes i ja ets al carrer de Ferraz. Concretament, a la plaça del capità general Valerià Weyler, que va participar en la repressió cruel de l’independentisme cubà i de la Setmana Tràgica.

El festival de l’extremisme i les càrregues

La seu del PSOE és completament inaccessible. Els antiavalots han muntat un mur de tanques que els més ultres només són capaços de sacsar. La llum lilosa de les sirenes i el fum de les bengales dóna un aire apocalíptic a l’escena. Algunes banderes llueixen àguiles franquistes i lemes falangistes com “Visca la unitat d’Espanya”. L’ambient s’escalfa com més va més. Al carrer hi ha unes vuit mil persones.

El dirigent de Vox, Santiago Abascal, torna a visitar la protesta i és aclamat amb crits de president. “Tenim el deure de resistir a un govern i a un tirà”, diu. Tanmateix, la cara principal de l’extrema dreta s’evapora abans que els incidents converteixin Ferraz en un camp de batalla amb més d’una vintena de detinguts.

“Puigdemont a la presó”, “Sánchez, fill de puta”, “Felipe, maçó. Defensa la teva nació” i “Unitat nacional”, són alguns dels crits que es combinen amb alguns altres de racistes i homòfobs. Milers de goles s’inflen assedegades de venjança. Abans de les deu del vespre esclaten els primers petards i cauen objectes a les línies policíaques.

Els antiavalots treuen els escuts i es calen els cascs. Hi ha agents a totes les bandes de la cruïlla de Ferraz i de Marqués de Urquijo. La majoria dels manifestants continuen essent homes, però la mitjana d’edat baixa en picat i tot plegat s’ennegreix. Apareixen caputxes, màscares, bragues i més elements per a tapar-se el rostre.

L’odi esdevé una sensació palpable. S’alcen braços amb agressivitat i es canten el “Cara al sol” i “Primavera” sense miraments. Alguns manifestants bescanvien insults, però ja no hi ha retop. “Ja hem arribat els nacionalistes”, criden mentre els braços continuen despuntant. Notes com les paraules s’enverinen i se’t claven al clatell. Mires a banda i banda i tot són feixistes furibunds. “Fotut roig el qui no salti.” La primera vegada cau com un mall entre empentes. La segona te la diuen esgargamellant-se a cau d’orella i vocalitzant cada síl·laba. Notes una mena de serp escolant-se fins al timpà. No hi ha tercera vegada.

Els antiavalots aprofiten una mitja baralla per actuar. Esclaten bombes atordidores i la multitud es dispersa entre corredisses. Volen pedres, cadires i ampolles. Grupuscles d’ultres s’escapen per carrerons i miren d’atrinxerar-se rere contenidors. Amb una certa descoordinació, els antiavalots participen en l’estira-i-arronsa.

Entre la fumerada de les bengales i els gasos lacrimògens sorgeixen melés de policies de paisà arrossegant detinguts. Els manifestants fan intents d’alliberar-los, però les porres i els escuts els dissuadeixen. “Només són xavals, hòstia. Són xavals”, criden cada volta que apareix un cos emmanillat.

Al final, un grup de dos-cents individus o tres-cents s’asseu sobre l’asfalt i retreuen l’actuació als agents. “L’U d’Octubre us vam defensar”, diuen. Un s’aixeca i deixa una bandera a tocar dels antiavalots. “Aquesta bandera, vosaltres la vau jurar”, canten tots. Als balcons i a les voreres hi ha gent mirant l’escena.

Un espanyolista ebri s’anima i acusa de manipulador un periodista del canal ultra Trece. “Ho enregistrem tot”, assegura. L’home, certament exaltat, diu que no unes quantes vegades. “Sou una vergonya. Una vergonya”, rebla abans de desaparèixer per un carreró a orinar.