Odessa: el silenci abans de la tempesta

Crònica del trajecte amb tren de Lviv a Odessa, el pròxim gran objectiu rus en el front sud de la guerra

VilaWeb
Alfons Cabrera (Odessa, Ucraïna)
04.03.2022 - 10:27
Actualització: 04.03.2022 - 11:27

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’estació de Lviv és plena de gom a gom. A la sala d’espera, no hi ha un sol seient lliure. Entre els bancs, hi ha maletes i bosses apilades; és evident que deixen moltes coses enrere. La gent també és a terra, asseguda o estirada, i arreu hi ha sacs de dormir i lladres per a carregar molts mòbils alhora. L’aire és dens: molta gent fa molts dies que espera un tren. A la sala de més enllà, uns quants fan cua per demanar informació i la resta roman dempeus amb la mirada aixecada cap a les pantalles. En una setmana, han abandonat el país un milió d’ucraïnesos. El pròxim tren va a Uzhorod, a la frontera amb Eslovàquia. El següent va fins a Odessa, direcció sud-est, a tocar de la mar Negra i a cent cinquanta quilòmetres del front que, per Crimea, ja ha arribat a Kherson, i que aspira a controlar tota sortida a la mar. Ja ha impactat algun míssil a la rodalia d’Odessa, i fragates russes s’aproximen a les platges.

Estació de tren de Lviv (fotografia: Alfons Cabrera).

El tren va força buit. S’hi ha d’anar amb la persiana abaixada i amb el compartiment en penombra; a mig camí, deixa d’haver-hi llum. Tretze hores després, el tren arriba a Odessa. A l’andana de l’estació, hi ha poca gent (de moment) i d’un altaveu sona òpera i ho omple tot. Ateses les circumstàncies, és aterridor.

Sortint de l’estació, hi ha una cosa perquè els turistes s’hi facin fotos i que diu “I love Odessa”. En anglès i amb el topònim transliterat del rus –en ucraïnès, és amb una sola essa. Odessa és una ciutat de majoria russòfona. El rus és també la primera llengua d’en Viktor, patriota ucraïnès, que diu que molts pro-russos han canviat de bàndol després de veure què fan a Kharkiv, Kíiv i Mariúpol i ensenya una gràfica al mòbil que reforçaria aquest argument. Treballa en màrqueting digital i ara dóna suport a l’exèrcit en comunicació: “Cadascú ha d’ajudar amb allò que sap fer.” Quan li sona el mòbil, contesta dient “Slava Ukraini”.

Confinament nocturn a Odessa (fotografia: Alfons Cabrera).

En Viktor –no és el seu nom real– avança allò que hom es pot trobar a Odessa aquests dies: “S’ha d’anar amb compte al front marítim, és una zona estratègica, però la resta de la ciutat és segura. Si et veuen fent fotografies, et demanaran el passaport i ja està”, cosa que més tard va passar, però amb kalàixnikovs pel mig i revisió del mòbil inclosa: fotografies, SMS i Telegram.

Més enllà de les forces armades regulars, s’han format per tot el país milícies de voluntaris. “A Odessa, tots els membres de les Defenses Territorials es coneixen entre si i desconfien dels estranys.” La darrera setmana han format patrulles i check-points a molts punts del país, freqüents i agressius a les zones on hi ha un front actiu. Anant cap a l’hotel, un grup de tres homes vestits de negre i amb un braçal groc al braç caminen xino-xano amb una porra a la mà –cadascú amb la seva– com si res. La resta, tot normal.

La mirada de les mil iardes

L’encarregat de l’hotel també es diu Viktor –tampoc no és el seu nom real. A l’hotel, ara hi viuen refugiats, ell i els treballadors. “Quan la guerra arribi a Odessa, no me n’aniré. És el meu hotel i ara hi viu gent.”

Uns altres ho dissimulen millor, però a en Viktor se’l veu especialment compungit, com si comencés a tenir la mirada de les mil iardes abans d’hora. “Jo sóc rus, la meva família fa cinc generacions que és a Ucraïna. El govern ucraïnès no ha fet res en vuit anys per acabar la guerra. Però això no treu que Putin està boig.” Continua: “Russos i ucraïnesos som pobles germans, i no aniré a la guerra a matar un germà.” Però els russos sí que el matarien a ell: “Si no vaig a la guerra, no.”

Del terrat estant assenyala l’accés al refugi antiaeri més a prop, al pati d’illa. N’hi ha un altre un carrer més enllà, més gran i millor, però el desaconsella perquè és al soterrani d’una vella caserna militar i tem que pugui ser bombardada. L’hotel tampoc no sembla un lloc gaire segur, però d’això no en diu res.

Després d’uns segons en què ningú no parla i no se sent cap veí ni cap cotxe ni res, en Viktor diu una frase com de pel·lícula: “És el silenci abans de la tempesta”, i amb això obre i tanca la crònica d’una manera tan rodona com inversemblant.

Confinament nocturn a Odessa (fotografia: Alfons Cabrera).

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes