El pol·len, el drac a combatre

Matinar el dia de Sant Jordi és agraït si no t’agrada el bullici que es genera a partir de migdia. Passejar mentre tot just es comencen a muntar les parades, mentre els llibreters van apilant els primers llibres, mentre els floristes ordenen per colors les roses (la majoria, vermelles), mentre alguns compren amb pressa la rosa per ser a temps de regalar-la sense fer tard a la feina. És agraït, perquè és el moment en què t’envaeix aquella sensació tan agradable de calma abans no arribi el tsunami i inundi la ciutat de gent, com qui para taula amb delicadesa el dia de Nadal esperant els convidats conscient que tan sols uns minuts després els plats i les copes correran amunt i avall i les estovalles quedaran plenes d’engrunes i taques de vi, i mentre pensa que, al final del dia, quan per fi pugui deixar-se caure en una butaca i descansar, acabarà esgotat, però content.

A quarts de nou del matí, el carrer de Gran de Gràcia s’omple ràpidament de parades: l’Altra, Blackie Books i Minúscula són algunes de les editorials que basteixen el cap d’aquesta eruga blanca i immensa de quatre quilòmetres i mig que va de Gràcia fins a la plaça de la Catedral, pràcticament en línia recta, i que forma l’epicentre de la diada a Barcelona. El sol ja despunta amb força i comença a bufar una brisa agradable típica de primavera que fa inevitable cantussejar les primeres notes de “Flor de primavera” de la Troba Kung-Fú. Però és un vent traïdor, perquè hores després bufarà amb més força i farà voleiar el pol·len dels plataners escampant-lo per tot el centre i obligant a canviar el petó per un “espera, que tens pol·len als cabells; un moment, que te’l trec” com a gest romàntic de la jornada. També farà esternudar i estossegar la gent; rascar-se amb força el coll i els braços per espolsar-se la terrible sensació de picor de sobre, i eixugar-se la humitat dels ulls amb un mocador. És un vent traïdor, perquè converteix el pol·len en el drac a combatre.

Ja al Raval, resguard d’aquest enemic vegetal, una filera llarguíssima de gent ressegueix el carrer d’Elisabets fins al del Bonsuccés. Són seguidors de l’escriptora sud-coreana Han Kang, premi Nobel de literatura el 2024, que aquests dies és a la ciutat per presentar Tinta i sang, publicat per la Magrana gràcies a la traducció d’Héctor López Bofill i Hye Young Yu. De dotze a dues, l’autora signarà a la llibreria la Central del Raval, i a les nou ja hi ha un centenar de persones esperant-la. L’Anna ha vingut acompanyada de la seva mare i una amiga. Viuen a Pineda de Mar (Maresme) i s’han llevat a les set per poder ser de les primeres. Fan cua des de quarts de nou. Hi ha qui aprofita l’estona per començar a llegir el llibre.

A les onze, la plaça de la Catedral és un espai amable on es pot passejar còmodament, encara sense atabalar-se. És el primer any que s’afegeix als escenaris de Sant Jordi a la ciutat, i ha estat escollida com a alternativa a la Rambla, enguany en obres. La Sandra, veïna de Gràcia, hi passeja acompanyada de les seves amigues. De moment, li agrada aquest nou espai, perquè considera que no queda tan atapeït: “La Rambla, a mi, sempre m’ha estressat molt. No pots ni caminar! Els últims anys ja no hi acabava d’arribar mai. Almenys ara podem passejar… Potser és perquè encara és d’hora, però és agradable”, explica. Si l’avinguda del Portal de l’Àngel i la plaça de la Catedral s’inclouen definitivament com a nous espais en el mapa de la diada a Barcelona, la Sandra proposa de deixar la Rambla només per a les parades de roses i omplir la zona de la Catedral de parades de llibres.

Enfilant l’avinguda del Portal de l’Àngel, veig Emma Zafón signant els primers exemplars de La mare, la seva darrera novel·la, a la parada de la llibreria Albiri. Després que un lector li demani una fotografia, m’hi acosto per parlar-hi. Em diu que està molt contenta i que molta gent li explica que també té família a Castelló, però de seguida afegeix un “però”: “L’únic que em fastigueja és el pol·len!” Una hora més tard, serà signant a la parada de la llibreria Ona, al passeig de Gràcia, compartint taula amb Elisenda Carod (La mare dels ous), Magda Oranich (Totes les batalles), Xavier Grasset (El bon gust) i Gil Pratsobrerroca, aquest darrer, pletòric en el seu primer Sant Jordi com a escriptor. “És un somni”, diu Pratsobrerroca mentre signa a ritme frenètic desenes d’exemplars d’El joc del silenci, que fa vint-i-dues setmanes consecutives que es manté al podi dels llibres de ficció en català més venuts, i que es pronostica que pot ser un dels llibres més venuts de la jornada. Al seu costat, Grasset espera pacientment per signar. Veig que té dues capses de pastilles damunt la taula i li pregunto si són per l’al·lèrgia al pol·len. “No, és que estic molt afònic”, em diu amb un fil de veu. Em fa un gest perquè m’hi acosti més –realment, no pot forçar gens la veu– i em comenta que ha anat al Majestic a esmorzar un entrepà d’anxoves. “Ho sabies, que les anxoves van bé per a recuperar la veu?”, em pregunta. Ha voltat fins a tres hotels diferents per acabar de trobar-ne un que li fessin aquest entrepà que, pel que em diu –i m’ho puc imaginar–, li ha costat un ull de la cara.

Abans de continuar passeig de Gràcia amunt, m’aturo a parlar amb tres amigues que esperen que Oranich els signi el llibre. Són la Rosa Pilar Bonet, la Neus Vicente i la Mercè Espanyol Barenys. Quan els pregunto per què han decidit de comprar-se aquest llibre, no dubten a respondre: “És la nostra referent!”, exclamen a l’uníson. “És una lluitadora”, diu una. “Un model a seguir per a moltes dones”, diu l’altra. “És un camí a seguir”, afegeix la tercera. Estan contentes, il·lusionades. Desborden l’alegria típica d’aquest dia.

Més avall, topo amb una munió de gent ancorada davant la parada de la llibreria Laie. La majoria porta La península de las casas vacías i La ciudad de las luces muertas sota el braç. Esperen David Uclés, premi Nadal d’enguany. Fa tan sols unes poques setmanes, va ser (novament) protagonista d’una polèmica, arran de la publicació a Club Editor d’una edició de La mort i la primavera, de Rodoreda, en castellà, de la qual Uclés n’ha dissenyat la coberta i escrit el pròleg. La cua és vastíssima i la gent es neguiteja perquè l’autor fa tard. Segons que em comenta un dels venedors de la parada, La ciudad de las luces muertas és el llibre que, ara per ara, més es ven.

Més amunt s’alça imponent, com cada any, la Casa Batlló. Farcida de roses, és el lloc insígnia de Sant Jordi a Barcelona. Certament, està preciosa, però tampoc no m’agradaria passar per alt la Pedrera, que fa lluir una senyera immensament llarga, de punta a punta de la façana. Deu ser bonic, observar de dalt el terrat estant el formiguer amb què s’ha convertit, en poques hores, el passeig de Gràcia.

Desfent el camí per la rambla Catalunya abans d’anar a dinar, paro un moment en un supermercat per comprar mocadors. M’aniran bé per al passeig de la tarda i, si és que heu arribat fins aquí, lectors, feu-me cas: claus, cartera, mòbil… i mocadors. Us aniran bé per a combatre el pol·len.