Abans-d’ahir vam dedicar la píndola al sondatge que va fer la PIMEC a les petites i mitjanes empreses catalanes, amb la reducció de marges com a risc més important a mitjà termini. També veiem que el retard en la recepció de recursos originava dificultats productives a més del 80% de les empreses. Malgrat tot, això no vol dir que tinguem un mercat aturat. Continuem creixent, però menys de pressa… i patint més. Avui, per exemple, hem conegut la valoració que fan els directors de compres (PMI) de la situació empresarial a l’estat espanyol i a la resta de països de la zona euro del mes de setembre. I l’índex manufacturer espanyol ha baixat del nivell 59,5 registrat a l’agost al 58,1 al setembre, però encara és molt per sobre d’allò que anomenen “nivell d’absència de canvis del 50,0” –el punt d’inflexió de la tendència–, cosa que indica un bon creixement industrial. Al setembre, doncs, s’ha mantingut una millora de l’activitat per vuitè mes consecutiu, tot i que el ritme de creixement ha estat el més feble d’ençà de l’abril passat.

Això no vol dir que no hi hagi obstacles; hi són i continuaran. Segons que diu l’informe, les demores greus i sense precedents en els lliuraments, que han impulsat la inflació ràpida dels costs en el sector, no han mostrat signes de dissipar-se al setembre i han restringit el creixement en general. En realitat, parlem d’un deteriorament gairebé rècord en els terminis de lliurament dels proveïdors, mentre que els preus de les compres han tornat a pujar a una taxa notablement alta.

Les restriccions de la capacitat han estat el centre d’atenció al setembre, atès que les empreses han tingut dificultats per a arribar a la producció que requeria la cartera de comandes actual. El fet és subratllat per una acumulació forta de comandes per completar, que han crescut al nivell més alt en tres mesos. S’ha parlat de cotxes que no poden anar al concessionari perquè els manca el microxip que fa pujar les finestres.

Quant al comportament, les empreses han continuat fent créixer les decisions de compra notablement per mirar de mitigar les demores futures en els lliuraments i augmentar les existències. Mirar d’assegurar el futur és raonable, però en aquests moments fa créixer els entrebancs, atès que els proveïdors van deixant de tenir existències i continuen tenint dificultats per a obtenir transport –especialment contenidors. El resultat inevitable és un nou allargament dels terminis de lliurament, i les dades del setembre indiquen que som en un dels més alts de la pandèmia –i de la història de l’estudi.

Segons els directors de compres, les restriccions per la banda de l’oferta i la demanda forta han empès els costs de les entrades al setembre. Segons que diuen, el preu de molts materials i serveis comprats continua pujant i, sobretot, esmenten el cost dels metalls, l’electricitat, el combustible i el transport. Això ja es nota molt en els preus. L’índex de preus industrials a l’agost es va enfilar a l’estat espanyol al 18%. Són els preus de venda a sortida de fàbrica, sense despeses de transport, ni comercialització, ni IVA. La repercussió al consumidor encara és minsa, però ja comença a preocupar. L’avançament de l’IPC espanyol del setembre va disparar la taxa interanual al 4%, set dècimes per sobre de la d’agost i la més alta en tretze anys.

Dels directors de la zona euro, els d’Alemanya estan molt preocupats perquè al setembre han tingut la desacceleració més forta d’Europa, atès que el seu índex manufacturer va caure més de quatre punts. Aquesta caiguda va ser impulsada pels dos components principals de l’índex: les noves comandes i la producció, que apunten una moderació considerable en el creixement en comparació amb l’agost. En tots dos casos, les expansions encara van ser importants, però són les més febles en vuit mesos. De fet, Alemanya i l’estat francès –i la resta de països europeus– tenen els mateixos problemes que ací, però agreujats per la dimensió productiva més gran.

El director econòmic d’IHS Markit, responsable del sondatge, insisteix en l’augment dels costs i les dificultats de les fàbriques per a produir prou, per a poder satisfer la demanda dels clients, mentre destaca que el preu mitjà dels productes fabricats ha pujat a un ritme més fort al setembre, i gairebé ha igualat el creixement rècord de preus de principi d’estiu.

Segons una nota de Reuters d’aquest matí, la inflació de la zona euro va arribar el mes passat al punt més alt d’aquests darrers tretze anys i sembla que continuarà pujant, cosa que enterboleix encara més la visió benigna que manté el Banc Central Europeu sobre el repunt dels preus, el més fort d’ençà d’abans de la crisi financera del 2008. La inflació dels preus al consum en els dinou països que comparteixen l’euro va arribar al 3,4% interanual al setembre, venint del 3% del mes anterior i just per sobre de les expectatives dels analistes d’un 3,3%, segons Eurostat.

La mateixa font apunta que amb la pujada dels preus del gas natural i els colls d’ampolla que afecten tota mena d’articles, de la producció d’automòbils a la fabricació d’ordinadors, la inflació podria arribar al 4% a final d’any, el doble de l’objectiu del BCE abans de la davallada relativament ràpida que preveu per a principi del 2022. Per una altra banda, apunta que les interrupcions en la cadena de subministrament semblen empitjorar. No cal dir, doncs, que creixen les possibilitats que l’alça de la inflació es traslladi als preus subjacents –els totals menys l’energia i els aliments no elaborats–, i que hi hagi pressions perquè les empreses ajustin la política de preus i salaris. Ací rau el nucli del problema en el futur immediat. Podria ser-ne el detonant.

Potser és bon moment per a recordar que, aquesta setmana, la presidenta del BCE, Christine Lagarde, va adoptar un to més caut quan va admetre que el risc d’inflació és gran, tot i que va demanar paciència i va advertir que no calia reaccionar exageradament. Però, mentrestant, molts economistes canvien d’opinió i diuen que els bancs centrals poden subestimar el risc d’inflació. Això originarà –ja hi és– un estat de nervis important en els mercats.

Qui es pensés que la vida a la post pandèmia seria bufar i fer ampolles s’equivocava molt. Van sortint entrebancs que tenen una solució difícil al mercat europeu i el gran risc, cal recordar-ho, és que es pugui entrar en una espiral inflacionària de preus i salaris, que acabi forçant els bancs centrals a apujar els tipus d’interès més aviat que no seria necessari per a la recuperació. Però no cridem al mal temps abans d’hora…

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.