Les mobilitzacions i vagues docents que aquestes setmanes hi ha hagut a Catalunya i al País Valencià han tornat a situar l’educació al centre del debat públic. Les reivindicacions són diverses: reducció de nombre d’alumnes per classe, millora de les condicions laborals, estabilitat de les plantilles i més recursos per a atendre la diversitat de l’alumnat.

Tanmateix, rere d’aquestes demandes s’hi entreveu una qüestió de fons que sovint passa desapercebuda: com més va més difícil resulta no tan sols trobar professors, sinó també mantenir-los en la professió.

En aquest sentit, les vagues es poden interpretar no tan sols com una reclamació laboral, sinó també com l’expressió d’un fenomen més ampli: el desgast progressiu d’una professió que durant dècades havia estat considerada un pilar fonamental de cohesió i progrés social.

La manca de docents ja no és un problema puntual ni exclusiu d’algunes especialitats. És un fenomen global que també es comença a fer evident al territori catalanoparlant i a la resta de l’estat. La UNESCO estima que el món necessitarà desenes de milions de docents addicionals durant els anys vinents per a garantir una educació de qualitat.

La qüestió, per tant, no és tan sols quants docents caldrà formar, sinó per què alguns dels que ja són a les aules decideixen deixar-les.

Una crisi de la professió docent global

Les dades de l’OCDE indiquen que països com Dinamarca, Estònia, Regne Unit o Bèlgica registren percentatges significatius de docents que abandonen voluntàriament la professió. Al mateix temps, molts sistemes educatius tenen dificultats per a cobrir vacants en matèries com ara matemàtiques, ciències, tecnologia i llengües.

No és un problema local ni circumstancial. En contexts educatius molt diversos s’observa una preocupació comuna: com més va més costa atreure nous docents i, sobretot, retenir els qui ja tenen experiència.

Durant anys es va pensar que l’ensenyament era una professió estable, fins i tot privilegiada. Però les transformacions socials i els canvis en les expectatives laborals n’han transformat la percepció. Igual que en uns altres sectors, molts professionals es demanen si les exigències emocionals i burocràtiques de la seva feina compensen els beneficis que n’obtenen.

Quan les places queden buides

A Catalunya, el problema es fa visible especialment al començament de cada curs. Algunes especialitats, sorebtot les tècniques i tecnològiques, acumulen vacants difícils de cobrir. Les dades disponibles indiquen que hi ha nomenaments que queden deserts i centres que tenen dificultats per trobar professorat qualificat.

Aquesta realitat té conseqüències directes sobre els centres educatius i també sobre els alumnes. Quan una plaça no es cobreix ràpidament, augmenta la càrrega de treball dels equips docents, es dificulta la continuïtat pedagògica i es genera una sensació d’inestabilitat que afecta el conjunt de la comunitat educativa.

La manca de professors acaba repercutint en tota la cadena educativa: des dels equips directius, que han de reorganitzar horaris, fins als alumnes, que veuen alterada la continuïtat de les seves classes.

Tanmateix, la manca de professors és tan sols una part del problema. N’hi ha una altra menys visible: hi ha molts docents que consideren de plegar.

En aquest context, sorgeix una qüestió rellevant: què ha passat perquè una professió tradicionalment associada a la vocació, l’estabilitat i la contribució social generi avui tants dubtes entre una part del professorat?

“Ja no em dedicava a ensenyar”

Alguns testimonis de professors que han abandonat la docència després d’anys d’experiència permeten de comprendre més bé què hi ha darrere les estatístiques.

Cap d’ells no ha deixat la professió per una sola raó. Les causes apareixen entrellaçades: burocràcia creixent, dificultats de gestió de l’aula, manca de suport institucional, desgast emocional i sensació de no poder desenvolupar adequadament la tasca educativa. No hi ha un únic moment de ruptura, sinó una acumulació de petites tensions que, amb els anys, van erosionant la satisfacció professional.

Alguns assenyalen que va arribar un punt en què dedicaven més temps a omplir informes que no pas a preparar classes. També s’identifica una percepció de responsabilitat respecte de problemes socials, emocionals i familiars per als quals no es disposava de formació específica. Finalment, també s’hi descriu la sensació d’esgotament per conflictes quotidians que es repetien cada dia.

Aquests testimonis posen de manifest una idea recurrent: la sensació d’allunyar-se progressivament d’allò que els havia portat a ser docents. No era tant una pèrdua de vocació com la percepció de no poder-la exercir plenament.

Les vagues, més enllà d’una qüestió salarial o laboral

Les mobilitzacions actuals es poden interpretar amb aquesta perspectiva. Més enllà de demandes concretes, es poden entendre com l’expressió d’un malestar acumulat durant anys. Per això, reduir les vagues a una qüestió salarial o laboral seria una lectura incompleta. En moltes de les reivindicacions s’observa una preocupació més profunda sobre les condicions en què es desenvolupa la tasca docent.

Quan els docents reclamen menys burocràcia, més recursos o més suport per a gestionar la complexitat de les aules, no defensen únicament els seus drets laborals. També posen de manifest les condicions que fan sostenible –o insostenible– la professió.

La paradoxa és significativa. No s’havia demanat mai tant a l’escola i, alhora, l’exercici de la docència no havia estat mai tan complex. Els docents exerceixen avui funcions que van més enllà de la docència, com a mediadors, orientadors, referents emocionals i gestors de situacions socials com més va més diverses i complexes.

L’envit no és únicament captar professors

Tradicionalment, les administracions han tractat la manca de docents intentant d’augmentar l’oferta de nous professionals. Però les experiències internacionals indiquen que captar professors és tan sols una part de la solució. Tan important com incorporar nous docents és aconseguir que els qui ja hi són continuïn en la professió.

La pregunta decisiva és la següent: per què alguns docents opten per abandonar la professió?

Si no s’actua sobre les causes del desgast professional, qualsevol estratègia de captació acabarà essent insuficient. Formar nous professors és imprescindible, però també ho és retenir el professorat existent.

Les vagues d’aquestes setmanes evidencien una realitat central: el futur de l’educació no depèn únicament dels currículums, de la tecnologia o de les reformes legislatives. Depèn, sobretot, que hi continuï havent persones disposades a entrar cada matí en una aula.

La bona notícia és que moltes de les causes que expliquen el malestar docent no són inevitables. Les polítiques educatives, el suport institucional, la simplificació burocràtica, la formació i el reconeixement professional constitueixen factors clau en aquest sentit.

La pregunta ja no és tan sols qui voldrà ser professor d’ací a deu anys. La qüestió és si es podran generar les condicions perquè continuï essent una professió atractiva, valorada i socialment imprescindible.

Perquè el veritable envit no és retenir els docents i prou, sinó garantir que puguin exercir la seva professió amb les condicions, el reconeixement i els recursos que exigeix.

Joan Tahull Fort és professor i investigador en sociologia, especialitzat en dinàmiques socials educatives contemporànies a la Universitat de Lleida.

Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation.