Tribunal Constitucional

Darrerament no escassegen pas, sinó tot al contrari, sentències judicials de temàtica diversa per a comentar, glossar, analitzar i esbudellar, sigui a les aules de la Facultat de Dret, la tertúlia televisiva, el bar o el grup de Whatsapp. La ‘Manada’, el procés o els ERE, entre altres assumptes més o menys escabrosos, atrauen una gran atenció per raons òbvies. Però hi ha sentències que potser no tenen el mateix sex appeal i, tanmateix, produeixen un impacte molt més tangible en la vida de la majoria. És el cas del darrer pronunciament del Tribunal Constitucional, mitjançant el qual es beneeix el llibre sisè del Codi Civil de Catalunya.

Potser alguns llegiran això i es preguntaran ‘però com, és que el nostre país té un codi civil?’. Doncs sí, ja ho saben, ‘los catalanes hacen cosas’. A trossos, encara inacabat, però el té, concretament des del final de l’any 2002, quan la seva llei primera en va preveure l’arquitectura i els articles inicials. Amb pas ferm però segur, i gràcies sobretot a la tenacitat de l’Observatori del Dret privat de Catalunya (organisme dependent del Departament de Justícia), Catalunya ha anat posant al dia i completant la seva legislació civil, amb la sistemàtica i l’ordre propis de tot text codicial i bevent de les millors fonts europees (molt menys, tot sigui dit, de les espanyoles, estancades de fa temps en aquest àmbit). Amb bon criteri, el codificador nostrat va renunciar a acabar d’escriure tot el cos legal abans de treure’l a la llum (una feixuga tasca codificadora que en alguns altres països, com Holanda, va requerir mig segle de penes i treballs) i l’ha anat parint per parts, en lleis successives, seriades. Lleis tècniques, denses, complexes, de les quals fan les delícies dels iusprivatistes (alguns, onanistes intel·lectuals irredempts) malgrat que sovint no acabin d’entusiasmar les masses ni àdhuc tots els operadors jurídics. Però el cas és que aquest sisè llibre regula els contractes que tots els catalans fem cada dia: la compravenda, la permuta, la cessió de sòl per obra, el mandat, etc. Parlem de les transaccions mitjançant les quals regulem els nostres interessos, que ens permeten de realitzar-nos com a persones i que reflecteixen millor la nostra llibertat civil.

Doncs bé, el fet que el Partit Popular de Mariano Rajoy, amb l’amor que confessadament professava cap a tota cosa catalana, impugnés aquesta llei el 2007 davant el Tribunal Constitucional, no feia preveure res de bo. El marc no podia ser menys favorable a la llei catalana en qüestió, car es podia interpretar que el codi constituïa una de les després anomenades estructures d’estat, anatema d’un punt de vista competencial, i que vulnerava la unitat de mercat necessària en el conjunt d’Espanya. A més, tothom sap que el TC no s’ha caracteritzat darrerament per la seva empatia vers les actuacions de la Generalitat –una llei no deixa de ser-ne una–, sinó que més aviat s’hi havia comportat com Hanníbal Lecter en un parvulari. Per a les lleis que ingressaven al TC per ser examinades es podria molt bé haver entonat cada vegada aquell vers de la Divina Comèdia: ‘Lasciate ogni speranza, voi ch’entrate.’

La sorpresa ha estat, així i tot, que el sovint anomenat alt intèrpret (per molt que estigui en hores baixes) ha conclòs que el legislador català no ha vulnerat la constitució, si exceptuem un petit detall sense importància relatiu a un procediment notarial de resolució de conflictes. La benedicció constitucional de la gran majoria del text legal, lluny de ser una mera anècdota d’interès exclusiu per a juristes i friquis, té una gran rellevància, perquè inverteix una tendència negativa que ja feia molt que durava. A més, obre una bretxa en la unitat que fins ara venia mostrant el tribunal, encara que possiblement era només de cara a la galeria.

En efecte, aquesta vegada el TC no ha sabut mantenir l’aparença d’unanimitat, sinó que la votació ha estat òbviament renyida i àdhuc la sentència ve acompanyada per una sèrie de durs vots discrepants o particulars. El més xocant de tots és, sense dubte, el de l’ex-diputat del PP i magistrat Andrés Ollero, que arriba a titllar els catalans de supremacistes i compara el dret civil català al valencià –aquest darrer anorreat pel mateix tribunal en una sèrie de sentències l’any 2016. El conservador magistrat ignora o oblida que abans de la constitució, punt decisiu per a la conservació i desenvolupament del dret civil autonòmic, el dret valencià era veritablement raquític, perquè pràcticament es limitava als costums relatius als tribunals de les aigües, mentre que a Catalunya es disposava ja d’una compilació de diversos centenars d’articles i una notable amplitud. Que la divisió s’hagi tornat a produir poc temps després, amb la Sentència sobre la presó preventiva d’Oriol Junqueras, fa intuir que aquest òrgan pateix una notable crisi interna que el seu president, Juan José González Rivas, no sap resoldre. El millor que podria passar en aquest context seria que el català Juan Antonio Xiol Ríos, jurista brillantíssim i autor de la ponència de la sentència relativa al codi civil català, arribés a ocupar aquest lloc i revolucionés per a bé el tribunal, com ja va fer fa anys amb la sala civil del Tribunal Suprem. Sigui com sigui, només el temps dirà si la dita bretxa oberta en el si de la institució s’engrandirà encara més en el futur o si el TC més desprestigiat de la història tornarà a fer de les seves a la primera de canvi.

 

Albert Ruda és degà de la Facultat de Dret de la Universitat de Girona

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb