L’historiador Joan B. Culla deia aquesta setmana que l’octubre passat ens havíem estavellat contra un mur, i que ara alguns sembla que ens demanin que reculem, agafem impuls i tornem a córrer a estavellar-nos contra el mateix mur. Al vespre, l’equip de Toni Soler ho acabava de reblar i ens feia riure amb un vídeo d’una dona que, encegada per un casc de realitat virtual, s’estimbava contra la paret de casa seva.

El missatge era clar: la República era virtual, però l’estat era ben real. Una metàfora perfecta. Quina pena que sigui falsa: no hi anàvem pas inconscientment, cap al mur.

Tu, jo, els dos milions de catalans que vam votar l’1 d’octubre i en vam rebre les conseqüències no ho vam fer encegats per cap casc de realitat virtual. Al contrari, érem molts i avançàvem amb pas decidit cap al mur, mirant-lo de cara i armats amb pics i pales. Tal com van fer els barcelonins el 1854 quan van enderrocar la muralla borbònica amb les seves mans.

No sabíem si el mur era de fibrociment i cauria amb facilitat o si el pes de la història l’havia convertit en pedra impenetrable. Però estàvem disposats a passar-nos dies picant i, si calia, a fer nit a l’ombra de la paret, no fos cas que, com una Penèlope processista, algú es dediqués a tapar de nit les escletxes que obríssim de dia.

A força de picar, molts ja havíem arribat a escalar el mur i estàvem disposats a saltar, i esperàvem la força de les excavadores que havien fet caure la paret de Berlín el 1989. Aleshores, els nostres generals ens van cridar: ‘Deixeu els pics i les pales i baixeu del mur, hi ha una porta màgica que s’obrirà i us deixarà passar si teniu fe.’ La majoria vam obeir i vam deixar les eines, mentre els generals aprofitaven l’avinentesa i corrien en direcció contrària. Les excavadores no van arribar mai, però tot el pes de l’estat va caure sobre nosaltres.

Jo vaig obeir, però no ho va pas fer tothom. L’economista Elisenda Paluzie ja havia advertit la primera setmana d’octubre que el govern no feia allò que havia promès, i que la por s’anava apoderant dels generals. Ens va demanar que obríssim els ulls i tornéssim a agafar el pic i la pala. No li vam fer cas.

Ara l’Elisenda ha guanyat les eleccions de l’Assemblea Nacional Catalana i és el millor antídot contra aquells que ens volen fer creure que no vam enderrocar el mur perquè no érem prou gent, o perquè la fe no ens va fer tancar els ulls prou fort.

A partir d’ara, ulls oberts, pic i pala, i a treballar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb