El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

El 4 de novembre de 1989, després de mig segle de viure empresonada darrere un mur, la població de Berlín Est va omplir l’Alexanderplatz per exigir llibertat d’expressió, de reunió i de premsa. El govern havia apostat un fort contingent de tropes a la Porta de Brandenburg per prevenir qualsevol intent de passar la frontera. Sols cinc dies més tard la gent la ultrapassaria en massa.

Aquella manifestació d’entre un quart i mig milió de persones, la més gran mai vista a la RDA, culminava el procés que setanta mil més havien començat a Leipzig el 9 d’octubre. Aquell vespre, eixint de la Nikolaikirche, la gent començà a omplir la plaça de Karl Marx. Se n’hi afegí molta més amb cartells i pancartes i d’ençà d’aquell dia es manifestaren cada dilluns fins a la caiguda del mur. Molts dels reunits el dia 9 pels volts d’aquella església de gran tradició cultural –hi havien batejat el filòsof Gottfried Wilhelm Leibniz i Johann Sebastian Bach n’havia estat director musical i hi havia estrenat la Passió segons Sant Joan– temien un bany de sang. El govern havia desplegat tancs i soldats armats amb metralladores i tots tenien al cap el precedent de la plaça de Tiananmen de mig any enrere. Malgrat l’amenaça, aquells setanta mil manifestants feren caure pacíficament el totpoderós Erich Honecker, qui, més inflexible que Gorbatxov i alguns altres caps d’estat de països satèl·lit, havia rebutjat categòricament qualsevol reforma de la RDA. No gaire abans, a final de gener del mateix any, Honecker havia afirmat que el mur encara es mantindria dret al cap de cinquanta, fins i tot cent anys més.

Censurada per la televisió estatal, la manifestació del 9 d’octubre hauria pogut quedar sense efecte si no hagués estat pels periodistes Siegbert Schefke i Aram Radomski, qui de la torre de l’església estant n’enregistraren les imatges i les passaren d’amagat al Berlín Oest. La seva projecció a la televisió de la RFA, vista també a l’Alemanya de l’Est, va encoratjar la gent de més ciutats a manifestar-se i una setmana després Honecker era apartat de la secretaria general pel politburó del partit.

El 2017 la situació a Catalunya no era pas idèntica (la història mai no es repeteix), però hi presentava semblances. El règim espanyol tentinejava rosegat per la corrupció i l’endeutament. Rajoy rebutjava qualsevol negociació i s’enfrontava a la crisi criminalitzant la dissidència. El govern i els aparells de l’estat sols tenien una resposta a les manifestacions pacífiques: repressió policíaca amb remor de sabres de rerefons. Si a Alemanya les consignes havien estat: ‘Nosaltres som el poble’, ‘Llibertat i eleccions lliures’, ‘No-violència’, a Catalunya eren: ‘Som una nació’, ‘Llibertat’ i ‘Volem votar’, totes rubricades amb la no-violència. Com a la RDA, el govern espanyol intentà d’amagar o desvirtuar les imatges de les manifestacions més grans d’Europa i les del Primer d’Octubre, però a Barcelona s’hi havien destacat moltes televisions estrangeres i les imatges circularen instantàniament per tot el món. La mirada global indicava l’interès amb què el món seguia aquell torcebraç inèdit entre un moviment d’alliberament nacional i un estat autoritari que era, no pas a l’altra banda del filat ideològic, sinó integrat a la Unió Europea i membre de l’OTAN. Les imatges van fer la seva feina i el govern espanyol n’aprecià l’efecte. La Unió Europea no va restar impassible i hi havia indicis d’una mediació in extremis, però en el moment culminant Puigdemont obrí la mà i l’ocell va volar.

Un torcebraç dura mentre una de les parts no flaqueja. Guanyar-lo no era cap qüestió d’equilibrar les forces; al contrari, el torcebraç era entre un estat armat fins a les dents i un poble inerme, les possibilitats d’èxit del qual eren en relació inversament proporcional als instruments letals desplegats per l’estat. En condicions molt més dures, els alemanys havien saltat el mur. Com es podia explicar, doncs, que l’envit, numèricament molt superior, de dos milions de persones defensant les urnes davant una violència extrema, que a Leipzig finalment no es produí, donés un resultat tan decebedor? La principal diferència fou, en un cas, l’interès de la República Federal Alemanya i l’Aliança Atlàntica a tombar el règim comunista i, en l’altre cas, l’oposició de la Unió Europea i la mateixa Aliança a res que pogués desestabilitzar un estat membre. Els europeus, amb una prodigiosa hipocresia que a la llarga els afebleix, són incapaços de dir, com expliquen que Franklin D. Roosevelt va dir d’Anastasio Somoza, que Rajoy –i ara també Sánchez– és un fill de sa mare, però és el nostre fill de sa mare. Per a dir això cal la sinceritat desarmant dels americans, capaços de cometre una vilesa a cara destapada. I és que fins i tot en la vilesa hi ha classes –i nacions.

En un altre segle, la geopolítica brindà als catalans la possibilitat d’esdevenir europeus emparats per França. Havent desaprofitat l’oportunitat, la mateixa geopolítica se’ls ha acabat girant en contra. La marginalitat en els afers continentals, alhora que Espanya hi participa com a membre de ple dret, fa que en termes pràctics obtenir la llibertat exigeixi d’assolir el reconeixement. La tasca no és fàcil, però tampoc no és impossible. Aquesta diferència geopolítica amb el cas alemany és d’ordre exterior. L’altra és interna i depèn dels actors. Els alemanys de l’Est tenien ben present la repressió del 17 de juny de 1953, com també la d’Hongria el 1956 i la de Txecoslovàquia amb l’operació Danubi el 1968. No tenien gaires raons per a creure en un desenllaç pacífic del seu desafiament a l’estat; tan poques, en tot cas, com en tenien els catalans per a confiar en la circumspecció espanyola en relació amb el referèndum. La diferència en el desenllaç no rau pas en la menor brutalitat del comunisme, sinó en la resolució dels dissidents. Fart de repressió i de mentides, el Volk assumí el risc de confrontar l’estat policíac. El seu èxit s’ha atribuït al pacifisme. Les forces d’ordre estaven preparades per a respondre a la violència i no saberen què fer davant una gentada pacífica que es reclamava portadora de la legitimitat del sistema. Que el pacifisme ha esdevingut l’atot en aquestes conteses ho confirmen, en el cas català, la porfídia de la fiscalia a presentar el referèndum com un acte de violència i el perjuri sistemàtic dels testimonis policials, emparats pel tribunal suprem.

El Primer d’Octubre fou un gest de dignitat inèdit a l’estat espanyol, però al darrer moment la por de la desmesura d’aquest estat esgarrià la determinació i esmicolà la unitat. El moment era estructuralment similar a aquell en què la tensió entre la gernació aplegada a la Porta de Brandenburg i els soldats disposats a obrir foc es va resoldre aixecant la barrera i deixant sortir la gent. Allà la crisi política se saldà, en un primer moment, amb la destitució d’Egon Krenz, secretari general del Partit Socialista Unificat, al desembre, però la dinàmica era irreversible i el règim va caure l’any següent. El 1977, desapareguda la RDA, Krenz seria jutjat i condemnat a sis anys i mig de presó com a responsable de la mort de quatre persones abatudes quan intentaven de travessar la frontera, entre el 1984 i el 1989. Va acabar-ne complint-ne quatre, un any més dels que ja compten els presos polítics catalans, uns per haver-se manifestat pacíficament, un altre per haver complert la seva funció al parlament i la resta per haver facilitat el dret de votar d’una majoria de ciutadans que el considera inalienable.

Aquí la crisi se saldà d’una manera molt diferent. Rajoy va caure, com havia caigut Honecker, però els partits catalans que van causar-ne la caiguda s’han acontentat amb Sánchez, qui, com un altre Egon Krenz, va prometre reformes que no pensava acomplir, ni el politburó, l’establishment, l’estat profund, o com vulgueu dir-ne de l’aparell franquista subsistent, no li permetria mai d’efectuar. Que el règim espanyol és solidari del franquisme no té rèplica. Krenz fou condemnat per la mort de quatre persones sota un règim desaparegut; en canvi, Rodolfo Martín Villa és protegit per l’estat dit postfranquista amb l’aval de tots els presidents encara vius. La connivència no pot ser més explícita.

La història mai no es repeteix, però les tiranies i les pseudo-democràcies comparteixen patrons de conducta. Ara és a Bielorússia on la policia ha emprat foc real contra els manifestants a la ciutat de Brest, ha detingut i torturat centenars de persones a Minsk i ha colpejat corresponsals estrangers per evitar que en difonguin les imatges. Als manifestants que exigeixen eleccions democràtiques, ‘l’oferta’ d’ajuda militar de Vladímir Putin els ha hagut de recordar, enllà de la recent ingerència a Ucraïna, les múltiples intervencions de la Unió Soviètica a països de la seva esfera d’influència, sense oblidar els plans de Stalin d’envair Iugoslàvia a final dels anys quaranta del segle passat. Així i tot, les protestes persisteixen i aboquen Lukaixenko (i Putin) a decidir-se pel bany de sang o repetir les eleccions amb una derrota més que probable del règim si es fessin sota observació internacional.

L’exemple de l’Alemanya de l’Est i més països que s’han espolsat una dictadura no deixa lloc al dubte. L’estat dictatorial no dialoga mai. Abans de claudicar exhaureix tots els instruments d’intimidació que té a l’abast. Espanya no n’és cap excepció, perquè mai no es va espolsar la dictadura, i és per això que confia cegament en instruments de coerció il·limitada. De la gent depèn que la violència triomfi o es dissipi en el buit. L’obrer comunista estava convençut de treballar per una dictadura proletària que anava bastint a còpia de sotmetre-s’hi. També hi ha qui pensa que es pot construir la república catalana sotmetent-se a Espanya.

Cap societat concentracionària té prou policia per a vigilar tots els presos. Per això trasllada el control a la població, atrapant-la en una vasta teranyina de complicitat i autoengany a fi que es vigili ella mateixa. Per desbaratar el desafiament independentista, l’estat n’ha tingut prou de fragmentar-lo en grups que es denuncien i entrebanquen entre ells. Empresonant un grapat de polítics, jutjant uns centenars més de persones per desordres i amenaçant alguns funcionaris com si fos la cosa més legítima del món, l’estat ha aconseguit de suggestionar molta gent, pretesos líders de la revolta inclosos, amb la idea que l’estat espanyol és invencible. En una part de l’independentisme s’ha instal·lat la idea que confrontar-lo condueix inexorablement a la derrota, però la derrota consisteix precisament a deixar-se suggestionar. Així és com, aïllats i indefensos, els partits i molts dels seus partidaris basteixen la presó de tots plegats. La impotència pot derivar d’una feblesa objectiva, però també de flagel·lar-se amb l’autoodi, que sol ser el corol·lari de la submissió.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.