Tothom està d’acord que la llengua amb més parlants del món és el xinès: generalment se suposa que tants com habitants té el país, uns 1.300 milions, doncs. De fet, ho diu el govern xinès, que considera no només els parlants del xinès estàndard (anomenat oficialment putonhua, ‘llengua comuna’), sinó també de totes les varietats del grup lingüístic com ara el wu –cap a 80 milions de parlants, amb una gran variació interna fins al punt que molts també el consideren un grup i no una sola llengua–, el yue (que inclou la varietat cantonesa, la llengua de Hong Kong), el min nan (amb el taiwanès), etc. Aquestes diferents varietats difícilment són intercomprensibles amb l’estàndard, però igualment el govern xinès considera que anomenar-les llengües és un atemptat contra la unitat nacional. El mateix govern, però, en un estudi d’una dècada enrere, admetia que els parlants de primera llengua no arribaven a un 60% dels ciutadans de la República Popular. Tant se val, el xinès estàndard continua essent de molt la llengua més parlada del món.

D’una manera o d’una altra, gairebé totes les autoritats polítiques fan això mateix: inflar el nombre de parlants de la seva llengua tant com poden, comptar-hi junts els parlants inicials i els qui l’han apresa després, o fins i tot incorporar-hi tots els habitants de qualsevol estat que la tingui per oficial, com si l’oficialitat t’atorgués directament la competència nativa. El francès n’és un altre exemple. A la pàgina web de l’Organisation International de la Francophonie s’hi pot llegir: ‘Els 80 estats i governs de l’OIF (57 membres i 27 observadors): més de 900 milions d’homes i de dones que comparteixen la llengua francesa i els valors universals.’ No diu pas que hi hagi 900 milions de parlants de francès, és clar, però ho podria semblar. De fet, l’Observatoire de la Langue Française, en un informe de 2014, dóna la xifra de 274 milions de francòfons al món. En canvi a l’Observatório da Língua Portuguesa el francès ni tan sols surt entre les deu llengües més parlades del món. Segons la web d’aquesta organització (calcada de la de la Francofonia), el portuguès té 261 milions de parlants (la quarta llengua més parlada del món). L’àrab, en aquesta i en més informacions, tampoc no surt entre les més grans, perquè, ‘de fet, existeix un àrab estàndard i més de 25 àrabs dialectals, que constitueixen tots, evidentment, llengües vives. L’àrab estàndard o literari és una llengua “comuna” que no té cap locutor com a llengua materna’. Aquí, doncs, com que no és la pròpia, filem més prim.

Justament: si quan és la pròpia tendim a inflar, quan no ho és tendim a desinflar. La manera més radical de desinflar és negar directament l’existència. Hi ha com a mínim dos sistemes de fer-ho. El primer, donar una llengua per morta. No és difícil de sentir a dir o llegir coses com ara ‘el bretó ja no el parla ningú’, o ‘a l’Amèrica del Sud ja pràcticament no hi queden parlants de llengües ameríndies’. A qui no l’ha sobtat saber que si considerem el quítxua una sola llengua, li hem d’atribuir el doble de parlants que al suec, o que a Mèxic encara s’hi parlen desenes de llengües a més del castellà.

El segon sistema és negar la condició de llengua. Ja hem esmentat el cas xinès: tot allò que no és putonhua són ‘dialectes’. Com també són dialectes les varietats itàliques sorgides del llatí de manera paral·lela al toscà, la base de l’italià actual. No és que el napolità o el vènet siguin variants italianes com l’andalús o el septentrional ho són del castellà o l’eivissenc o el central ho són del català. Si de cas, són dialectes històrics del llatí igual que el toscà, el francès o l’aranès. Però no els concedim l’estatus de llengua, perquè sembla que això hauria d’implicar algun reconeixement. Si no són llengües com l’italià, no es mereixen els seus privilegis. A França, igualment: occità, cors, alsacià llengües? I ara: simples patuesos. I allà on les llengües de l’estat s’inflaven i es mantenien unides (encara que a vegades els parlants ja tinguessin dificultats a entendre’s, perquè el canvi lingüístic, malgrat tot, no es para tan fàcilment), en el cas dels ‘dialectes’ tot al contrari: ja no es parla, per exemple, de llombard, sinó de bergamasc o mantuès (ho coneixem bé: fragatí, tamarità… i fins i tot ‘xampurriau’).

De fet, que hi hagi un grapadet de llengües amb més de 70 milions o 80 milions de parlants –ja no diguem de més de 100– és una cosa ben estranya, una anomalia que generalment ha exigit grans esforços. En alguns casos, com el de l’espanyol, l’anglès, el francès o el portuguès, ja sabem quina mena d’esforços: primer militars i després legals, administratius, econòmics, escolars, de tota mena. També simbòlics: s’ha generat un discurs, sovint tenyit de valors aparentment indiscutibles, grans paraules i grans objectius, encaminat a convèncer els altres que han de canviar de llengua, que n’han d’adoptar una que sí que és universal, o racional, o completa, o pràctica, o rica, o moderna… Quan es tracta d’un territori conquerit, inicialment aquesta llengua és la dels nous poderosos, una llengua que la majoria encara no sap, i que per això mateix val la pena, perquè garanteix l’accés a recursos exclusius: una feina ben pagada a la nova administració, l’accés a contactes i cercles d’influència o la possibilitat de poder presumir (qui es pot resistir a mostrar en públic com domina l’anglès?). Després, a poc a poc, la llengua es va estenent. Alguns potser ja no només l’adopten sinó que la transmeten als fills en exclusiva: per què parlar-los en la dels avis, si és la dels perdedors, la dels arreplegats? I així fins que és la llengua de la majoria. I aleshores és clar: de sobte s’ha tornat la comuna, la que ens uneix, la llengua de tots. I continuar parlant la d’abans s’ha convertit en un acte d’insolidaritat, de rebequeria o, pitjor encara, de traïció (això si encara és forta), o potser en un acte ridícul, risible, endarrerit, antiquat (si ja és a les acaballes).

De segur que es tracta d’una obvietat, però a vegades sembla que no ho recordem: es diu que és impossible de preservar les llengües petites, que és impossible que els seus parlants puguin tenir determinats serveis com ara escola, fonts d’informació, mitjans de comunicació, accés a l’administració… en la llengua pròpia. Que seria molt car, que caldrien molts traductors, una gran inversió… I tanmateix s’han fet inversions ingents, i se’n continuen fent, per estendre les grans llengües, en aquesta guerra per un pastís com més va més gros que no té a veure ni amb valors universals ni amb igualtat ni amb unió. O potser sí, amb un valor universal sí que hi té a veure: el de la cobdícia i la set de poder.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb