Commoció per la mort del periodista Manuel Cuyàs

Tenia seixanta-set anys i s'ha mort a causa d'una leucèmia · Era conegut per les seves cròniques i l'estil personal de narrar l'actualitat

VilaWeb
Redacció
15.06.2020 - 16:00
Actualització: 15.06.2020 - 18:00

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

El periodista Manuel Cuyàs (Mataró, 1952) s’ha mort a seixanta-set anys a causa d’una leucèmia que ell mateix va anunciar en un article al Punt Avui, diari del qual va ser director adjunt. Segons que va explicar, era previst que li fessin un trasplantament de moll de l’os a l’abril, però es va haver d’ajornar per la crisi pel coronavirus. El 15 de maig va publicar el seu darrer article, en què va anunciar que faria una pausa llarga perquè havia arribat el moment del trasplantament.

Cuyàs va ser cofundador del setmanari el Maresme (1977-82) i de la revista Mataró Escrit (1986-94). Va començar a col·laborar al Punt Diari el 1987 com a articulista d’opinió. Fou un columnista de referència. Acostumava a començar les columnes amb una vivència personal, que li feia de falca per a tractar un tema més general. Quan el Punt del Maresme va aparèixer, el 2 de febrer de 1995, va esdevenir-ne el director editorial. També ha estat gestor cultural a l’Ajuntament de Mataró i de l’Olimpíada Cultural. El 2001 va ser designat director de l’edició Catalunya del Punt.

Va publicar una desena de llibres, alguns dels quals van ser traduïts a l’anglès, l’espanyol i l’alemany. També va col·laborar amb Jordi Pujol, escrivint els tres volums de les seves memòries. Ell es feia dir curador de les memòries, i no pas biògraf, ‘perquè un biògraf és algú que investiga, busca fonts i fonts escrites. I si el personatge és viu, el busca. Però jo no vaig fer això. Jo vaig transcriure unes memòries.’

I sobre les seves, de memòries, en va escriure un volum: El nét del pirata (Proa, 2014), que parlava de la seva infantesa i s’acabava amb el final de la dictadura franquista. L’èxit d’aquestes vivències el va portar a confegir una antologia d’articles que va titular Enamorats de l’Audrey Hepburn (Proa, 2015), amb evocacions de caràcter costumista, referint-se a la gastronomia, les festes populars, el cinema, els viatges, l’ideari femení… De la seva relació durant sis anys amb Jordi Pujol, del Pujol que va conèixer, de tot allò que Pujol no va voler explicar en les memòries, Cuyàs deia que quedaria per a un altre volum. En aquests sis anys després d’El nét del pirata, no ha aparegut cap més volum que continuï les seves memòries. No el va voler escriure. Tanmateix, sí que es va avenir a parlar de Pujol l’any passat, arran dels cinc anys de la confessió de l’ex-president.

Cuyàs anava a la seva i gastava un cert aire noucentista. Solia portar barret, costum que havia après del seu pare. Ell era un mataroní de bé, bon coneixedor de la ciutat i que gaudia ensenyant-la. Parlava de les dues parts històriques, l’antiga i la nova: la de la basílica de Santa Maria i la de l’església de Santa Anna; la que diu ‘somaia’ i la que no ha dit mai ‘somaia’, sinó sempre ‘llonganissa’; la del ‘guaita’ i la del ‘mira’; la de la banda dreta, que era tancada entre muralles, i la de la banda esquerra, que va créixer extramurs. Ell era de la Rambla, de la banda moderna, i això, és clar, el determinava. Cuyàs va construir un univers literari al voltant de Mataró.

Periodísticament, Manuel Cuyàs tenia una mirada pròpia, sovint sorprenent i també sorneguera. El punt de vista que aportava, juntament amb la manera de narrar, clara i llaminera, i un català genuí, li havien conformat un estil recognoscible, que s’emmarcava dins el periodisme literari i que bevia de prosistes com Josep Pla i Josep Maria de Sagarra. El Cuyàs columnista era respectat i, d’uns anys cap ací, també era conegut perquè participava en tertúlies de ràdio i de televisió.

Va ser reconegut amb nombrosos premis, com el Jaume Ciurana (1987), el Manuel Bonmatí de periodisme (2010), el Ploma d’Or dels alumnes de Periodisme de la UAB (2012), el de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC) a la trajectòria professional (2013) i el d’Òmnium Cultural de Mataró (2014).

Mostres de condol per la seva pèrdua

La mort de Cuyàs ha causat un impacte a diversos sectors del país, que han manifestat el dolor per la seva pèrdua i el condol a la família a les xarxes socials. Vegeu-ne ací alguns missatges:

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies