Escoltar Manuel Castells a Barcelona és un luxe escàs. La presentació al Palau de la Música de Barcelona del seu llibre ‘De la crisis económica a la crisis política. Una mirada crítica’, que recull una selecció d’articles publicats a La Vanguardia del 2008 al 2015, va ser una bona oportunitat per a gaudir-ne i escoltar com descabdellava l’anàlisi sobre aquests nou anys de crisis. El discurs intel·ligent, irònic, elegant i descarnat no va eludir cap dels temes clau que han transformat Europa, Espanya i Catalunya durant aquests darrers set anys.

Potser per l’entorn, potser perquè és un dels temes menys recurrents en el seu discurs, la seva visió del moviment sobiranista va ser important. Fent l’anàlisi de la crisi política de l’estat espanyol, Castells va remarcar el caràcter de moviment social de l’independentisme: ‘La base de l’independentisme és un moviment social, amb l’extraordinària ajuda de les elits espanyoles. Els moviments socials sempre parteixen d’una humiliació intolerable. Segur que si Rajoy continua manant, l’independentisme pujarà a un 60% en una dècada.’ Castells pensa que la prova que l’independentisme és un moviment social és que quan en desapareixen els responsables com Mas el sobiranisme continua; encara que potser baixa l’independentisme polític, l’efervescència del moviment social segueix existint. Sobre això, va assenyalar la importància que un 60% dels joves s’hi sentissin vinculats. Castells va comparar la força de moviment social de l’independentisme català amb la del basc i, també, amb la del nacionalisme radical gallec o allò que ell anomena valencianisme intransigent respecte de l’opressió cultural viscuda en el passat. És en aquest sentit que també va esmentar que Podem tenia justament l’arrelament més fort en aquests llocs, i que això era important.

‘L’independentisme és un moviment social, no una confabulació política’
Al llibre, Castells ha seleccionat vuit articles sota el títol ‘L’independentisme i la qüestió catalana’, la majoria dels quals –escrits en dates decisives– són una anàlisi d’un observador agut que va evolucionant amb els fets. Parla de la irresponsabilitat socialista de proposar un estatut i després retractar-se’n, del designi carpetovetònic recentralitzador del PP i dels barons regionals andalusos o madrilenys. Però sobretot insisteix en la idea de l’independentisme com a moviment social en contra de l’opinió que és una confabulació política. Són articles que podien haver quedat obsolets, però, malgrat ser escrits entre el 2009 i el 2015, són útils perquè aporten reflexió i alhora assenyalen els punts de l’evolució del procés sobiranista i també els punts de confrontació o confluència amb la política espanyola. Castells veu un encreuament entre el moviment 15-M i l’independentisme, tots dos en plenitud durant la primavera del 2011. Ho sintetitza així: ‘Quan la gent és al carrer, els moviments es troben.’

Un dels temes recurrents dels articles de Castells, en el capítol del llibre ‘El moviment independentista i la qüestió catalana’  és fer obrir els ulls a qui no veu que la realitat del moviment independentista té un profund arrelament social. El setembre del 2012 escriu: ‘El que és important és la tendència. I aquí és on la confluència de la crisi econòmica, la crisi de legitimitat política i la humiliació de la mateixa identitat porten cap al més gran sentiment independentista de la història contemporània.’ I ho fa també cercant arguments per a contrarestar els qui pensen que el moviment es pot aturar: ‘L’experiència històrica diu que quan l’àmplia majoria d’un poble pensa en contradicció amb la Constitució, és aquesta la que canvia, si no és que s’imposa una dictadura, quelcom socialment inviable’ (2012). Aquesta idea és present en molts altres articles. Per exemple, el 2013 afirma: ‘Un moviment social d’aquest calat no sap de constitucions. Busca les seves vies de pas fins que troba sortides, múltiples sortides. Com l’aigua… L’impossible es fa possible.’ També destaca com el 27-S representa la internacionalització del conflicte Catalunya-Espanya.

L’últim article és de l’octubre del 2015, poc abans de les eleccions, entre moltes coses interessants, es lamenta de que no sigui possible fer un referèndum: ‘El que és veritablement dramàtic és que la fórmula democràtica i civilitzada per començar a desembolicar el nus de la confrontació estigui plantejada des de fa temps i tingui el suport d’un 80% dels catalans i gairebé de tots els estaments socials, incloses la Cambra de Comerç i les associacions empresarials. Un referèndum (orientatiu o vinculant) legal, preparat amb totes les garanties […], i és que la més gran paradoxa és que els que acusen i bloquegen una solució dialogada són els que s’encastellen en l’essència de “la España, grande y libre”.’

La Caixa, factor diferencial de la crisi econòmica a Catalunya
Durant l’acte, Castells va dir que la crisi econòmica a Catalunya havia tingut dos factors que l’havien diferenciada de la resta de l’estat espanyol. Per una banda, l’existència d’una caixa forta com La Caixa, que no va fer fallida sinó que, tot al contrari, va aprofitar-ho per consolidar-se; i la d’un banc com el Banc de Sabadell que, segons Castells, ha estat al marge de la política especulativa. I, per una altra banda, l’existència d’un sector empresarial innovador. Segons Castells, La Caixa i Kutxa són dues excepcions en el món de les caixes que han desaparegut perquè van tenir una relació molt diferent amb la política. Des del seu punt de vista, més aviat eren aquestes entitats que influïen el sistema polític, i no pas a la inversa, com passava amb la majoria de caixes. Castells també va tenir paraules dures per la manera com va tractar la Caixa Catalunya el govern socialista de Catalunya, que en ‘va fer una gestió desastrosa que acabarà als tribunals’.

La gravetat que ‘House of cards’ sigui el món real
Castells també va concloure que la crisi global política i financera tenia l’origen en una crisi de legitimitats: ‘La majoria dels ciutadans creuen que els governs i els partits no els representen. S’ha trencat el vincle essencial entre la societat i les persones que se suposa que la representen, perquè no ens fiem d’aquell a qui donem el vot ni de qui ens guarda els diners.’ És en aquesta desconfiança que neixen els moviments socials que fan canvis profunds, perquè canvien les regles del joc, desborden els sistemes polítics, afermen valors nous i no tenen l’obligació de ser realistes: això els toca als polítics. Castells es va reivindicar com una de les persones que havia vist que el moviment del 15-M era més transcendent que no volien veure alguns, que havia estat l’embrió de la nova política. Malgrat les simpaties que els moviments socials desperten en el professor emèrit de Berkeley, els va advertir que la nova política no es tracta de ser d’esquerres o de dretes, sinó de no practicar l’antiga regla de ‘Vota’m, que jo ja faré’.

La corrupció va ocupar bona part de la presentació, però tot allò que en va dir es pot condensar en una  de les frases més  àcides i devastadores de la presentació: ‘”House of cards” és el món real i això és gravíssim.’ I perquè ningú se n’anés amb la sensació de lleugeresa o de frivolitat va tancar l’acte amb  una frase rotunda que és una  síntesi perfecta de tota la conferència: ‘El que és fonamental no és que hi hagi govern en dues setmanes, després de les eleccions, sinó que es restableixi el vincle entre societat i representació política. Això significaria un avanç en la regeneració de la democràcia, sense la qual estem en gran perill, en un món de barbàrie.’

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.