14.12.2020 - 21:50
|
Actualització: 15.12.2020 - 07:50
El Tribunal Suprem espanyol ha fet una maniobra insòlita, amb què pretén transformar una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans contra l’estat espanyol per haver violat un dret fonamental d’Arnaldo Otegi en un procediment que li augmenti el càstig. Només així es pot interpretar la decisió feta pública ahir pel Suprem de repetir el judici contra Otegi, Rafa Díez, Sonia Jacinto, Miren Zabaleta i Arkaitz Rodríguez pel cas Bateragune, pel qual foren condemnats a presó i inhabilitació, i d’argumentar que el vol repetir per complir la sentència d’Estrasburg. I això que Otegi ja va complir els sis anys i mig de presó i el febrer vinent haurà complert la condemna d’inhabilitació. La maniobra amaga un mecanisme de perversió judicial sense precedents fins ara a l’estat espanyol i que es pot interpretar també com un missatge d’amenaça i advertiment als presos polítics que pensen a recórrer a Estrasburg contra la sentència.
La gravetat de la decisió del Suprem s’explica per la successió d’esdeveniments d’ençà de la sentència del 2011 contra els encausats en el cas Bateragune, que foren acusats d’haver provat de reconstruir Batasuna com si fos un instrument d’ETA, tot i que, justament, en aquell moment tant Otegi com Rafa Díez i la resta d’acusats feien els moviments per allunyar l’esquerra abertzale d’ETA i per condemnar la violència política. Tots van complir íntegrament les penes de presó que els van ser imposades. En el cas d’Otegi, sis anys i mig de presó. La pena d’inhabilitació per a càrrec públic l’haurà complerta el mes de febrer del 2021, és a dir, d’ací a tan sols dos mesos. I aquest és l’element que aprofita el Suprem per a fer una interpretació recaragolada del Conveni Europeu dels Drets Humans.
Perquè convé recordar que el Tribunal de Drets Humans va condemnar l’estat espanyol per haver-los vulnerat el dret fonamental d’un judici just, recollit en l’article 6.1 del conveni. I fou així per una qüestió de forma, per un exabrupte de la magistrada de l’Audiència espanyola Ángela Murillo, que va delatar que tenia un prejudici sobre Otegi, que tenia una posició prejutjada i que, per tant, el privava del dret d’un jutge imparcial. L’incident va passar el gener del 2010, quan Otegi era jutjat per un altre cas, per haver participat en un homenatge al pres d’ETA José María Sagardui. Murillo li va demanar:
—Vostè condemna rotundament la violència d’ETA?
—No ho respondré, això.
—No em respondrà, oi?
—No.
—Molt bé, ja ho sabia. Pot anar-se’n.
Justament per aquell “ja ho sabia”, el Suprem va anul·lar aquell judici, però en canvi, després, Murillo va tornar a jutjar Otegi pel cas Bateragune. I el va condemnar. Otegi i la resta d’acusats van recórrer al Suprem, que no els va fer cabal; van passar pel Tribunal Constitucional, que va tenir el recurs encallat durant anys; i finalment van anar a parar al Tribunal d’Estrasburg, que els va donar la raó pràcticament una dècada després dels fets. Era un revés judicial important per a l’estat espanyol, una taca notable a l’expedient, tot i que el mal ja era fet per als condemnats, perquè van haver de complir íntegrament les penes de presó. Alguns encara tenien temps perquè s’acabés la pena d’inhabilitació, i és en aquest context que tots van fer valer al Suprem la sentència d’Estrasburg perquè la condemna els fos anul·lada.
Primer moviment: el Suprem acata Estrasburg
I fou així. El 31 de juliol proppassat el tribunal resolia en favor d’Otegi i donava compliment a la sentència europea, anul·lant la condemna. Otegi fins i tot anunciava que demanaria una indemnització a l’estat espanyol per haver-lo empresonat injustament. Però en aquell moment no es podien pas imaginar que la sala segona del Suprem, la sala penal, la que presideix Manuel Marchena, en connivència amb la fiscalia del tribunal, ordia una estratègia per a fer-li pagar la humiliació. Una estratègia que es fonamenta en l’article 954.3 de la llei d’enjudiciament criminal (LECRIM). Aquest article, d’ençà del 2015, és l’únic que estableix el procediment per al qual la justícia espanyola ha de fer complir les sentències condemnatòries del Tribunal d’Estrasburg. I és un article que parla de “revisió de la sentència”. Diu que es podrà fer “quan el Tribunal Europeu dels Drets Humans hagi declarat que la resolució fou dictada en violació d’algun dels drets reconeguts en el Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Fonamentals, sempre que la violació, per la seva naturalesa i gravetat, impliqui efectes que persisteixin i que no es puguin acabar de cap manera que no sigui mitjançant la revisió.”
La interpretació d’aquesta redacció és que es podrà revisar la sentència condemnatòria en cas que els efectes d’aquesta condemna perdurin. És a dir, per a mitigar-los, aquests efectes. Això vol dir que en un cas en què la condemna ja ha estat complerta, no s’ha pas de repetir el judici, sinó que n’hi ha prou –s’entén, perquè la llei no ho especifica– amb l’anul·lació de la condemna. Com va passar, per exemple, en el recent revés judicial europeu contra Espanya per la condemna contra l’ex-president del parlament basc Juan María Atutxa. De fet, d’ençà de l’entrada en vigor d’aquest article de la LECRIM, el 2015, no hi ha cap precedent de repetició d’un judici perquè hi hagi hagut una sentència d’Estrasburg.
Segon moviment: com capgirar la normativa europea
La perversió en el cas Bateragune és que tots ja havien complert fa anys la condemna de presó i que només quedaven dos mesos per haver extingit també la responsabilitat penal per inhabilitació. Faltava ben poc perquè se’ls acabés aquesta darrera part de la condemna, i la decisió més garantista del Suprem per a l’afectat hauria consistit a deixar-ho estar, anul·lar la sentència o bé esperar que s’acabés aquesta responsabilitat. Però en canvi, ara, just ara que, a més, EH Bildu s’ha convertit en un actor polític que vol guanyar centralitat al congrés espanyol pactant el pressupost de Sánchez, el Suprem castiga el màxim referent d’aquest espai polític. I ho fa amb el pretext de protegir-li un dret com el de la revisió de sentència.
El Suprem ho argumenta dient que, segons l’article 4.2 del protocol número 7 del Conveni Europeu dels Drets Humans, el dret de tot ciutadà a no ser sotmès dues vegades a judici per uns mateixos fets té una excepció, que és la de la revisió de sentència quan en el procediment hi ha hagut la violació d’algun dret fonamental. Aquest seria el cas d’Otegi, a qui li van vulnerar el dret d’un jutge imparcial. Però aquest protocol deixa clar que ha de ser en benefici de l’afectat, i de la jurisprudència del TEDH se’n desprèn que aquest mecanisme és pensat per a casos en què la sentència d’Estrasburg arribi quan el condemnat encara rep els efectes de la condemna. El Suprem pot dir tècnicament que Otegi encara els rep, perquè li manquen (tan sols) dos mesos d’inhabilitació. Heus ací el mecanisme de perversió.
Què faran ara? Repetiran tota la fase de judici oral del cas Bateragune? Faran passar novament tot el calvari als afectats i a les seves famílies? I aquest judici nou arribarà abans del 28 de febrer de l’any entrant, que és quan s’acaba la inhabilitació? Si el judici arriba més tard, el Suprem haurà fet rebentar fins i tot la seva argúcia legal portada al límit per a poder repetir el judici i voler humiliar novament Otegi? I encara una darrera qüestió: com pot ser que algú que ha estat sis anys i mig il·legalment a la presó hagi de tornar a comparèixer davant un tribunal pels mateixos fets si no és perquè l’indemnitzin i perquè castiguin l’estat que ho ha permès? Caldrà que el Suprem respongui aquests interrogants aviat. De moment, encara ara no ha fet públics els detalls i els arguments de la seva decisió.
Tercer moviment: l’amenaça implícita als presoners polítics
Però encara hi ha una altra derivació molt important, que va més enllà del cas Bateragune, i que té a veure amb els presoners polítics catalans, en un moment en què ja miren amb impaciència el Tribunal d’Estrasburg. Aprofitant el cas d’Otegi, justament ara Marchena els envia un altre missatge, amenaçador, advertint-los fins on està disposat a arribar el Suprem per a fer-los pagar el referèndum del Primer d’Octubre. La qüestió és si es podria repetir una situació com la d’Otegi en el cas dels presos polítics. Durant el judici Marchena va protagonitzar un incident força semblant al de la jutgessa Murillo, en aquest cas de parcialitat descarada contra la defensa de Jordi Cuixart. Però les demandes dels presos poden ser molt més àmplies, per vulneracions ben diverses de drets fonamentals. Les condemnes de tots són de penes de presó més altes que no les del cas Bateragune, i és ben possible que quan arribi un pronunciament d’Estrasburg encara siguin a la presó.
Si fos així, i si l’estat espanyol fos condemnat per la violació d’algun dret fonamental, els presos tindrien el dret de revisió de sentència, de repetir el procediment, segons el Conveni de Drets Humans i segons la llei espanyola. Però sempre que fos en benefici, i no pas en perjudici, de qui ha estat condemnat en un procés en què li han vulnerat drets, segons que deixa ben clara la guia d’aplicació del protocol número 7 d’aquest conveni que s’ha fet pública recentment. Què faria en un cas com aquest el Tribunal Suprem?
Abans d’això hauran de passar dues coses importants. La primera, que el Tribunal Constitucional espanyol resolgui els recursos dels presoners polítics contra la sentència que els condemna. Quant temps els tindrà desats al calaix? Només aleshores s’obrirà la via d’Estrasburg. I la segona, quines seran les conseqüències d’aquesta decisió sense precedents del Tribunal Suprem sobre Arnaldo Otegi. Perquè aquest moviment que fa per haver-li violat un dret, implicarà que li’n violin uns quants més, com ara el dret d’un procés degut. La defensa d’Otegi haurà d’explorar les possibilitats que pugui tenir de tornar a recórrer contra una decisió així a Europa, i no tan sols al TEDH sinó també al TJUE. I encara més: si el segon judici va endavant, pot tenir un impacte polític enorme, i el disbarat pot coincidir –tant en el temps com en els protagonistes– amb els casos dels presos catalans.
