Espanya és un estat literalment contranatural, perquè és construït per combatre un accident geogràfic. La península, que vol dir la mar, és una nosa que per inèrcia engabia l’interior i enriqueix la costa. I això és l’arrel de tot. L’intent d’unificació cultural i l’espoliació econòmica de tota la perifèria és la manera que va trobar Castella d’evitar de quedar-se sense porta al món. I això, a Catalunya, afegint-hi l’agreujant del Pirineu, de la Mediterrània i, sobretot al principi, de la competència en tradició imperial.

Va bé de repassar-ho perquè d’aquí udolen Casado i Abascal als seus escons. Espanya ha hagut de fer força a cada moment de la seva història per frenar l’impuls natural, que és que la perifèria desemboqui a la mar i no pas a Madrid, i per això viu immergida en una tensió constant que guspireja i es respira. Com que Castella ha acumulat prou força (la d’un estat) per a aconseguir que un fenomen tan improbable com Espanya semblés viable i convenient, aquesta tensió ha pogut perviure dissimuladament en les èpoques que, de la perifèria estant, ningú no tibava prou la corda.

La tensió esclata i es fa bullent o bé quan Catalunya empeny i es revolta, o bé quan, després de l’exabrupte nacional, els socialistes, que no han pogut manar mai sense el suport parcial de la perifèria, fan veure que és possible una Espanya plurinacional (és a dir, a favor de la península) i s’alineen amb els nacionalistes i els independentistes. És llavors que als altres la ràbia els sulfura fins al punt que s’aboquen, ferotges, a degradar les institucions pròpies amb la barroeria i la baixesa moral amb què ho han fet aquests dies, perquè és un atac a la seva naturalesa i no hi tenen res a perdre.

El poder espanyol és un forat negre que xucla tothom cap al centre i cap a la uniformitat. El PP i el PSOE, malgrat les desavinences sobre l’avortament o les pensions, són tots dos projectes contra la península, perquè han hagut de manar. A efectes nacionals, reprimeixen exactament de la mateixa manera i Podem també ho farà quan passi de la retòrica als fets, encara que no ho vulgui. Defensen els mateixos interessos, però la dreta lamenta que no es pugui oprimir obertament i l’esquerra creu que es pot deixar d’oprimir sense fer la independència. A Sánchez tant li fa perquè, en el fons, no el guia cap principi. S’equivoquen tots.

Qui té presos polítics no és el govern, ni la judicatura, ni tan sols l’estat: és aquesta idea antinatural d’Espanya, que no és pas una de les idees possibles sinó l’única que pot donar forma a la seva existència. Per això és un projecte de país violent i destructor per si sol, i l’única cosa que fa és convertir en botxins els seus governants, siguin més simpàtics o menys, ho vulguin o no. I d’aquí ve que la reformabilitat sigui un insult i que sempre que ens hi hem supeditat hagi sortit malament. No hi ha res a reformar, no s’hi han de fer obres, Espanya no és mal·leable, no és cap edifici. És un bloc massís i infranquejable, i no hi ha maniobra possible que no sigui rebentar-la.

El drama, la molesta ferida que acompanya l’esquerra de l’estat espanyol és això, que no poden manar sense oprimir, i per això sempre argumenten amb ambigüitats, cinisme o bé traspuant, sense voler, un espanyolisme de què ells racionalment reneguen. A partir d’avui, Podem, l’esperança, serà corresponsable de la captivitat dels presos polítics catalans, dels exiliats, de les porres i del cop d’estat continuat al Parlament de Catalunya. Ells, que tantes vegades han promès que hi ha una altra Espanya possible, s’adonaran que no és veritat, si és que encara no se n’han adonat. I si ho han fet, deixarà d’importar-los.

Com una cantarella, aquesta darrera dècada l’espai dels comuns no ha deixat de repetir que el PP era una fàbrica d’independentistes, i insistien que s’havia de fer fora Rajoy. Una part de l’independentisme també se l’ha apropiat, aquest discurs: ‘No és contra Espanya, és contra aquests polítics.’ Però és una de les mentides d’origen del relat sobre el procés. La veritable fàbrica d’independentistes no és el PP: és el PSOE.

La conversió a l’independentisme de les bases pujolistes que s’havien cregut el peix al cove basta només per a explicar que, quan el vent bufa a favor, la inèrcia torna a fer independentistes els qui ja ho són de cor. Però la conversió important és la de tots aquells que confiaven en la segona generació de governants socialistes de la democràcia, que va fallar exactament igual que la primera quan, finalment, res no impedia l’adveniment del federalisme, i això va fer veure clar que el problema no era qui manava, ni l’any, ni el règim, ni el suport de la gent. Era Espanya.

Avui cau del tot la màscara i es consuma el tomb d’Esquerra. El pacte és una maniobra nociva, tramposa i que perjudica l’independentisme perquè alimenta l’engany, emblanqueix la repressió, adorm la correlació de forces que avui hi ha a Catalunya i desactiva la capacitat d’acció i negociació de l’independentisme. I tot per una promesa que la història, tossudament, ha desmentit una vegada i una altra.

Però no s’ha pas perdut tot. Els qui creiem que l’única manera de fer la independència és estimular la tensió natural de l’estat per obligar-lo a resoldre el conflicte, tenim una bona notícia. Esquerra, que tants cops darrerament ha rebutjat l’estratègia del ‘com pitjor millor’, no ha fet res més que perpetrar-la, sense voler, de la manera més paradoxal. El pitjor, per a Espanya, és que governi la cara amable. Encara que ells no ho sàpiguen. I encara que Rufián no ho cregui.

VilaWeb necessita el vostre suport

El dret d'informació és indiscutible i, en dies com aquests que vivim, que tothom hi pugui tenir accés és més necessari que mai. A VilaWeb treballem de sempre per donar la millor informació possible amb accés lliure, sense barreres de pagament. Simplement demanem als qui pugueu i vulgueu pagar que ens ajudeu fent-vos-en subscriptors, per poder garantir la continuïtat i la independència del diari.

Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb