23.05.2019 - 10:19
“Un relat és explicar una història” explica Carles Pont, professor de la Facultat de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra i Doctor en Comunicació Social. A les eleccions generals del 28 d’abril de 2019 els programes polítics de totes les formacions que es presentaven a Catalunya sumaven més de 700 pàgines; moltes d’elles amb conceptes i projectes molt tècnics que queden fora de l’abast de gran part de l’electorat mig.
Com decidir llavors? Com ho fem per triar la millor opció? I, és més, com fan els polítics per fer-nos saber que són els millors per a governar-nos durant quatre llargs anys? És aquí on entren en joc la comunicació política i dins aquesta, el relat polític.
Cadascun dels partits crea una història per explicar qui són, com són, què fan i què volen fer; i intentar que l’electorat es faci seu el discurs potser sense haver de llegir quasi res del que proposen. La construcció del relat canviarà completament els seguidors i detractors de la formació, per la qual cosa el seu procés de creació suposa un dels passos crucials en l’elaboració d’una campanya electoral.
Com es construeix el relat
El pas previ a tota campanya i relat polític és conèixer el “terreny de joc”. Quins recursos tenim per destinar a la campanya? Quina presència tindrem als mitjans? Saber aquests detalls tècnics ajuda a concretar els objectius i fins on es vol i pot arribar. A partir d’aquí, es perfila de forma més acotada la figura del candidat/a. David Espinós, consultor en comunicació, explica que abans de tot “cal conèixer el candidat, la seva història, qui és i d’on ve” a la vegada que també “controlar el terreny de joc”. Així, la campanya serà diferent segons el context: unes eleccions municipals (proximitat, personalisme) no són el mateix que unes autonòmiques o generals (força del partit, candidat com a celebrity). Així, abans de crear una història, hem de conèixer bé a qui presentem i en quin context. Espinós afegeix però que “no tot s’hi val per guanyar”.
Tota història té tres parts bàsiques -plantejament, nus i desenllaç- que es relacionen de forma lògica i coherent. Aquesta idea es pot aplicar a qualsevol àmbit sigui el cinema, la publicitat o la comunicació política mateixa. Ara però, és massa simple i necessita una sèrie d’elements bàsics per ser més complet. Klaus Fog i altres experts en storytelling els redueixen a quatre. Primer, construir un guió excitant amb fets, que transmetin al públic un missatge lògic i contundent: “Som el partit del canvi”. Segon, definir un conflicte pel que lluitar: “Estem en perill”. Tercer, fer un “guió” amb trames i sorpreses d’on l’heroi (candidat) en surti vencedor: “Ens posen impediments, però seguim”. I, per últim, definir una sèrie de personatges com l’heroi, la meta final o els ajudants.
El sociòleg Enrique Gil Calvo apunta que construir un relat coherent ajuda a crear una identitat col·lectiva amb un “nosaltres” com a nexe comú. Per a crear aquesta “identitat” cal generar imatges i idees que creïn un vincle amb els electors. El relat d’un partit ha d’aglutinar la gent i construir un imaginari en comú (“Qui som? Per què lluitem junts?”). Calvo posa l’exemple del relat de Podemos com un intent fallit de crear una identitat col·lectiva que “a falta d’un relat utòpic no ha sabut construir un col·lectiu” i actualment “està fraccionat entre la identitat de classe i la resta d’identitats alternatives”.
La figura del líder
Tot relat necessita un líder que expliqui la història i l’apropi a l’electorat. El líder és la cara visible de la formació. És la font d’informació més important a través de la qual l’electorat podrà conèixer no només el contingut del document, sinó també la manera de fer política del partit, les relacions amb els mateixos votants i amb les altres forces i els eixos en què es basa la seva ideologia.
El líder ha de ser el principal nexe d’unió entre el partit i els votants, i ha de ser capaç d’aconseguir generar en ells la suficient confiança com perquè li deleguin el trosset de parlament que els pertoca a través del vot. Espinós creu que el líder “ha de ser algú a qui li confiaries els fills o els diners”.
És, per tant, vital que la imatge del líder sigui la personificació d’allò que el partit vol transmetre a la ciutadania. Per exemple, si l’encarregat d’explicar una història de col·lectiu, d’assemblearisme, de treball en equip i d’inclusió es mostra egoista, vanitós, i amb aires de grandesa, es distorsiona el discurs del que pretenia abanderar-se el partit i perd tota la força per la mala tria del personatge que l’havia d’encarnar.
Així, la personalitat de la figura que representa el partit variarà per adequar-se en la màxima mesura possible a allò que es vulgui explicar, a com es vulgui explicar i a qui es vulgui arribar. A partir d’aquí el líder encarnarà una forma o altre de ser en funció del partit que representin i el relat a transmetre.
Les receptes guanyadores
La desafecció global cap al bipartidisme i l’establishment polític han conduït a apostar cada vegada més per moviments extraparlamentaris i polítiques molt més personalistes, que encarnen en el candidat aquella confiança perduda cap als partits tradicionals. La bona elecció d’aquest candidat ajuda a “superar” aquesta idea de partit en favor d’una personalitat outsider, més propera a l’electorat i, per tant, més efectiva a l’hora de sumar vots.
En els comicis dels últims anys observem una clara tendència a l’exaltació de la figura d’aquest líder “poc convencional” i format en ambients poc institucionalitzats, ja que ha provat ser una estratègia molt transversal que ha funcionat per a partits polítics de colors molt diferents. Trobem, per exemple, el personatge d’Ada Colau, líder de moviments socials que s’erigeix com a candidata “del poble” per arribar a Alcaldessa de Barcelona; com també el líder de Vox, Santiago Abascal, que va aconseguir irrompre al Congrés dels Diputats amb 23 escons jugant el rol d’antisistema en defensa dels interessos “reals” de la ciutadania.
La construcció d’un relat convincent manca de color polític, ideologia i partit; i és per això que és una arma tan perillosa. Per això és imprescindible que l’electorat sigui capaç de veure més enllà del que explica el líder, que posi en contínua qüestió el seu discurs i que adopti una actitud crítica activa, defensant-se com a subjecte polític independent i capaç de decidir per ell mateix enfront de l’homogeneïtzació dels nous partits de masses. Espinós apunta que, en un context de “poc anàlisi i confrontació d’idees cal fer una reflexió profunda de com estem informant i com s’està fent política”. La democràcia representativa ens fa delegar el vot, però no hauríem de delegar mai la nostra intel·ligència.
