Col·lección y Archivo Arturo E. Xalambrí
Centro de Documentación y Estudios de Iberoamérica
Cataluña, 3112, Montevideo
Mapa a Google

La veneració per sant Jordi ve de lluny a casa nostra. De fet, és el patró de Catalunya i de l’Aragó, com també de l’antic Regne de València (sols cal veure com el festegen els alcoians o admirar l’impressionant retaule del Centenar de la Ploma al Victoria & Albert Museum de Londres). Però la celebració del Dia del Llibre, el mateix 23 d’abril, no ve de tants segles enrere, sinó de fa menys d’un centenar d’anys. Va ser idea de l’editor i escriptor valencià Vicent Clavel i Andrés (1888-1967), que el 1920 es va traslladar amb la seva editorial Cervantes a Barcelona, on va ser un dels fundadors de Casa València i conseller de la Cambra Oficial del Llibre barcelonina. Des d’aquest càrrec va suggerir el 1923 l’establiment d’una Diada del Llibre el 7 d’octubre, una de les possibles dates de naixement del genial escriptor Miguel de Cervantes Saavedra. Però no va ser fins al 1930 que no es va començar a celebrar el 23 d’abril, data del soterrament –el 1616– de l’autor de l’universal Quixot, un dels llibres en castellà més traduïts en la nostra llengua i concebut, per cert, en ple confinament en una presó d’Alger.

Probablement, la gran passió que sentia Vicent Clavel per Cervantes i el seu cavaller de la trista figura –que, recordem-ho, en el seu periple d’aventures que el porten a Barcelona passa per Saragossa quan s’hi celebren justes en honor de sant Jordi– era idèntica a la d’un coetani i quasi conterrani seu a l’altra banda de l’Atlàntic. El bibliòfil Arturo E. Xalambrí Salom (1888-1975), nascut a Montevideo del matrimoni format pel sabater menorquí Antoni Xalambrí Píriz i la barcelonina Joana Salom Sansó, també va cultivar a l’Uruguai un culte per l’escriptor castellà fora mida. Lluny de seguir els passos manufacturers del seu pare, que l’últim terç del segle XIX va veure desfilar per la seva coneguda sabateria del carrer 25 de Mayo la majoria de governants del país (incloent-hi el descendent de sitgetans José Batlle y Ordóñez, que calçava un 45), Xalambrí fill va destacar pel treball intel·lectual. Abans dels deu anys, de fet, ja va néixer en ell la fal·lera pel Quixot, gràcies a la lectura dels fascicles que en rebia la seva mare de la impremta barcelonina de Miquel Seguí i, més endavant, de l’edició il·lustrada (Barcelona, 1897) de Jaume Pahissa i Laporta.

‘Em vaig apassionar per don Quixot perquè el veia com un símbol de l’ideal cristià’, explicava ja d’adult Xalambrí, profundament religiós i convertit en un exemplar funcionari del Banc de la República. En paral·lel a la feina i a la fundació d’algunes biblioteques ‘per a fer arribar bons llibres a moltes persones’ –com la Mariano Soler, a la catedral de Montevideo, quan sols tenia dinou anys–, va començar una incansable recerca d’edicions del Quixot. A la biblioteca de casa seva, al carrer Cornelio Cantera, 2728, en va arribar a acumular més d’un miler, entre les quals una de Rutger Velpius de Brussel·les del 1611, una altra d’Anvers del 1738, la de la Real Academia Española del 1780 i la de John Bowle de Londres del 1781. També en va aplegar moltes edicions il·lustrades de gravadors i pintors de prestigi com Salvador Dalí, Gustave Doré, Federico Ribas, Joaquim Sorolla i John Vanderbank, a més de nombroses traduccions en una trentena de llengües com l’àrab i el xinès, el japonès, l’esperanto i l’hebreu, el grec i el llatí, el guaraní, el finès i l’hongarès, el gaèlic, el català i, fins i tot, en braille.

La col·lecció, tancada dins les quatre parets de Casa Xalambrí, no es va obrir al públic fins al 1947, quan va decidir d’organitzar la Primera Exposició Cervantina a Montevideo en ocasió del quart centenari del naixement de Miguel de Cervantes. Allà mateix va expressar la voluntat que tots aquells volums esdevinguessin, algun dia, un element d’orgull per al seu país, cosa que va aconseguir pòstumament el 2015 quan Montevideo va ser nomenada Ciutat Cervantina. Però, com no podia ser d’una altra manera, pel mig hi va haver algun episodi quixotesc, com ara la reclusió de la seva col·lecció durant vint-i-cinc anys al monestir on residia una de les dues filles de Xalambrí (l’altra, Wiborada –patrona dels bibliòfils–, se’n va anar a viure a París). Finalment, el 2000 sor Cecilia Teresa va optar per cedir al Centro de Documentación y Estudios de Iberoamérica (CEDEI) la Col·lecció i Arxiu Arturo E. Xalambrí, que també inclou la resta d’obres de Cervantes, biografies, crítiques, exlibris, quadres, busts i medalles. I amb la intenció de recuperar-ne la figura, el Ballet Nacional del Sodre va plasmar el 2018 els paral·lelismes entre la vida d’Arturo Xalambrí i la del mateix Cervantes a l’obra El Quijote del Plata, que es va poder veure al Festival de Peralada l’estiu passat.

I una mica més: Pocs anys abans que l’impulsor del Dia del Llibre, Vicent Clavel, creés l’editorial Cervantes a València el 1916, el seu referent polític i col·lega, l’escriptor republicà Vicent Blasco Ibáñez, havia impulsat amb la mateixa denominació una colònia agrícola valenciana a l’Argentina. La història de Cervantes i Nueva Valencia, amb tot, no va anar com s’esperava, i un segle i escaig després gairebé només resta el cognom de l’autor del Quixot aplicat a un petit municipi de la Patagònia.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.