‘El Consell ha aprovat el decret pel qual es declara 2017 com a Any Blasco Ibáñez, en commemoració del 150 aniversari del naixement de l’escriptor valencià, per la seua singular contribució a la vida política i cultural valenciana.’ Així comença la nota de premsa que el govern valencià va publicar el 12 de gener passat, on argumentava l’homenatge a Vicent Blasco Ibáñez (València, 29 de gener de 1867-Menton, 28 de gener de 1928), per la seva tasca com a escriptor (amb novel·les naturalistes que retraten amb detall la vida valenciana de la fi del segle XIX i també amb grans èxits de vendes universals) i com a home d’acció vinculat a la política (l’anomenat blasquisme fou el moviment polític republicà hegemònic a la ciutat de València entre 1898 i 1933). Però aquesta figura clau de la València d’ara fa un segle també es va destacar en el terreny de l’edició i el periodisme (va crear el diari El Pueblo el 1894), i va arribar a tenir un curiós vessant aventurer i emprenedor que el va dur a fundar dues colònies agrícoles d’arrel valenciana a l’hemisferi sud.

L’empresa americana
El maig del 1909, ja amb renom internacional, Blasco Ibáñez es va desplaçar a Lisboa per embarcar-se cap a l’Argentina. A Buenos Aires, on se l’esperava amb molta expectació per a la commemoració del centenari de la Revolució de Maig, va pronunciar conferències molt ben pagades en uns quants casinos i va rebre homenatges d’algunes institucions, com l’Acadèmia de Literatura. D’aquell primer contacte amb el país sud-americà, en va quedar tan impressionat que quan va tornar a casa, el gener del 1910, es va abocar a escriure Argentina y sus grandezas, una mena d’enciclopèdia i quadern de viatge que va rebre el favor dels lectors. L’èxit del llibre, juntament amb l’impacte que va causar en Blasco el paisatge, els amplis horitzons i els relats dels aventurers agosarats que s’enriquien a l’Argentina, va empènyer el president d’aquell país, José Figueroa Alcorta, a proposar-li de colonitzar algunes terres de províncies perifèriques. Segurament la idea de materialitzar en territori argentí una petita València republicana i basada en l’ideari regeneracionista pràctic que professava, i on reproduir-hi els tarongers de l’Horta i els arrossars de l’Albufera, el devia esperonar a acceptar el desafiament. A l’agost tornava a creuar l’Atlàntic.

corrientes

Després de negociar amb el govern argentí, al desembre ja va formalitzar la compra d’una gran hisenda a la zona de l’Alto Valle del Río Negro (Patagònia), que va denominar Colonia Cervantes en honor de l’autor del Quixot, per a qui Blasco Ibáñez sentia veritable devoció. Aquell mateix mes va publicar als diaris El Pueblo i Heraldo de Madrid una crida als agricultors peninsulars per a refundar València a l’altra banda de l’oceà: ‘Els qui vulguin emigrar, que se’n vagin a l’Argentina, sense pensar en intel·lectualismes ni fer vida sedant de cafès i tertúlies. Des d’Espanya, vagin disposats a treballar-hi i a ser agricultors, i en tornaran rics i satisfets’, hi deia per intentar atraure colons cap a aquella finca remota pensada per al cultiu de vinya i farratge per a bestiar. A la carta als agricultors també els assegurava que sols s’havien de pagar el passatge: quan arribessin a Buenos Aires, l’empresa els portaria a la colònia, on rebrien una casa, menjar, cavalleries i les eines fins a la primera collita, que es repartiria entre l’agricultor i l’empresa. Així l’emigrant podria anar acumulant estalvis i, amb el temps, comprar la terra que treballava.

Poc després, l’11 d’abril de 1911, Blasco Ibáñez va fundar una segona colònia de cinc mil hectàrees més, a instàncies (i amb el suport) del governador de la província nord-oriental de Corrientes, Juan Ramón Vidal: va rebre el nom ben explícit de Nueva Valencia. Situada a l’actual terme municipal de Riachuelo (He’ë, en guaraní), al costat del riu Paraná, era destinada al cultiu d’hortalisses i de cítrics, tot i que també s’hi volia introduir l’arròs arran de la idoneïtat del terreny.

El fracàs colonitzador
L’aventura colonitzadora de l’escriptor i polític valencià per Sud-amèrica no va tenir gaire recorregut. A la Patagònia va instituir la Sociedad Cooperativa de Irrigación Colonia Cervantes, però ben aviat la inclemència climàtica, d’una banda, i la important depressió econòmica del 1912 al país, d’una altra, gairebé van arruïnar Blasco Ibáñez, que va mirar d’obtenir crèdits, sense èxit, per a salvar la colònia meridional. A l’últim va admetre com a soci el banquer Máximo Ruiz Díaz, que la primavera del 1913 va fer fallida i va obligar-lo a malvendre Cervantes a l’empresa agrícola de José María Rosa per a satisfer deutes i intentar conservar Nueva Valencia, a quatre dies a cavall cap al nord. Però no en va tenir prou: també es va veure obligat a desfer-se de propietats a València ciutat, on només va salvar un xalet a la Malva-rosa, l’actual Casa Museu Vicent Blasco Ibáñez. Malgrat l’immens esforç econòmic i la certa viabilitat d’aquesta iniciativa agrícola i empresarial, la nova València blasquista a l’extrem septentrional de l’Argentina tampoc no va reeixir. Una altra vegada van ser circumstàncies adverses, i per tant imprevisibles, les que van enfonsar la seva aventura colonial: a més de la fallida de l’esmentat banc creditor, una gran crescuda del Paraná va alentir-ne les obres i un canvi de signe polític al govern provincial va deixar-lo sense suports locals.

NV

La seixantena llarga de famílies valencianes que hi havien començat a arribar des de la primavera del 1911, provinents sobretot de Simat de la Valldigna i Vilallonga (Safor), Castelló de Rugat (Vall d’Albaida) i Alginet (Ribera), i que hi havien mantingut en tot moment la llengua, la cultura i la gastronomia pròpies del País Valencià, van restar majoritàriament a la zona de Corrientes quan Blasco Ibáñez va abandonar definitivament el projecte el 1914 i es va traslladar a viure a París. Per això encara ara hi ha uns quants cognoms valencians en aquest racó de l’Argentina (Aliaga, Bonastre, Carbonell, Catalá, Corts, Duran, Folguerà, Mogort, Morell, Rebull, Seguí, Solanes, Terraes, Vila…), convertit gràcies a aquells llauradors de fa un segle en el principal productor d’arròs del país. I la paella, és clar, hi és un plat ben conegut, com van comprovar amb sorpresa els germans Barraquer de Barcelona quan foren convidats a un congrés d’oftalmologia a Corrientes a mitjan segle XX. Quan van acceptar la invitació, van preguntar encuriosits als organitzadors què s’hi menjava, en aquelles terres, i els van respondre: ‘Paella.’ Ja a Corrientes, un dels famosos oftalmòlegs catalans va anar directe a l’encarregat de cuinar una paella per a cent cinquanta comensals i el va sotmetre a un exhaustiu interrogatori. El paeller argentí va aprovar amb bona nota: era el professor titular d’Anatomia de la Facultat de Medicina de la Universitat Nacional del Nord-est, el Dr. Antonio Terraes, descendent d’una de les famílies pioneres de Nueva Valencia.

Del 1909 al 1914 es va inscriure, doncs, l’etapa argentina, aventurera, idealista i més quixotesca de Blasco Ibáñez, que el va tenir allunyat temporalment de la literatura i la política… i quasi el va dur a la ruïna. Instal·lat des del començament del 1914 a la capital francesa, Blasco va reprendre l’escriptura: el juliol d’aquell any va publicar la novel·la de temàtica americana Los Argonautas, pocs dies abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, que va plasmar per mitjà de cròniques aplegades posteriorment a la Historia de la guerra europea de 1914. I l’any següent va escriure el llibre Los cuatro jinetes del Apocalipsis, amb la Gran Guerra i l’Argentina de fons, del qual va vendre més d’un milió d’exemplars (sobretot als EUA) i se’n van fer adaptacions cinematogràfiques i tot.

No va tornar mai més a l’Argentina, on sengles avingudes a Cervantes i Riachuelo (municipis agermanats) porten, això sí, el seu nom.

————-

De l’experiència de Blasco Ibáñez a l’Argentina, n’hi ha un parell de documentaris interessants:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb