Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Georgia Museum of Art
90 Carlton St, Athens, Geòrgia
Mapa a Google

Pere Daura i García va néixer el 21 de febrer de 1896, ara fa cent vint-i-cinc anys, podríem dir que per casualitat a Ciutadella de Menorca, atès que els seus pares, barcelonins, visitaven l’illa. Per això la família no el va inscriure al registre civil fins que no van poder tornar a casa, a Barcelona, on el pare tenia una petita empresa i era músic del Liceu. Si el lloc de naixement de Daura es pot qualificar de força imprevisible, molt menys fruit de l’atzar va ésser la seva carrera artística si tenim en compte que, a la mort prematura de la mare (1904), el va apadrinar el cèlebre Pau Casals, i que un dels professors que li van tocar a l’escola on es va matricular, la Llotja, es deia José Ruiz Blasco, el pare de Picasso. Amb aquest bagatge, doncs, i uns bons dots artístics per beure de l’efervescència cultural de la Barcelona del principi del segle XX, Pere Daura va començar a treballar en un taller d’escenografia abans de fer el salt, el 1914, a la meca de l’art del moment, París, seguint els passos d’un bon grapat de joves artistes catalans.

Els nous aires parisencs –només dissipats temporalment per complir dos anys llargs de servei militar a Menorca– el van portar cap a una pintura més vibrant i valenta en color, amb un cert deix expressionista i fauvista, que no pas la que havia practicat abans a Barcelona, integrat en l’anomenada Generació del 1917. Cap al final de la dècada del 1920, de fet, va ésser un dels fundadors, juntament amb l’artista uruguaio-català Joaquim Torres-Garcia, del grup Cercle et Carré (el logotip era seu), que volia aportar una sortida pròpia a l’abstracció geomètrica. En aquella època constructivista, com també eren etiquetats, havia conegut una altra pintora jove aterrada a París des dels EUA, Louise Blair, amb qui s’acabaria casant i establint en una bonica casa al poblet occità de Sent Circ de la Pòpia, a mig camí entre París i Barcelona.

Famós pel seu aire medieval, el petit poble es convertiria ràpidament en el refugi artístic ideal de la parella. La Louise el descrivia així: “Les coses que passen diàriament entre els seus tres-cents habitants són més interessants i punyents que totes les que tenen lloc en els films i obres de teatre d’una gran ciutat.” Amb una vida com la dels pagesos del segle XIII, tal com la qualificaven, la parella es va abocar a la pintura: Sent Circ, en efecte, seria d’aleshores ençà un dels temes recurrents de l’obra de Daura, formada principalment per imatges de la vida quotidiana, paisatges i retrats. D’aquell indret on va néixer la seva única filla, la Martha, només en va sortir arran de l’esclat de la guerra del 1936-1939: “No em puc quedar aquí veient com aniquilen la meva família. No és una simple guerra civil, és una invasió estrangera. No sóc cap anarquista ni comunista, però ara és el moment de totes les forces liberals d’unir-se, més enllà dels seus credos. Hi he d’anar”, va deixar escrit. Dit i fet, durant vuit mesos va lluitar amb l’exèrcit republicà, fins que fou ferit al front de Terol i repatriat a Sent Circ. La victòria feixista al sud del Pirineu i l’amenaça del nazisme arribant per l’est va empènyer la família a deixar Occitània i saltar als EUA.

Es van establir a Rockbridge Baths, a Virgínia, en una casa que la família de la Louise els havia regalat pel casament. I allà, obtinguda la ciutadania nord-americana el 1945, Pierre Daura (com se’l coneix als EUA) es va dedicar uns quants anys a la docència en universitats de l’estat. Però a la dècada del 1950, més conscient que mai del pas ràpid del temps, va voler deixar “una certa il·lusió d’haver aconseguit alguna cosa més o menys digna com a artista”. Va tornar a pintar amb força, amb colors més vius, l’energia que percebia de la natura, i en alguns moments va rebrotar la seva època abstracta de joventut. No pararia fins a la mort, l’1 de gener de 1976.

Tot i que a casa nostra hi ha obra seva al Museu Nacional d’Art de Catalunya i al MACBA, a Barcelona, com també al Museu de Montserrat i al Jacint Rigaud de Perpinyà, és al Georgia Museum of Art de la Universitat de Geòrgia on podem trobar una gran part del seu llegat artístic i arxiu personal, aplegats des del 2002 al Pierre Daura Study Center gràcies a una donació de la seva filla, Martha R. Daura, incansable difusora de l’obra dels seus pares. I des del 2020, a la veïna Universitat de Lynchburg, també hi ha el Daura Museum of Art.

I una mica més: Com no podia ésser d’una altra manera, el palauet medieval de la família Daura Blair a Sent Circ de la Pòpia es va convertir, el 2005, en una residència internacional d’artistes per a impulsar la creació contemporània i un centre de recerca per a totes les disciplines de l’art.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.