28.01.2022 - 21:50
Parque Los Caobos
P.º Colón, Caracas, Veneçuela
Mapa a Google
Al bell mig del parc Los Caobos, un dels més antics de Caracas i envoltat pel Museu de Belles Arts, la Galeria d’Art Nacional i el Museu d’Art Contemporani, s’aixeca d’ençà del 1967 la font monumental de Veneçuela. Es diu així perquè les grans escultures humanes que hi ha dins l’aigua representen les cinc grans regions del país: els Andes, El Ávila, el Carib, els Llanos i l’Orinoco. Ara, cal saber que tot el conjunt s’havia creat originalment el 1953 per anar al cor geogràfic de la capital, la plaça de Veneçuela, però arran d’una remodelació d’aquest cèntric espai urbà es va acabar traslladant fins al parc, d’on ja no se n’ha mogut. Si us en parlem, d’aquest important símbol escultòric veneçolà, és perquè és una de les moltes obres que va deixar a Caracas l’artista barceloní Ernest Maragall i Noble (1903-1991), un dels tretze fills del poeta Joan Maragall amb Clara Noble Malvido.
L’Ernest, el vuitè de la nissaga maragalliana, es va decantar al principi per l’arquitectura, però ben aviat va canviar una mica de rumb i va ingressar a la flamant Escola Superior de Bells Oficis, impulsada per la Mancomunitat de Catalunya. L’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera, el 1923, va comportar la clausura de l’escola i Maragall va optar per entrar com a aprenent al taller barceloní de l’escultor Josep Llimona. Al llarg de la dècada del 1920 també va fer viatges d’estudi a Itàlia i una llarga estada a París, on va travar amistat amb uns altres artistes catalans com Apel·les Fenosa, Aristides Maillol i Joan Rebull, a més de Pablo Picasso.
El 1937, ja tornat a Catalunya, va rebre dos encàrrecs importants: d’una banda, el Comissariat de Propaganda de la Generalitat li va encomanar de modelar el bust del president Lluís Companys; i, d’una altra, el Ministeri d’Educació de Veneçuela li va oferir d’exercir el càrrec de professor de modelatge a l’Escola d’Arts Plàstiques de Caracas. La complicada situació bèl·lica a Catalunya, juntament amb el fet que s’havia casat dos anys abans amb la veneçolana Josefina McGill Sarría, el van convèncer d’acceptar l’oferiment i s’hi va traslladar amb la dona. D’aleshores ençà, Caracas, amb permís de Barcelona, es convertiria en la ciutat on més obra seva hi ha a l’espai públic.
A la seva “segona pàtria”, de fet, Ernest Maragall es va convertir ràpidament en el representant de l’escultura oficial i va ser reconegut amb el premi nacional (1943) i amb la condecoració de l’Orde del Llibertador Simón Bolívar (1953). Així, a més de la font monumental del parc Los Caobos, també són seus els relleus en pedra sobre ètnies autòctones de l’Escola Experimental de Caracas (1938); els relleus al·legòrics de l’agricultura, el comerç, la indústria i la població a la façana de la seu del Banc Central de Veneçuela (1943); els monuments d’exaltació nacionalista Los Próceres (1955), Los Precursores (1956) i Los Símbolos (1957), amb relleus al·lusius a les quatre batalles per la independència de l’Amèrica del Sud (Carabobo, Pichincha, Boyacá i Ayacucho); el monument a l’heroi llibertador americà Bernardo O’Higgins (1955); el monument commemoratiu als caiguts de la Generació del 28 a la Universitat Central (1978-1979), i un bronze d’Eugenio Mendoza, fundador de la Universitat Metropolitana de Caracas, als jardins del campus (1982).
El parèntesi d’obres dels anys 1960 es deu a la presència de Maragall a Barcelona, on va fer el conjunt escultòric commemoratiu del poema “Oda a Barcelona” del seu pare, emplaçat als jardinets de Gràcia (1961), i el monument al·legòric a la sardana (1965), als jardins de Joan Maragall de Montjuïc, a més de La dona marinera (1966) a Lloret de Mar (Selva) i una estàtua en bronze de Pere el Gran (1973) al castell de Vulpellac (Baix Empordà).
Ernest Maragall i Noble es va morir el 13 de març de 1991, a vuitanta-set anys, però la seva obra en manté viu el record tant a la ciutat de naixement, Barcelona, com a la ciutat d’adopció i defunció, Caracas. I el seu cognom patern, ben present a la política catalana, també es conserva a la capital veneçolana gràcies al seu fill Julio Maragall, dedicat a l’arquitectura i amb uns quants projectes emblemàtics a l’esquena com l’edifici d’oficines Torre ABA (1974-1975), la premiada Villa Bermeja (1981) i l’espectacular seu de la Galería Freites (2003-2006).
I una mica més: Sobre Ernest Maragall i Noble i molts catalans més establerts a Veneçuela, en podeu trobar moltíssima informació al jove portal Arrelsve.cat, una iniciativa de Centre Català de Caracas per a centralitzar informació sobre la immigració catalana, valenciana, balear i aragonesa catalanoparlant a Veneçuela.
Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.
—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat
