El ripollès que va caricaturar Hitler i el nazisme

The Brotherhood of Mankind
515-577 1st St SE, Calgary, Canadà
Mapa a Google

L’escultura The Brotherhood of Mankind, formada per una desena de figures humanes monumentals, forma part del paisatge urbà del centre de la ciutat de Calgary, al Canadà. De fet, n’és una de les icones indiscutibles. Però, curiosament, aquest conjunt escultòric no fou fabricat per a aquest emplaçament ni tampoc per a aquesta ciutat, sinó per presidir l’interior del pavelló britànic de l’Exposició Universal de 1967 a Mont-real (Quebec).

Amb tota seguretat, l’artista que va materialitzar l’enorme instal·lació per encàrrec del govern britànic, Marian Armengol i Torrella (1909-1995), hauria desitjat de ser conegut mundialment per escultures com aquesta o per les pintures i retaules que encara conserva la seva família a Sabadell. Però aquest fill de Sant Joan de les Abadesses no comptava que, per atzar, acabaria essent molt més conegut per un vessant del seu perfil artístic al qual només es va dedicar de 1941 a 1945: el de caricaturista al servei de la propaganda aliada contra Hitler i els nazis.

La història d’un noi del Ripollès amb dots pel dibuix que, quasi sense voler-ho, es va convertir en un dels ninotaires més destacats del Ministeri d’Informació britànic és, com a mínim, insòlita. Catalanista i d’esquerres, Armengol va deixar el 1937 la dona embarassada, Anna Obradors Padrós, i una incipient trajectòria professional en l’àmbit de la publicitat per emprendre el camí de l’exili en plena guerra de 1936-1939. Decebut per les picabaralles internes i alguns esdeveniments de la República, com ara els assassinats a la rereguarda i els Fets de Maig, va sortir de Catalunya abans de la gran retirada republicana per allistar-se a la Legió Estrangera francesa, amb la qual fou destinat, d’entrada, al Sàhara i, posteriorment, a la batalla de Narvik, a Noruega, en un intent dels aliats per a frenar l’avenç dels alemanys cap a l’Àrtic.

D’esperit pacifista, diuen alguns que ni al front no va disparar mai una bala. Però quan el 1940 va desembarcar a la Gran Bretanya i va deixar l’exèrcit francès, va decidir d’empunyar una altra arma, la ploma carregada de tinta, per contribuir a ferir de mort el nazisme. Armengol, en nòmina del Ministeri d’Informació del Govern d’Unitat Nacional de Winston Churchill de 1941 a 1945 al costat de cartoonists consagrats de les illes Britàniques com ara David Low, Giles i Illingworth, es calcula que va arribar a dibuixar dos milers de vinyetes i caricatures dictades pels aliats i plasmades, amb uns quants estils (va haver d’inventar-se sobre la marxa una mirada i un traç propis com a caricaturista) i signatures (Mario, Armengol, Mario Hubert Armengol…), per traslladar un missatge propagandístic inequívoc: els alemanys, inevitablement, seran derrotats.

Si ja és insòlita la història de l’únic ninotaire català que va treballar intensament per als aliats i probablement el que més difusió ha tingut al món, encara ho és més que hagi quedat fora del radar fins ara. A la Gran Bretanya, tot i que hi va viure fins a la mort, el 1995, i hi va publicar dos reculls de caricatures de la Segona Guerra Mundial en format llibre, és un veritable desconegut i ni a la Universitat de Kent, amb l’arxiu de caricaturistes més important del país, no en tenien constància. I a casa nostra, més enllà de la família, gairebé ningú tampoc no en tenia referències. Va ser justament el seu fill, Benet Armengol, qui es va posar en contacte el 2024 amb el reporter Plàcid Garcia-Planas i l’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta, per comentar-los que a casa seva tenien el material que Armengol havia conservat tota la vida i que un estiu, en una visita d’un nét seu, havia decidit de cedir-lo a la família. Garcia-Planas i Gonzàlez van tenir la sensació de reviure la història que havien compartit amb la capsa vermella, un conjunt de més de cinc mil fotografies que Antoni Campañà Bandranas (1906-1989) va fer durant la guerra del 1936-1939 i que es van passar dècades amagades al fons d’una casa de Sant Cugat del Vallès fins que ells la van obrir al gran públic.

Fa un any, amb el fons de la família Armengol Gasulla –“un gran fris de la Segona Guerra Mundial”–, Garcia-Planas i Gonzàlez van comissariar l’exposició “Tinta contra Hitler“ al MuVIM de València, una mostra que ha aterrat amb algunes modificacions ara al Museu Nacional d’Art de Catalunya. En la inauguració, el director del museu, Pepe Serra, qualificava de “capsa vermella 2” l’aparició del no-res, vuitanta anys després, d’un autor català de tanta potència històrica i artística, que va beure de la intensa tradició de dibuixants i publicacions satíriques catalanes de la seva infantesa i joventut i amb un humor que els britànics van qualificar d’“esmolat, amarg, càustic, sense filtres i típicament català”. I els dos comissaris celebraven que hagi estat precisament ara, i no fa un parell de dècades, per exemple, que s’hagi rescatat la memòria i l’obra d’Armengol, perquè “ens interpel·la sobre els límits de l’humor en contextos dramàtics i brutals, de la mateixa manera que ens interroga sobre les lectures actuals del nazisme”. Per això, Garcia-Planas està convençut que “el mateix Armengol s’ha anat contenint i ha esperat a sortir ara”.

I una mica més: Un altre català que va treballar per al govern britànic a mitjan segle XX, en aquest cas a la BBC, va ser el periodista barceloní Josep Manyé i Vendrell (1909-2000), impulsor d’ençà de 1947 de les emissions catalanes a la ràdio de la corporació de difusió britànica.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat