Museu d’Art Modern de Morohashi
Kengamine-1093-23 Hibara, Kitashiobara, Japó
Mapa a Google

Al Japó és ben coneguda la fascinació i passió que hi ha per l’obra de l’arquitecte Antoni Gaudí. Però el surrealisme pictòric d’un altre català universal, Salvador Dalí, també hi atrau molt l’atenció, fins al punt que és l’únic país de tota l’Àsia –i el tercer del món– on hi ha un museu dedicat al pintor empordanès. El Museu d’Art Modern de Morohashi, en efecte, és situat en un bucòlic indret natural de Kitashiobara, a la prefectura de Fukushima, i aplega l’amplíssima col·lecció de quadres i dibuixos dalinians que va anar adquirint durant tres dècades l’empresari Teizo Morohashi. De les desenes d’obres exposades, n’hi ha una que capta poderosament l’atenció, però per motius que van molt més enllà de la qualitat artística. Parlem de La dansa. Les set arts animades (1957), també conegut per L’art del boogie-woogie o l’art del rock and roll. Com deia el New York Times fa uns quants anys, “no és una de les millors pintures de Dalí, però amb tota probabilitat és la que amaga al darrere la història més interessant.” O les històries, més ben dit.

Dalí va pintar –i vendre– el quadre dues vegades. La pintura original, del 1944, la va comprar l’empresari de Broadway Billy Rose, però es va destruir arran d’un incendi en una de les seves residències. Llavors Dalí li’n va pintar una segona còpia, a Portlligat, que Rose va vendre més tard a un altre novaiorquès, Joel Mallin. Des del 14 de maig de 1985, quan aquest últim la va subhastar a la casa Sotheby’s de Nova York, fins el 28 de novembre de 1994, quan Teizo Morohashi la va adquirir finalment a la casa Christie’s de Londres, la pintura va formar part d’una “col·lecció privada”, sense cap més detall, segons que consta al catàleg raonat de pintures de l’artista de la Fundació Gala-Salvador Dalí.

Els detalls d’aquest buit de propietaris, tan enigmàtic durant nou anys, els va revelar Victoria Eugenia Henao el 2018 al llibre Pablo Escobar: mi vida y mi cárcel. La vídua del narcotraficant més mitificat del planeta, tot i que no diu si va ser ella qui va pagar els 209.000 dòlars pel quadre a la subhasta de Nova York, assegura que el 1988 el quadre era a Colòmbia: “Em semblava increïble que amb tan sols vint-i-dos anys pogués tenir una obra d’art com aquella a casa meva”, hi confessa. Perquè, mentre lluitava una guerra oberta contra l’estat colombià i els càrtels de la droga rivals, Escobar va acumular una col·lecció d’art força important, sempre aconsellat per la seva dona: “En Pablo no en tenia ni idea, d’art. […] Només s’interessava per les antiguitats i pels cotxes antics.” En canvi, ella es va refugiar en l’escultura i la pintura, en un intent per fugir del clima de violència extrema que l’envoltava.

Una violència, val a dir, que va convertir ràpidament La dansa de Dalí en la pintura més especial de la seva col·lecció particular. D’entrada, perquè va sobreviure, juntament amb Henao i Escobar, a l’impacte d’un cotxe bomba davant la casa de Medellín on vivien el 1988. L’obra, que tenien penjada a la biblioteca, es va poder traslladar sense cap desperfecte a la casa de la germana d’Henao, en un altre barri de la ciutat. La tranquil·litat va durar poc: cinc anys després, el grup paramilitar dels Pepes (Perseguits per Pablo Escobar) la va assaltar i hi va calar foc. Al llibre, la dona del temut Patrón confessa que va pensar que, ara sí, la pintura havia quedat reduïda a cendres, però poc després de la mort del seu marit arran d’una operació de l’exèrcit, el 2 de desembre de 1993, el cap dels Pepes, Carlos Castaño Gil, hi va contactar per dir-li que estava disposat a tornar-li l’obra, salvada de l’incendi. En comptes d’acceptar la proposta, Henao va decidir de seguir un consell que li havia donat Escobar en vida: “El dia que em mori, deixa als meus enemics tot allò que et quedi perquè no et matin a tu ni als nostres fills.”

Està ben convençuda, de fet, que la decisió de no recuperar el quadre, transformat en una mena d’amulet particular, li va salvar la vida. En primer lloc, perquè la va ajudar a convèncer els enemics del seu marit que ella ja no representava cap amenaça per als seus negocis il·lícits. I, en segon lloc, perquè la pintura de Dalí es va convertir, d’alguna manera, en una indemnització per les despeses causades per la guerra amb Pablo Escobar. Així, mentre Henao i els seus dos fills –Juan Pablo i Manuela– sortien de Colòmbia per a establir-se a l’Argentina –amb noms canviats–, un intermediari dels Pepes venia La dansa en una subhasta a Londres a Morohashi, per una quantitat que no es va revelar. “Salvador Dalí, ni en els seus pensaments més surrealistes, no es podia imaginar que la seva obra seria onejada com a bandera de la pau entre dos càrtels”, conclou Henao.

I una mica més: De museus dedicats a Salvador Dalí, a més dels de Figueres i el Japó, n’hi ha un altre a la localitat de Sant Petersburg, a Florida (EUA), del qual ja vam parlar en un capítol d’aquesta sèrie.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.