Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Stadtkirche Darmstadt
An der Stadtkirche 1
Mapa a Google

Entre les atraccions turístiques de Darmstadt, més enllà de ser el centre del Jugendstil o modernisme alemany, hi ha l’anomenada Stadtkirche, la principal església protestant de la capital de Hessen. Situada a pocs metres del gran palau de la ciutat, a la seva cripta reposen les restes d’uns quants membres de la casa de Hessen-Darmstadt que van viure entre els segles XVI i XVIII. D’entre aquestes, es destaquen dues urnes esfèriques que pengen del sostre i que contenen el cor de dos prínceps de la família que van morir a l’estranger: els germans Felip i Jordi de Hessen-Darmstadt, fills del landgravi Lluís VI d’aquest principat catòlic de l’Alemanya central.

Si ens acostem a l’ou metàl·lic que conté el cor del príncep Jordi, hi podem llegir la inscripció següent: ‘Georgius Hassia Landgravius natus anno 1669 die 25 Aprilis, Carolo II. Hispaniarum Rege Principatus Catalaunis Prorex etc. Eques aurei Velleris, creatus anno 1698, Leopoldo Romanorum Imperatore nominatus Generalis Campi Mareschalus anno 1699, Rege Coronae Aragoniae Vicarius Generalis nuncupatus anno 1704, Obiit expugnando Castellum Montis Jovis areae Barcellonarum anno 1705 14. Septembris.’ No cal saber gaire llatí per intuir de qui, de què i d’on ens parlen. Jordi de Hessen-Darmstadt, nascut el 25 d’abril de 1669, de ben jove va decidir fer carrera militar i, després d’un viatge de formació per algunes ciutats d’Europa, es va posar sota la protecció de l’emperador d’Àustria i va participar en unes quantes campanyes, des d’Hongria a Irlanda. Entre les nombroses destinacions d’aquells anys sota les ordres dels Habsburg, el 1695 va rebre l’encàrrec de defensar dels constants atacs francesos el territori català, del qual passaria a ésser el 1698 lloctinent.

Però la mort el 1701 sense descendència de l’últim Àustria a la cort de Madrid, Carles II, i l’accés al tron d’un Borbó, Felip d’Anjou, va comportar la fulminant destitució de l’acabat d’investir cavaller del Toisó d’Or pels seus serveis a la monarquia hispànica. Acusat d’ésser procliu a l’altre pretendent al tron, l’arxiduc Carles d’Àustria, el príncep Jordi va ésser expulsat de Catalunya sota amenaça de presó. Però, tot i la marxa, no se’n va desvincular i, amb l’esclat de la guerra de Successió, va mantenir contactes secrets amb institucions catalanes i membres de la petita noblesa del país per a encendre-hi la flama de l’austriacisme. La seva tasca va anar, de fet, molt més enllà de conspirar amb l’anomenada Acadèmia dels Desconfiats i el futur grup dels Vigatans, el nucli dur de l’austriacisme català.

Nomenat per l’arxiduc a Lisboa vicari general de la Corona d’Aragó, des del 1704 va encapçalar molts intents d’invasió de places filipistes a tota la Península com a comandant de la flota aliada. La primavera d’aquell mateix any, per exemple, va fracassar en un primer assalt de Barcelona; a l’agost, va reeixir a ocupar en nom de Carles d’Àustria el penyal de Gibraltar, al capdavant de tropes angleses i neerlandeses i amb l’ajuda de tres centenars de voluntaris austriacistes catalans i valencians (com el general maulet Joan Basset i Ramos); i un any després va tornar a intentar capturar la capital catalana, ja amb un suport més ferm de la població principatina.

Per a alçar definitivament Barcelona i Catalunya contra Felip V, justament, es va ordir un pla d’atac sorpresa la nit del 13 al 14 de setembre de 1705 sobre el castell de Montjuïc, principal defensa de la capital. L’operació no va sortir com s’esperava i, malgrat que es va conquerir la plaça i, de retruc, va caure la ciutat i el Principat, les pèrdues per als aliats van ésser més que considerables. I qui sap si definitives per a l’esdevenidor de la guerra, atès que ‘durant lo combat una bala desmandada, o granada segons se digué, matà al dit príncep Jordi de Armestat, ab sentiment de tots los catalans, tant los que eran fora com los de dins de Barcelona’, segons consta als Annals consulars.

Al mateix document es diu més endavant que fou ‘enterrat en lo convent de nostra senyora de Gràcia’, l’església dels Josepets, on des del 1998 hi ha una placa en un lateral de l’altar major en record d’aquest estimadíssim ídol dels catalans, a qui es van dedicar tota mena de composicions literàries, exèquies i lloances, com aquesta de Narcís Feliu de la Penya: ‘S’ha mort el qui viurà eternament, sense que se n’oblidi la memòria en els annals de la fama i en els cors dels catalans.’ Parlant de cors: seguint la tradició de l’enterrament doble, molt estesa sobretot al Sacre Imperi Romanogermànic, abans de soterrar-ne el cos en algun lloc actualment desconegut de l’església gracienca el seu cor va ésser embalsamat i enviat, via marítima, cap a la seva ciutat natal, on des d’aleshores batega simbòlicament l’austriacisme català.

I una mica més: Entre el soterrament del cos als Josepets de Gràcia i l’arribada del cor a Darmstadt, val a dir, van passar sis llargs anys. El motiu va ésser, ni més ni menys, que la preciosa càrrega que transportava el secretari del príncep Jordi, Reuss, va ésser interceptada pels francesos prop de Sant-Maloù. Malgrat les negociacions i intercessions de la família i l’Església, no el van deixar arribar a la destinació fins que no es va aconseguir tancar un intercanvi per vint oficials navals francesos. El març del 1711, finalment, el cor del príncep Jordi reposava per sempre més a la cripta familiar.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.