Conxita Badia, la veu més lloada de París a Buenos Aires

Teatro Colón
Cerrito 628, Buenos Aires, Argentina
Mapa a Google

Felip Pedrell, Enric Granados, Amadeu Vives, Francesc Viñas, Apel·les Mestres, Francesc Alió, Pau Casals, Enric Morera, Jaume Pahissa, Joaquim Nin Castellanos, Lluís Millet, Federico García Lorca, Joan Lamote de Grignon, Manuel de Falla, Arnold Schönberg, Robert Gerhard, Richard Strauss, Eduard Toldrà, Claudio Arrau, Rafael Alberti, Margarida Xirgu, Alberto Ginastera, Nadia Boulanger, Juan José Castro, Carlos Guastavino, Heitor Villa-Lobos, Jayme Ovalle, Alícia de Larrocha, Narcís Bonet, Frederic Mompou, Manuel Blancafort, Joaquim Homs, Xavier Montsalvatge, Joaquín Nin-Culmell, Òscar Esplà, Rosa Sabater… La llista d’artistes de renom amb qui va mantenir relació professional i ben sovint personal la soprano, pianista i compositora barcelonina Conxita Badia i Millàs (1897-1975), de qui enguany es commemora el cinquantè aniversari de la mort, és una prova evident de la dimensió musical que va adquirir el segon terç del segle XX. “Una primeríssima lletrista” i “personalitat essencial” en la nostra cançó, seguint els termes del seu biògraf Joan Alavedra (1896-1981).

De l’enumeració anterior, tres noms destaquen especialment perquè van marcar profundament la seva trajectòria: el compositor i pianista Enric Granados (1867-1916), persona clau en la seva etapa formativa; el violoncel·lista, director i compositor Pau Casals (1876-1973), figura central en la seva eclosió professional; i el compositor andalús Manuel de Falla (1876-1946), amb un paper essencial en el seu exili (i èxit) al Con Sud.

Conxita Badia, filla d’una llevadora i d’un imatger religiós de Barcelona, va començar a estudiar de ben petita en una escola de música de barri, el professor de la qual va recomanar a la família que la portessin a l’acadèmia d’Enric Granados (1905). Admirat pel seu do musical i els seus dots lírics, el mestre la va deixar en mans de Frank Marshall per a estudiar piano i de Rosa Culmell per al cant. A només onze anys (1908) va fer els primers concerts com a liederista i a quinze (1913), l’Associació Wagneriana li va proposar el paper de Noia Flor a l’estrena al Palau de la Música Catalana de la versió de concert del Parsifal, de Richard Wagner. Els anys següents, Granados mateix, que quasi l’havia adoptada com una filla, la va acompanyar al piano en molts concerts pel país i la va convertir en el seu “instrument vocal”. El vincle amb el mestre queda demostrat amb un detall gens anecdòtic: la darrera carta que va escriure el compositor des del vaixell amb què tornava a Barcelona de Nova York –torpedinat pels alemanys al canal de la Mànega el 24 de març de 1916–, anava dirigida a Rosa Culmell per a agrair-li, justament, la manera com havia preparat la seva jove deixebla.

A l’acadèmia de Granados havia conegut, entre moltes més personalitats, el compositor Pau Casals, amb qui va intensificar la relació a les dècades de 1920 i 1930 com a col·laboradora inseparable. Amb ell i la seva orquestra simfònica de músics professionals, Badia va cantar com a solista en més de trenta concerts. Com recorda Eulàlia Domènech, besneta seva i autora del documentari Conxita Badia no existeix, Casals li confessà una vegada: “Tot el que he escrit per a veu de soprano, ho he escrit pensant en tu; tot, doncs, et pertany.” Fou precisament en l’assaig general amb l’Orquestra Pau Casals i l’Orfeó Gracienc del concert inaugural de l’Olimpíada Popular a Barcelona, el 18 de juliol de 1936, que tant el seu segon mestre com ella es van assabentar del cop d’estat del general Franco contra la República. Aconsellada per Casals i el conseller de Cultura Ventura Gassol, Badia va emprendre el febrer de 1937 el camí de l’exili, inicialment com a ambaixadora cultural catalana. L’acompanyaven les tres filles que havia tingut amb Ricard Agustí Montsech, el seu marit, que aleshores era a Amèrica. Charles Kiesgen, mànager de Casals, li va preparar una ronda de concerts per Anglaterra, França, els Països Baixos i Suïssa, amb gran èxit de crítica.

Però la primavera de 1938, a les portes de la Segona Guerra Mundial, va rebre una proposta de contractació al Brasil i no s’ho va pensar dues vegades: poc després es retrobava amb el seu marit a Rio de Janeiro. Va actuar un temps en escenaris brasilers, va debutar a l’Uruguai i finalment va arribar a Buenos Aires, on l’esperaven amb les portes obertes tant el Teatro Cervantes com el Teatro Colón per a convertir-la en “una llegenda” a l’Argentina, en paraules del músic Alberto Ginastera. Al Con Sud es va fer amb més exiliats com ella: l’editor Antoni López i Llausàs, el poeta Rafael Alberti, l’actriu Margarida Xirgu i els músics Jaume Pahissa i Manuel de Falla, amb qui ja havia coincidit a Barcelona i amb qui va col·laborar estretament en l’estada americana. Es diu que el compositor andalús (amb pare d’origen valencià i mare d’origen català), quan veia que la seva artista predilecta s’acostava al piano, li deia: “Toca’l, toca’l: em recordes tant l’Enric!”

El 16 de novembre de 1946, dos dies després de la mort de Falla, Conxita Badia s’embarcava amb la família cap a Barcelona: havia decidit que era el moment de tornar, després de nou anys llargs (i també fructífers) d’exili. Catalunya havia canviat de dalt a baix amb la guerra i la dictadura, és indubtable, però va saber trobar les amistats que mantenien viva la flama cultural i, a més de cantar en concerts públics i privats, es va dedicar en cos i ànima a inspirar els músics joves i a fer classes de cant, tant a casa seva com al Conservatori Municipal de Barcelona. Una de les seves alumnes més avantatjades, a qui va arribar a considerar una filla, es deia… Montserrat Caballé.

I una mica més: En escaiença de l’Any Conxita Badia ahir, 31 d’octubre, la cantant tornà al Teatro Colón de Buenos Aires amb la conferència “Conxita Badia i el seu vincle amb l’Argentina”, a càrrec del professor Lluís Bonet i Agustí (nét seu), i un concert. I avui, primer de novembre, al Casal de Catalunya de Buenos Aires s’inaugura l’exposició “Conxita Badia: cantant i pianista, musa i mestra” i es projecta el documentari Conxita Badia no existeix. Més endavant, el 13 i 14 de novembre, al Museu de la Música de Barcelona es farà el simposi “Els reptes i la petjada d’una intèrpret: a propòsit de Conxita Badia“. Tot plegat forma part dels més de cent actes en una desena de països –fins l’estiu de 2026– que ha organitzat el comissariat de l’Any Conxita Badia, amb la seva besnéta Mireia Domènech i Bonet al capdavant.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat