CLOSCADELLETRA (CCXCIX): Parterres del crepuscle

Passeig entre l’herba verdíssima que han regat a voler les darreres aigües.

Em rebolc entre les fulles tendres i toc la memòria geològica de la terra.

Acaron aquest combustible que es mou de banda a banda com un bressol en què l’aire presenta una manca d’opressió, de murs, de censures: és l’aire lliure.

Naveg cap a les branques, els capcuruculls, les arrels, els núvols tan hemorràgics i negres de tempesta.

Naveg cap a les electricitats.

Reconcilii el pròxim i el llunyà a partir de les coses més senzilles: un vencís o una regadora poden esdevenir catalitzadors del prodigi.

Hores rosa fortes em fan recórrer les grans fullaraques ombrívoles.

Una empremta d’efímer fa eco a un sentiment precoç de la fugacitat de les coses.

Les fulles engroguides que han caigut dels ailants fan damunt el caminal lluors mòbils i maies de miralls espirejants.

Puc encendre una foguera amb aquestes fulles damunt els pendents del temps?

Puc escriure amb el suc d’aquestes fulles alfabets novells que em diguin el silenci de les hores en les planes del cel?

Puc retrobar una llum ressuscitada en les clarianes dels ullastres?

Puc recollir les pluges sobre les pluges i fer-ne un ram que aquesta polseguera rosa seca del capaltard enrevoltarà com un arxiu de bromes?

Puc recollir les capvesprades de focs dolços que m’arriben per l’olor silenciosa de la respiració del fum boirosenc?

Puc teixir els vespres llargs quan la immobilitat, el silenci i la bellesa del paisatge el converteixen en un espectacle irreal, incomprensible, tan solitari com la mort?

Puc imprimir la llum daurada de les ombres profundes dels darrers alens del dia que es desfan en plecs per un horitzó de llegenda?

La terra fa olor de fum.

Francis Ponge m’ajuda dins els esvorancs de la malenconia que amara massa coses: J’écris pour agir et pour éviter d’être agi.

Allà on el vent em duu, visc un moment.

El meu escrit em fa.

Estic a l’escolta d’allò que em crida en una paraula.

I en sec responc el seu propi nom.

Al començament és el verb.

No ho oblidis: l’encarnació concerneix el mot.

Em repetesc: la veritat és una devoradora de vida. Vet aquí per què cap dels que s’han nodrit de veritat no morirà.

Jo som tu i tu ets jo, i, enlloc on tu siguis, jo hi som, i jo som disseminat en totes les coses, i des del moment en què tu vols m’assembles i, assemblant-me, t’assembles a tu mateix.

Som un so que ressona i existesc des del començament en el silenci.

Com viure la potència de la paraula?

Ara que els mots s’han intoxicat, han tornat opacs, perillosos, plens de recursos inexplotats per deixadesa, tan distants com desgastats, tan fets malbé com perduts, convocaré l’enciclopèdia, la imaginació, el somnieig, la intel·ligència, el telescopi i el microscopi, l’emoció, el calembour, la contemplació, la rima, l’oblit, la volubilitat, el silenci, el record i la compassió.

Treballaré com la natura sense aturar-me mai i en mil i un estils i formes diferents sense fixar-me en cap, sense encloure’m en clixés, transposaré, rosegaré, cremaré, recrearé; em nuaré i em desnuaré, infantaré, enterraré, desapareixeré; miraré per totes bandes, en totes direccions; enganyaré la mort, riuré, plauré, xisclaré, callaré; piratejaré, conservaré, destruiré; reviscolaré, m’enfonsaré, ressuscitaré; no m’aturaré de créixer, no pararé de morir; tendré totes les edats, totes les metamorfosis, tots els canvis, tots els exorcismes, totes les desinformacions.

Et sents tocat el sistema nerviós?

Tocat i enfonsat!