Vivim dins la perspectiva deformant del temps.

Em fa pensar molt el treball, la tortura, el canvi, el suplici lent que el temps fa passar als cossos i a les formes.

És en l’interior de nosaltres mateixos que el temps passa. És en nosaltres mateixos que es pot sentir i agafar aquesta feina del temps que alterna destrucció i reconstrucció. O, també, revelació.

El temps esdevé la quarta dimensió, la veritat del món de l’experiència en les tres dimensions de l’espai.

Fotografia: Jean Marie del Moral
Fotografia: Jean Marie del Moral

Fa un soleller. Tanc les portelles i els vidres. Vaig a l’escriptura. El treball de reminiscència de l’escriptura té un valor d’eternitat. I l’eternitat no és la immortalitat. La inscripció prolongada d’unes notes del cant del rossinyol pot escriure l’eternitat en el temps. L’eternitat no seria l’il·limitat del temps, sinó més aviat la manifestació del temps en el fet totalitzador d’un present. L’eternitat seria un acte de memòria.

Per aquí va la feina de l’escriptor, quan estén davant ell l’horitzó de la memòria. Reuneix el temps en la unitat d’una obra, una obra circular que sigui un tot, que és exactament l’horitzó de l’eternitat.

L’eternitat no ens salva de la mort, sinó que ens ofereix el gaudi fràgil d’una totalitat retrobada en el si de la qual la distància és abolida: en un moment just, just en un moment.

I l’escriptor sap, ai las!, que ser mortal és una condició de l’art. Potser la més essencial.

L’escriptor tasta el licor d’eternitat: una gota de temps en estat pur. L’eternitat com a suma del temps, una totalitat donada en el seu conjunt i de totes maneres en un instant. L’escriptor ho fa caçant la memòria autèntica que restitueix tota la potència d’un instant passat: la singularitat d’un moment, la remor d’un cant, la sonoritat d’una frase, la intensitat d’un perfum.

Llavors sentim i experimentam que som eterns. Mortals i eterns!

Com podem agafar el temps, aquesta aigua que ens fuig entre els dits? Cal un receptacle.

Aquí hi ha el secret de l’escriptor que posa l’atenció en tot allò que sembla inútil: la forma d’una flor, el color d’un núvol, el mur de glicines, l’olor d’un indret, el repicar d’una campana, la lletra vibrant d’un vers… Despulla els objectes de la seva funció útil i per l’acumulació de temps en el reservori de l’eternitat ens dóna la singularitat que es reconeix en la qualitat del detall. El detall més insignificant ha de ser restituït: el gra de la veu, el vellut d’una pell, el color de la llum, els sons d’un tremolor, tot un present eternitzat per l’obra d’art.

Aquest record del present de suara mateix.

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb