Closcadelletra XXXIV: Les traces de l’esvoranc

Faré el lleu per la boca i diré: mata, cap blau, esparrall, malura, procés, rialla, bessó, espoli, clariana, pellucar, llicorella, albó, desconcert, espai, aquarel·la, foto, jaç, respirador, enfonyall, passejar, desig, retrospectiu, calze, pulla, friccionar, descurar, lleterola, constel·lació, diac, resta, crida, bòlit, negranit, fugir, nigul, experimentació, bot, ocellar, designi, mar, calipàndria, roser, frissar, desmai, resolució, xicra, alenar, pungent, inici.

Això que acabes d’escoltar no és una llista de mots entre comes. De cap manera. És la supuració lentíssima d’una veu que intenta desxifrar els camins del relat impossible, la comprensió de les profunditats nervioses, la recerca apassionada del tacte de les paraules que espiregen sentits a voler com el diamant que enlluerna arestes, o la pedra foguera que peteja universos.

En tota empresa artística hi ha el desig de ser comprès, de ser estimat, de ser interessant als ulls d’algú.

Com els cercles concèntrics d’ones que fa una pedra que tires a la superfície de l’aigua tranquil·la d’un safareig, així són els esdeveniments d’una vida: cercles concèntrics d’ones que es creuen, que s’entrecanvien, que s’encavalquen, que es tallen, que es perden.

Els esdeveniments de la meva vida repercuteixen fins a l’infinit en la consciència, van i vénen del passat al futur, s’escampen com ecos que ressonen, es teixeixen i s’esfilagassen, es munten i s’esbuquen. Quasi sempre tot passa simultàniament, per afegitó.

I no coincidesc mai d’una forma sencera amb el que faig, no som allà on em pensava ser. Entre les meves accions i jo hi ha una bretxa: és a l’exterior on passa tot.

I apareix, senzilla i crua, una troballa: la vertadera memòria és l’oblit.

Escriure no seria contar una història, sinó filar i evocar allò que l’envolta, inventar fragments mòbils que suren i surfegen el text i restitueixen la inestabilitat dels records que sempre són (de tan poc fiables) confusos.

Escriure es fer veure la història i la seva irrealitat, tot allò que hi ha però podria no ser-hi, o ser intercanviable o fútil.

Escriure és tramar absències.

Biel Mesquida

Escolteu ací l’autor recitant el seu text: