Quequejar per dir, per dir-se

El matí és una sala de miralls en què les veus ressonen entre l’argent viu del mercuri i les imatges caçades entre els filats de les neurones. Com la generació de les fulles, així és la dels humans! Hi ha un aire cinematogràfic en les acumulacions d’instants secs del passat que col·leccion dins capses de llautó amb visions de l’Havana retrobades a les golfes dels records. No hi ha redempció ni reciclatge. Tot és fresc com el rou que ploren els pètals vermells de la rosa que s’acomiada del jardí.

Tenc un ardiment a prova de fallides. Els picarols de les ovelles broden el silenci de l’horabaixa. Els dies s’acurcen i s’arronsen. Les hores i la claror es vesteixen d’un morat profund que em transporta al continent fosc i vellutat de la tendresa. Els ramatges despullats del lledoner m’encerclen dins una presó entotsolada de llunyanies. Un llençol d’aromes m’entabana un poc. Són bafarades que vénen del parc, on dormen tota casta de bestioles. I hi bull el podriment de la natura. Una mèl·lera salvatge intenta un refilar suau com un vou-verivou. Camins vells i cansats estotgen les passes del vianant.

L’estil és la capacitat d’un escriptor per arribar a quequejar en la llengua pròpia. El quequeig que vol posar distància amb les paraules de la tribu. Així de complicat!

El llibre m’ha deixat l’estremiment vital d’una llavor. El meu cos és molt més vell que jo i guarda l’edat de les pors antigues: som fill de la guerra incivil. I la duc dedins. Però no vull que m’esclavitzi, que m’amari, que em faci malbé. Cal oblidar que el cos és un objecte històric. M’he de llançar a l’energia il·lusionada dels cossos joves contemporanis: he de renéixer, he de començar una ‘vita nuova’.

I m’he de deixar emportar per la força de tota vida egofànica: l’oblit.

Les veles criden el vent. Enseny el que no sé.