Closcadelletra (LXXIV): Filosofia musiquera de finitud

Escric dins l’instant.

Voldria que les meves paraules tinguessin una llum interior que vibràs i irradiàs, sense atur.

Eixampl el cel, allarg l’horitzó, faig desaparèixer els personatges, dibuix núvols, pint de gris, de rosa, de beix, de crema els murs que m’envolten, cerc tintes de tempesta.

Escric dins l’instant.

Faig objectes d’argila, petitons, que contenen temps: el temps del pastar, el temps de la paciència, el temps de l’atenció. Els pos dins capses com si fossin troballes arqueològiques d’una ètnia desapareguda.

Podria ser que temps, paciència i atenció fossin sinònims d’esperit.

Tendríem una matèria a la qual hauria agregat esperit.

Així mateix faig amb la matèria dels pensaments: la past, la deform, l’umpl de sentits, l’amar de tremolors, la descompòs, l’invent perquè no sigui una forma buida, una forma que no capti ni retengui res.

Escric la matèria de l’instant.

La feina del lector serà imaginativa o no serà.

Imaginar és comunicar amb l’invisible, fer-lo venir, advenir.

Trunyell veta de la bona: vull fer viva la veritat d’una absència en tant que absència.

Si no ho entens, amic Lector, no cerquis les raons en la foscor del text, sinó només en tu mateix, en l’obscuritat del teu cervell.

M’agrada veure’t, hipòcrita Lector, germà meu, en el vidre que et separa dels mots d’aquest quadre.

M’entusiasma veure’t reflectit, mòbil i embullat, en la pell d’aquest vidre que ens separa.

Pens en la finitud com la troca de temps que desfaig quasi sense témer-me’n i que em dóna un camí de vida.

Ja ho saps: el nom i la cosa no són el mateix.

Escolteu el text recitat per Biel Mesquida mateix: