Estic exaltat.

Cerc, cerc a la desesperada.

L’escriptor ha de ser un especialista en metamorfosi, i n’ha de tenir cura.

Sabies que el contrari de la llum és l’ombra?

Som una esponja assedegada a la duna entre assutzenes i cerc l’ona negra que em desafia des d’allà enfora.

Aquestes pedres, aquestes pedres flonges que toc com si fossin les meves dents.

Sent les ales d’aquesta feblesa immensa que em tapa com un vel de dol.

El so està deformat; és com si em fos necessari cridar amb totes les forces per dir les coses més simples.

És de tota aquesta allau de taques que surten els trets.

L’escriptor sap que el passat és davant, i per això il·lumina el futur.

Els ecos de les veus ressonen damunt el safareig transparent.

Practic un art de matisos i de lítotes, per la qual cosa no vull fer explícit tot allò que don entenent, i de vegades neg el contrari del que vull afirmar.

Cada frase compta i no puc negligir cap detall perquè el més insignificant pot ser també el més adequat per a desvetlar l’essencial.

No et fa toquera la molsa verdenca que creix davall el regalim incessant d’aquesta font de mina en què mai no deixa de vessar un rajolí d’aigua?

Em sembla sentir de molt enfora un aire de Satie mormolat per Billie Holiday.

Pens que una veu pot significar independentment d’allò que digui, i faig un alè.

En una clariana del bosc sent que hem heretat dels nostres avantpassats les formes de resistència i tots els mecanismes que feren possible la lluita contra l’aniquilació moral.

I això em deixa com estormeiat.

Per què em romp el cap a la recerca de la meravellosa pluralitat del simple?

Em fa escriguera un exercici desaforat: inventar metàfores i metàfores del vent que omplissin pàgines i pàgines d’una història que no conta res.

Fris, fris una cosa de no dir d’aprendre aquest bram amorós que és el monòleg La veu humana en què el llenguatge passa gust de tocar-se a si mateix.

Enguany ha tornat l’oronella que va fer el niu en una biga del primer aiguavés, i he desitjat que aquesta migració no s’acabàs mai fins que la vista no em permeti de sentir el tremolor de l’ala a dues passes de l’orella, i quasi acubar-me amb aquell xiscle d’alegria insubornable.

Els diorames són escletxes per a espiar alguna cosa secreta.

No oblidis que he penjat miralls als angles dissimulats de l’acció que poden produir un efecte ínfim i revelador.

No se sap mai si una arquitectura és inacabada o destruïda.

Qualsevol ment sana vista amb lupa és una massa abundant d’elements de demència.

Aquestes ratlles que et dedic fins ara són una espècie d’epifania impresa de quelcom que es va perdre per sempre.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: