Allò que cerc, allò que intent, allò per la qual cosa lluit, allò que desig, allò que vull, allò tan mal de fer.

Escric entre pàgines de vent.

Umpl espai amb concentrats de silenci.

Sedàs el temps per trobar l’or de l’instant que xifra l’existència.

No sé parlar dels tremolors que em fan els successos quotidians.

No sé dir l’excitació dels debats que m’alimenten.

No sé contar els murmuris dels sentits que m’eixorden.

No sé descriure les significacions de les injustícies que vibren, es junten, s’alliberen,  es dispersen, s’animen, es repleguen, entren en mutació i es polvoritzen.

Qui parla no és qui escriu i qui escriu no és qui és.

Vull sortir de la gàbia de les paraules i volar lliure i cantador com l’oronella que em frega xisclant per damunt i fa passes a l’aire.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Hi ha coses que la infantesa ens ha donat i que quasi no recordam, hi ha coses que l’amor permet alguna vegada: que la mirada vegi més enllà dels lledoners, dels murs, dels cossos, dels turons, la llum present, millor que cap record.

No sé dir allò que he entrevist com una frase escrita damunt un vidre entelat que s’esborra amb un no-res.

La llum em dibuixa en la seva velocitat vertiginosa revelacions sobtades, rememoracions d’oblit i m’extreu el millor que som: coses sense necessitat, sense preu, sense poder.

I m’entren ganes d’enrilkear-me per cantar les coses simples de suara: ‘Potser som aquí per dir: casa, / pont, font, portal, xicra, verger, finestra— / al millor: columna, torre… però dir, comprèn-me, / com les coses mai ni tan sols han cregut ser / íntimament…’

No sentiu al fons la ressonància dels mots planers?

No veis la profunditat dels ecos que els noms desperten?

Podríem fer un esforç de concentració per no caure en el gastament abismal del renouer letalíssim del món i extreure les gotes d’elixir ver que ens permetin sobreviure a la robotització infecciosa que ens vol més ramat que mai?

Com si alguna cosa val l’alegria d’intentar, dins aquesta llarga i dolorosa història, perquè res no s’ha perdut definitivament i encara es pot fer una altra cosa que no sigui cridar, returar de por, o pitjor de tot, callar.

Resistir fins als límits de l’extenuació.

Obrir camins a la llum.

Quasi res.  

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb