Voldria ser com un albelló de maig a punt de rompre.

Voldria que els mots que escriuré et fessin espirejar els ulls i tremolar el llavi inferior.

Voldria, esvolategant unes grans ales blanques de frases airoses, fer fugir totes les idees negres que t’ataquen arreu arreu.

Voldria comptar-te el pas de la vida com un ancià rústic que et parla del temps de cireres, el temps de figues flor, el temps d’ametles, el temps de murtrons.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Voldria tenyir les hores amb pintures rococó, on un bosc emboirat de calitja sorgeix en un camp ple de lliris blancs i perfumadíssims amb una llum crepuscular amarada de sutzures.

Voldria arrossegar-te dins les aromes del camp de blat verd que tremola per mor d’un ventijol que arriba dels turons llunyans on s’aixeca lentament una fumerola adormida.

Voldria que no et recordassis del camp de batalla que és el món ara mateix i que sabessis a les clares que llegir (o escriure, tant se val!) és dibuixar una porta damunt un mur infranquejable, i després obrir-la.

Voldria despertar-te les orelles amb el silenci del mar on entr a poc a poc per netejar-me de tanta d’immundícia, i allà dins la cala fonda ned entre els jardins de posidònies i les passejades dels peixos roquers que em miren amb la boca rodona i el gest poruc.

Voldria que pensassis amb mots plens de pau lluminosa, orejada i benèfica que pot ser joiós no ser més que pols com podria assegurar un filòsof amic amador de les rialles.

Voldria repetir-te aquella cançó de bressol, aquell vou-verivou, que sempre m’acompanya com l’alè saludable de mu mare, quan em cantava, amb la gargamella ocellenca, que alguns segons basten per viure eternament.

Aquest aire maternal em dóna la dolçor d’un nin adormit a la part de darrere d’un cotxe, la dolçor d’un sospir.  

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]