11.03.2018 - 22:00
Veig una pedra bonyarruda que camina aviat.
Sent les passes d’un arbre que fuig.
Escolt la respiració lenta d’un núvols quasi fixos i cansats.
M’emmirall en l’aigua de mar que voleia.
Pas molt de temps amb un banyarriquer que es fa el mort.
Els accents cantadors d’un lliris brodats de vermell sang a les puntes em fan companyia.
L’arxipèlag de paraules que escric damunt el full blanc fan tremolar el seu passat desconegut amb el present que visc i creen connexions entre l’harmonia i l’opacitat que m’envolta.
Invent maniobres d’aproximació amb tota casta de treballs intermediaris (esborr, calc, gargoteig, obliter, rapinyeig, tatx, embrut…).
Em recorr a mi mateix fent voltes als meus objectes, als objectes dels meus pensaments: m’invent, em refaig, em perd, em transitiv, em reviscol, em desfaig.
Tenc ànima de suscitador.
Em tem de la decadència que m’envolta i de la tirania que avança a les totes.
Si no sabem veure-hi, si no sabem sentir, si no sabem pensar-nos quan sentim, si no sabem estar atents mentre llegim, si no sabem reflexionar els fets que ens ataquen arreu arreu, si no sabem viatjar cap a l’interior propi, perdem les nostres forces de resistència, refrenam les nostres energies de revolta, avançam cap als esclavatges.
Si no anam molt vius (si no som molt vius) ens trobarem aplanats per les piconadores dels poders que ens volen sense cap consciència verbal desenvolupada.
Basta veure la gent com parla, com perd els mots, com repeteix quatre frases, com viu dins lloccomuns de la paraula que representen tòpics mentals.
Cada cop que un mot es perd, cada cop que es repeteix un clixé, hi ha mil i una sensacions que també es perden.
Desapareix el relleu de l’existència, la fertilitat dels gests, les sensacions íntimes, l’ull de la font creativa, la vida complexa.
Desapareix un art de viure.
Pos la veu de Cecilia Bartoli al lector de compactes.
La veu, aquest instrument fràgil i molt antic, el que està més a prop de l’ànima, desplega la seva multiplicitat, la seva amplària, el seu fervor, els accents, les fulgurancions, les carícies, les foscors, les singularitats, els alens.
Tutta la vita e un mar.
Quin guster pensar que tota la vida és un mar amb vent, temporals, calmes, naufragis, resplendors, navegacions singulars que no s’aturen mai!
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
