Per a la meva segona mare, Margalida Garau Rigo Sancho Sancho, en el seu centenari (21 d’octubre de MMXVIII)!

Duc uns dies en què he treballat molt la veu.

He fet assajos i provatures amb la veu.

Exploracions.

Rapsòdies, rumors, ràtzies.

Recitats.

El meu objectiu primer era sensibilitzar la veu.

Anar alerta que el volum no canalitzàs i  igualàs la veu, n’enterràs el matís, n’apagàs la fireria verbal, n’ofegàs l’expressió justa,  n’impedís la ironia, en corgelàs la tendresa, en petrificàs l’erotisme, en tacàs de plom la llengua.

Volia donar a la veu la seva amplària, la seva profunditat, els seus accents, la seva multiplicitat, les seves carícies.

La seva lentitud meravelladora o la seva rapidesa fulgurant.

Fotografia: Jean-Marie del Moral

Restituir a la veu una paleta de colors oblidada, llançar-la cap a unes dinàmiques absolutament úniques.

Practicar allò que m’han ensenyat els meus mestres de totes les èpoques, de tots els estils, de totes les escoles, de tots els descobriments.

Moltes, moltes de dones mestres que m’han fet escola i que tenc molt a prop, que escolt, que analitz, que copii, que sent.

Dones que reciten o canten amb el desig ardent: vives, alegres, complexes, rebels, que lluiten contra la fador perbocadora, la bestiesa satisfeta, la grisalla, l’aplanament, la feixuguesa, la repressió que sembla eterna, les cotilles i els oblits.

Dones que saben que sempre és necessària una tècnica bona, com em deia una amiga consellera de veu: ‘quan recites amb un alè ben col·locat, sostingut pel diafragma, les cordes vocals queden ben teses, vibren lateralment un poc a la imatge de les cordes d’un violí que frega un arquet.’

La veu obre paisatges, és una conversa, un intercanvi, una transmutació, un art dels enderrocaments.

Una festassa de fetes i de festes.

De desfetes.

La veu ha de deixar lloc a la improvisació, a la invenció de cadències: és una escola de llibertats.

La saviesa clàssica ens diu a les clares que la veu, aquest instrument tan fràgil i tan antic, és el més pròxim a l’ànima.

Aquests dies de feina amb la veu he tocat l’esperit.

Escric tot amarat de veus que he amollat, que he sabut, que he creat, que he inventat, que he sofert, que he cantat, que he gaudit, que he vessat damunt uns escoltadors oberts, xucladors, atents a les vibracions benèfiques de la poesia dita de bon de veres.

Avui cant amb paraules maldestres aquest fet tan senzill i tan consolador, un humà que diu de cor i de cap, d’esperit sencer, la partitura d’uns poetes que han construït unes formes exactes i justes, nobilíssimes, una música de la veu que, com si fos un exorcisme o un miracle, ens ajuda a viure.

Només aire tremolant entre cordes: els alens.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb